Situació i presentació
Limita amb Foixà (N), Rupià (E), Corçà (SE), i Madremanya (S), Sant Martí Vell (W) i Flaçà (NW) del Gironès. Comprèn, a més del poble de la Pera, cap de municipi, els pobles de Púbol i Pedrinyà i el veïnat de Riuràs. El territori és accidentat pels contraforts nord-orientals de les Gavarres, però té un ample sector central, la vall de la Pera, que és una depressió lleugerament ondulada, drenada per la riera de la Pera, que aflueix al Ter per la dreta, ja dins el terme de Flaçà. La riera de Púbol i altres petits torrents formen part de la seva reduïda conca. Els turons més alts, a l’W, al límit amb Sant Martí Vell, arriben als 167 m. La carretera C-66 de Girona a Palafrugell travessa el sector NE del territori i en surt una carretera local vers la Pera, d’on parteixen altres dos vers Púbol i Pedrinyà.
La població i l’economia
L’evolució demogràfica, seguint la tendència de la comarca, fou positiva al llarg dels segles XVIII i XIX (377 h el 1718, 621 h el 1787, 739 h el 1860, any en què s’assolí el màxim). Des d’aleshores baixà (559 h el 1900) i s’estabilitzà al voltant dels 600 h. Després de la guerra civil s’inicià una davallada, que s’ha recuperat amb l’inici del segle XXI: 547 h el 1960, 439 h el 1970, 371 h el 1989, 355 h el 1996, 392 h el 2001 i 427 h el 2005.
Hi ha un sector forestal important, amb el bosc de pins i alzines característic de les Gavarres, a la banda W i NW. L’economia és eminentment agrícola i ramadera. Els conreus són de secà —llevat d’algunes minúscules feixes d’horta— i es dediquen principalment a farratge, cereals (blat de moro) i llegums. La ramaderia, principalment bestiar porcí, aviram i oví, tingué un gran increment. Algunes activitats derivades del sector agrari i ramader complementen l’economia municipal, a més de petites indústries dedicades a altres sectors (construcció, ceràmica, etc.). El sector turístic no és representatiu, però cal dir que algunes masies del terme han estat arranjades com a residència secundària, restaurants o residències de pagès.
El poble de la Pera
El poble de la Pera (232 h el 2005) és situat a la part més baixa i al centre de la vall, enlairat en un pujol de forma arrodonida, a 89 m d’altitud. El conjunt de la població, amb cases esglaonades als vessants del turó i la silueta del campanar gòtic dominant la part superior, conserva el traçat urbà d’origen medieval, amb carrerons estrets i costeruts, alguns dels quals estan coberts amb volta. Les cases, de dues i tres plantes, conserven sovint ràfecs de teulada decorats i altres elements antics (segles XV-XIX).
L’església parroquial de Sant Isidor de la Pera és al punt més alt del poble, al mig del nucli. S’hi veneren també els màrtirs Germà, Just, Paulí i Sisi, que segons una arrelada tradició eren fills del poble i foren martiritzats a Girona. L’edifici actual no conserva cap vestigi de la construcció primitiva, citada el 982. Iniciat a la fi del segle XVI, fou bastit al llarg del XVII en estil goticorenaixentista, que encara perdurava. La façana és, però, resultat de les reformes posteriors a la guerra civil, moment en què es reduí a una paret llisa. L’absis és de planta hemidecagonal, i l’interior, d’estructura gòtica: la nau té arcs torals apuntats que la divideixen en tres crugies cobertes amb volta de creueria, i l’arc triomfal també és d’aresta. A banda i banda de la nau hi ha dues capelles laterals. El cor, d’arc rebaixat, és sostingut per una volta gòtica de creueria i té unes pintures barroques molt malmeses. L’escultura és molt popular i amb trets caricaturescs. Al nord del temple hi ha el campanar de torre, obra de mestres occitans del segle XVII. És de planta quadrada sobre la qual s’aixeca una construcció octagonal amb arcades amb una complicada decoració calada, gòtica, i una colla de gàrgoles esculpides. La barana de la terrassa superior té petits pinacles gòtics.
A pocs metres de l’absis, sobre un basament de roca, hi ha vestigis de la força de la Pera, documentada el 1273; resta un gran fragment de muralla, feta amb grans pedres sense escairar, amb cantonades de carreus. El carrer Major conflueix al carrer del Pedró; a la unió hi ha una cu rio sa testa esculpida, d’estil barroc, que segons tradició popular representa el bandoler Joan Serra. De l’antic pedró a l’entrada del poble, resta només el basament; la creu goticorenaixentista, destruïda el 1936, ha estat substituïda per una de moderna. La Pera celebra la festa major el diumenge més proper a la Santíssima Trinitat.
