i el Penedès | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

el Penedès

Alt Penedès    Baix Penedès    Garraf
el Penedès El massís del Montmell
© Fototeca.cat
Regió natural i històrica de l’E de Catalunya, que comprèn les actuals comarques de l’Alt Penedès , el Baix Penedès i el Garraf .

La geografia

Fisiogràficament ve a coincidir amb el sector típicament alpí del Sistema Mediterrani, entre dos sectors de tectònica herciniana (el del Llobregat, a l’est, i el del Camp de Tarragona-Priorat). S'hi poden destriar les quatre unitats de relleus del sistema: la Serralada Prelitoral, que la separa d’Anoia i de l’Alt Camp, amb 944 m alt. a la serra d’Ancosa i formada per materials mesozoics variats amb empastaments locals de pudingues; la Depressió Prelitoral, que ocupa la major part de l’Alt i Baix Penedès, reblerta d’al·luvions quaternaris; la Serralada de Marina, que comprèn bona part del massís de Garraf, on dominen les calcàries cretàcies; i les planes litorals, discontínues, amb un sòl miocènic cobert d’al·luvions quaternaris (planes de Vilanova i de Sitges). La depressió és drenada per les conques del Llobregat a través de l’Anoia, la del riu de Foix i la dels petits rius que, per la superfície o subterranis, desguassen directament a la mar.

La història

El Penedès fou des del començament del s IX una marca fronterera del comtat de Barcelona. A partir del 911 apareixen diversos castells i dominis (Olèrdola, Subirats, Riudebitlles, Santa Oliva, els Domenys, Banyeres, Font-rubí) que indiquen una estructuració molt precoç de la regió, sovint calcant estructures anteriors (cas d’Olèrdola), sota l’alt domini dels comtes de Barcelona i la participació directa del monestir de Sant Cugat del Vallès. La ciutat d’Olèrdola, fortificada el 929, n'esdevingué centre militar. L’escomesa d’Almansor contra Barcelona (989) desbaratà la primitiva organització, però es reféu tot seguit i s’accentuà el caràcter militar i defensiu. El 987 fou nomenat governador del Penedès Galí, establert al castell de Sant Martí, que estengué la colonització als canyars i estanys de Calders, a l’entrada del Camp de Tarragona. Malgrat tot, la repoblació del Penedès es veié retardada per les escomeses islàmiques (1108) i pels diferents interessos que hi jugaven (casa vescomtal de Barcelona, els Santmartí, els bisbes de Barcelona i el monestir de Sant Cugat). Els nombrosos plets i tibantors desembocaren en l’acció independentista de Mir Geribert, que s’arribà a intitular príncep d’Olèrdola (1041-58). En aquesta època apareix la denominació de comtat del Penedès , purament geogràfic, sobreposat al de marca o frontera i que semblà adquirir entitat positiva el 1035 quan el comte Berenguer RamonI llegà la marca del Penedès, a partir del Llobregat, al seu fill Sanç, sota l’obediència i protecció de l’hereu, Ramon Berenguer I. A causa de la rebel·lió de Mir Geribert, Sanç renuncià a favor del seu germà (1049) i, feta la pau, es completà la repartició i la repoblació de la regió fins a Tamarit, a les portes de Tarragona. A la segona meitat del s XII Olèrdola havia perdut la seva importància i la capitalitat passà a Vilafranca. Al llarg del s XIII es formà la vegueria de Vilafranca del Penedès (amb la sotsvegueria d’ Igualada), que comprenia el territori des del Gaià al Pont d’Armentera, passant per Tous i Queralt fins a Jorba, i seguia per sobre Òdena, incloent l’Anoia, fins a Montserrat i a Martorell, i d’aquí, per Castellvell de la Marca i Gelida, passava per sobre Cervelló i Eramprunyà fins a la mar, incloent per tant més extensió que el Penedès estricte. La vegueria es transformà en corregiment de Vilafranca del Penedès. Amb la divisió provincial del 1833, el Penedès fou dividit entre les províncies de Barcelona (Alt Penedès i Garraf) i de Tarragona (Baix Penedès), i es crearen els partits judicials de Vilafranca del Penedès, el Vendrell i Vilanova i la Geltrú.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...