L’acord es produí després que Ruiz Zorrilla fes pública professió de fe republicana per l’agost del 1876. Aportà al nou grup inicialment la major part dels progressistes democràtics de Martos, així com una empenta reorganitzadora del republicanisme. Salmerón, per la seva banda, els antics republicans del centre. Doctrinalment, hom pretengué combinar un cert unitarisme —que no rebutjava totalment alguna forma d’autonomia regional—, el republicanisme i el reformisme social radical del 1872. Però el revolucionarisme conspiratori —especialment adreçat als militars— de Ruiz Zorrilla i la seva política d’abstencionisme electoral i de total intransigència envers el règim monàrquic originaren un seguit de crisis internes. Així el 1881 foren molts antics martistes que desobeïren la consigna de retraïment i s’integraren o bé al partit liberal o bé al possibilista de Castelar. Després, el fracàs de les conspiracions del 1883 (Badajoz, Santo Domingo de la Calzada, la Seu d’Urgell) i sobretot la del 1886 (del brigadier Villacampa) determinaren l’escissió de Salmerón, que ja el 1884 havia tornat al país i havia aconseguit la participació electoral el mateix 1886. Salmerón passà a constituir el Partido Republicano Centralista i el grup ruiz-zorrillista, encapçalat sobretot per Muro, Esquerdo i el català Sol i Ortega, hagué d’acceptar l’electoralisme i també deixar de banda els treballs conspiratoris. Es resistí de tota manera a entrar en les diferents coalicions republicanes per por a ésser absorbit, però no pogué evitar un esmicolament que esclatà en l’assemblea de l’Estat espanyol celebrada a Madrid pel març del 1895. Mentre una part del grup català seguí a Sol i Ortega, al País Valencià el blasquisme desorganitzava el propi partit. Alhora també a Mallorca Jeroni Pou s’independitzà creant el Partit d’Unió Republicana de Mallorca. I, sobretot, Lerroux encapçalà una tendència radical de gran audiència atès el seu pes dins el principal òrgan de premsa El País. A la mort, el mateix 1895, de Ruiz Zorrilla, el partit restà sols amb petits nuclis agrupats a Madrid entorn d’Esquerdo, al Principat entorn de Josep Antoni Mir i Miró i Eusebi Jover, i a l’Alacantí entorn de La Unión Democrática. Posteriorment el fenomen del lerrouxisme i, d’altra banda, de Solidaritat Catalana, acabaren de desfer el grup.