i Partit Republicà Radical | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Partit Republicà Radical

història hist i ciències polítiques polít
Grup polític que hom decidí de constituir el 6 de gener de 1908 a Santander, en ocasió d’un discurs que hi feu Alejandro Lerroux.

Volgué ésser la cristal·lització organitzativa arreu de l’Estat espanyol del lerrouxisme, però de fet i durant molt de temps la seva força continuà basant-se en el pes electoral a la ciutat de Barcelona. I tanmateix, en aquesta ciutat, després de tenir un paper ambigu durant els fets de la Setmana Tràgica, perdé part del suport obrer que inicialment havia assolit. Políticament, aviat abandonà el revolucionarisme verbal anterior i institucionalitzà una xarxa d’interessos econòmics basada en el domini de l’ajuntament de Barcelona, especialment en 1909-11, quan disposà de majoria absoluta, i en 1918-20, quan figurà com la primera minoria i detingué l’alcaldia (amb Manuel Morales Pareja) i la primera tinença d’alcaldia (amb Emiliano Iglesias). Juntament amb el repartiment de petits càrrecs municipals hi hagué una sèrie de negocis —en ocasions escandalosos— fets a partir de l’arrendament i les concessions de serveis per a la ciutat (aigües, guix, calç, ciment, etc.).

El seu pes en les eleccions legislatives fou molt petit: en general ocupà els llocs de les minories per Barcelona (és a dir, 2 de les 44 actes assignades al Principat), a excepció de les eleccions del maig del 1910, en què Lerroux, Giner de los Ríos, Iglesias, Toribio i l’aliat Sol i Ortega venceren a Barcelona davant les candidatures de la Unió Federal Nacionalista Republicana i de la Lliga. Fou el moment més brillant del partit: a les corts assoliren dotze diputats (els 4 de Barcelona, Fèlix Azzati i Joan Barral per València, Emilio Santacruz per Castelló de la Plana, Álvaro de Albornoz per Saragossa, etc.); alhora és produí una certa extensió organitzativa (en especial, a més de Catalunya i el País Valencià, a les Illes gràcies als germans Ulled i a Francesc Julià i Jiménez Moya).

La seva presència dins la diputació fou també molt minoritària i es fonamentà en la força electoral que mantingué en alguns barris de Barcelona (la Barceloneta, el nucli antic i Sants). Atès el seu espanyolisme, la seva força, encara que no fos a partir del 1911 gaire gran, limità el camp de maniobra de l’esquerra republicana catalanista i, en aquest sentit, afavorí el domini majoritari de la Lliga. El pacte de Sant Gervasi (gener del 1914) no alterà la situació i afavorí l’ensorrament de la UFNR. Tanmateix, participà en l’Assemblea de Parlamentaris del juliol del 1917 i posteriorment no es comprometé amb la Dictadura de Primo de Rivera.

A les corts constituents de la Segona República aparegué com el segon partit pel nombre de diputats (89) arreu de l’Estat espanyol; encapçalà un cert centre, a la dreta de socialistes, radicalsocialistes i republicans d’Azaña. Al Principat, intentà d’ésser una alternativa conservadora a Esquerra Republicana, però aviat fou desbancat per la Lliga (octubre del 1931). En les eleccions al Parlament de la Generalitat (novembre del 1932) veié confirmada aquesta tercera posició.

Es feu càrrec del govern de la República durant el Bienni Negre, i dominà les comissions gestores dels ajuntaments catalans, així com el govern general de Catalunya, després dels fets d’Octubre del 1934. Tanmateix, els escàndols parlamentaris del 1935 (l’estraperlo i l’assumpte Tayà) determinaren l’enfonsament del partit, quan ja Martínez Barrio havia provocat una escissió contra el seu esllavissament cap a la dreta.

Al Principat, el triomf d’una nova tendència (Jaume Polo, Alfred Sedó) contra la vella guàrdia formada per Pich i Pon, Puig d’Asprer, els germans Ulled, Estadella, etc., no impedí la desorganització. Pel febrer del 1936 inclogué quatre candidats dins el Front Català d’Ordre.

Col·laboració: 
PGa
Llegir més...