Presenta tres sectors ben definits fisiogràficament: el muntanyenc (24 km2), el raiguer (21 km2) i la marjal (7 km2). El muntanyam mostra un predomini calcari cretaci amb alguna intercalació margosa vindoboniana; els contraforts de la serra de Segàrria (l’Ombria del Moro) i la penya del Migdia formen el flanc oriental d’una ferradura que culmina a la serra del Cavall (713 m alt.) i segueix al S per l’Ombria de Bodoix (556 m) i acaba al NW amb la serra de Mostalla (359 m) i la més avançada dels Racons (94 m). El raiguer va dels 80 als 5m d’alçada, i limita amb la Marjal, compartida amb els termes d’Oliva i Dénia. La riquesa d’aigües prové de l’acumulació i regulació càrstica i d’una pluviositat favorable, que donen lloc a les surgències del riu Bullent o el Calapatar, a la bassa de Sineu, que origina el riu dels Racons o Molinell (dit també riu de Pego) i el riu Revolta, que els enllaça dins l’aiguamoll; encara hi ha els barrancs de Benixat, Benituba, Castelló, Mostalla, Quintanella i Sant Joaquim. El bosc i les garrigues (1.927 ha) contenen alguns pinars i rodals de carrasques aclarits.
Als conreus de secà destaquen les oliveres, els garrofers, els ametllers i la vinya; bona part d’aquestes extensions procedeix d’abancalaments i rompudes del s. XVIII, que fou arrabassat el raiguer. A les terres regades (569 ha de peu), l’especialitat més típica era l’arròs, que cobria el 1960 tota l’extensió, però que ha anat en ràpid declivi. Part de la marjal esdevé horta, però actualment el conreu capdavanter són els cítrics, que ocupen 1 664 ha. L’activitat industrial es limita a quelcom de confecció i joguineria, a part la derivada de l’agricultura. El domini d’aquesta ha limitat el desenvolupament demogràfic, la qual cosa contrasta amb l’expansió que han tingut les poblacions veïnes de Dénia i Oliva.
La vila (9.503 h agl [2006], pegolins; 82 m alt.), destacat centre comarcal i comercial, és sobre un turó que domina els horts i la marjal, dominada al S per les restes del castell de Pego, dalt un turó de 298 m alt. La traça islàmica del centre —restes de la vella muralla, portal de la Sala, i restes de la mesquita— és ara englobada amb una disposició radial dels carrers. L’església parroquial (Santa Maria), cap d’un arxiprestat, fou bastida a la fi del s. XVII. El 1670 hom fundà un convent franciscà (asil i hospital des del 1890), abandonat el 1835; en reintegrar-se el 1892 bastiren un nou convent i església. L’església de l’Ecce Homo fou bastida el 1759.
Després de la conquesta cristiana el castell de Pego fou un dels centres de les dues revoltes (1245 i 1275) d’al-Azraq, després de les quals fou repoblada amb cristians de natura. Pertangué al ducat de Gandia des del s. XIV. Durant la guerra de Successió fou quarter de les forces filipistes de Daniel Mahony i rebé de Felip V el títol de vila. El municipi comprèn gran nombre de despoblats (a conseqüència de l’expulsió dels moriscs el 1609), entre els quals l'Atzúvia de Francesc Miró, Uixola, Massil, Gaià, Castelló, Cotes, Beniarrupaix, Atzeneta de Pego, Favara de Pego, Benumea, Benigàlip, Benigànim, Ambra, Atzaila, Beniparri, Benissulemà, Benituba i Benixat.