És un peduncle de 2,4 km de llarg, que de la Roca Roja (2.038 m alt.), té com a fites les collades del Teuler (2 081 m) i del Verdet (2.256 m) i el Pollegó Superior, amb tres pics: el cim Nord (2.476 m), el Pollegó estricte (2.506 m) i el Calderer (2.496 m). Al sud, l’Enforcadura, que originà el nom de la muntanya (2.356 m alt.), serveix de trànsit al Pollegó Inferior (2.444 m). A llevant, el Pollegó Superior es prolonga fins al pic dels Cabirols (2.442 m).
Aquesta muntanya, que separa les capçaleres del Llobregat (riu de Gresolet) i el Cardener (aigua de Valls), és constituïda per un contrafort mesozoic considerat per alguns un mantell de corriment, format per calcàries cretàcies flanquejades de margues triàsiques i materials juràssics, que cavalca damunt les margues i les calcàries eocèniques. Aquest enclavament és indicat per una falla considerable, de 600 a 800 m de desnivell, que forma la paret nord del Pedraforca, potser el terreny d’escalada més impressionant dels Països Catalans.
L’aridesa del relleu, suavitzada fins a 2.000-2.100 m per la vegetació arbòria (bosc de Gresolet, a la baga del mateix nom, constituït per pins roigs, amb rodals de faigs i d’avets), s’explica per l’origen eocènic del relleu, fossilitzat tot seguit per masses de conglomerats montserratins. En desmantellar-los l’erosió quaternària, ha restat al descobert un relleu més enèrgic que els erosionats d’ençà del plegament de les calcàries.
L’escalada de la paret nord, iniciada el 1922 per Ll. Estasen (a qui ha estat dedicat el refugi construït el 1949 a la jaça dels Prats, al NE de la paret), fou coronada en els sectors més difícils a partir de les ascensions de Pany-Ferrera (1941) i d’Anglada-Guillamon (1958). Per la seva configuració, el Pedraforca ha esdevingut un dels punts més interessants per als escaladors catalans.
El 1982 aquesta zona fou declarada pel Parlament de Catalunya, paratge natural d’interès nacional, per tal de preservar-la de les activitats mineres (extracció de carbó) que s’hi duen a terme.