Altres indrets del terme
El Mas Savalls, el Mas Graciós i el veïnat de Riuràs
El Mas Savalls és a mig quilòmetre del poble, al camí de Riuràs. Casa pairal del general carlí Francesc Savalls (els propietaris en són descendents directes), és una masia dels segles XVII-XVIII, amb la façana orientada a llevant, amb arcades i voltes de mig punt que sostenen una terrassa; en una petita masoveria, a migdia, hi ha llindes del 1723 i el 1784 amb el nom de Josep Savalls.El Mas Graciós és situat a l’extrem oriental del terme, en un camí vell que porta a Foixà; és un casal del segle XVII. A ponent hi ha l’ermita de Sant Rafael, petita capella del segle XVII, sense culte des de la postguerra, on s’havia venerat també la Mare de Déu dels Àngels. Als voltants de la Pera, uns 300 m al N, hi ha un jaciment arqueològic iberoromà.
El veïnat de Riuràs (29 h el 2001) és format per un agrupament de sis masies, 1 km a ponent de la Pera, en un replà dels vessants de les Gavarres, voltat de boscos de pins i alzines. Els masos formen un conjunt força compacte i són comunicats per estrets camins empedrats. La masia més gran, al centre, del segle XVII, té un llarg passadís sobre el camí amb arcades i coberta de punt rodó, i el de l’extrem de llevant té una notable decoració floral incisa a la façana. A la banda SW del barri hi ha Can Negre, del segle XVIII, també amb decoració floral inscrita en triangles a les llindes de les obertures. Segons una butlla de Benet VIII del 1017 aleshores el monestir de Ba nyo les ja tenia possessions a Riurano.
Pedrinyà
El poble de Pedrinyà (25 h el 2005) és poc més d’1 km al SW del cap de municipi, a la capçalera de la riera de la Pera, en un fondal envoltat de turons. Hi ha un reduït agrupament de masos al S de l’església i alguns altres masos disseminats que en llur majoria no són habitats permanentment.
L’església de Sant Andreu de Pedrinyà és esmentada ja el 1064 en el testament de Ponç, perceptor de l’Església de Girona. A la fi del segle XIV era parroquial i més endavant esdevingué sufragània de la de la Pera. L’edifici és romànic, del segle XI, restaurat en 1975-76, especialment a l’interior, que era arrebossat. D’una nau i absis semicircular, la façana de ponent és l’única part del monument molt alterada tardanament. Les pintures murals romàniques que decoraven el mur i la volta del presbiteri es conserven al Museu d’Art de Girona. Aquest mural de Pedrinyà és l’exemple de pintura romànica més ben conservat del Baix Empordà, però hi ha alguns fragments perduts o malmesos. Hom considera aquestes pintures del segle XII o el començament del XIII, i estilísticament només s’ha pogut detectar un cert parentiu amb el cicle de Cardona. Per això s’han citat sovint com a obra d’un Mestre de Pedrinyà.
El Mas Casadavall és a llevant de l’església, enlairat. És una gran pairalia del segle XVII, amb portal adovellat i un notable ràfec decorat amb motius variats i elegants sales interiors amb voltes de llunetes. A Pedrinyà se celebra la festa major per Sant Andreu, el darrer diumenge de novembre.
Púbol
El poble de Púbol (141 h el 2005) es troba 1 km a migdia de la Pera, a la dreta de la riera de Púbol. Presenta encara un aspecte feudal, amb el castell i l’església a l’indret més prominent, dominant per llevant els edificis agrupats entre els quals hi ha restes del recinte fortificat. Hi ha edificis d’arrel gòtica i alguns casals dels segles XVI-XVIII.
L’església de Sant Pere de Púbol és un notable edifici gòtic, que substituí l’anterior, bastit en 1327-41 al costat septentrional del castell. El 1362 és esmentada com a sufragània de la de Pera, però en els nomenclàtors del mateix segle XIV figura com a parròquia. Té una nau, capelles laterals i capçalera poligonal. Conserva molts elements de la primera etapa constructiva, a més d’altres de més tardans, sobretot del segle XV, on figuren l’escut dels Campllong-Corbera i elements defensius. En procedeix el magnífic retaule de Sant Pere de Púbol, una de les obres mestres de Bernat Martorell, que després d’una acurada restauració ha estat col·locat a la capella de Sant Pere de la catedral de Girona. Altres obres molt notables del tresor de l’església de Púbol són, o foren, un sepulcre de marbre blanc dels Corbera, profusament esculpit, del 1429, que fou trossejat el 1936 i que, restaurat, també és a la capella de la catedral gironina, un retaule gòtic dedicat a la Mare de Déu (que presidia la capella lateral) amb una talla barroca, tot desaparegut el 1936, i una gran tela per a la processó de Setmana Santa, pintada i datada el 1576, desapareguda el 1936, com també dos gonfanons i una creu processional i altres objectes.
El castell de Púbol té l’aspecte d’un petit palau goticorenaixentista, amb pocs elements de fortificació. Encara que desvirtuat per reformes posteriors, especialment a l’interior, conserva una bona part de les estructures dels segles XIV-XVI. És format per tres ales d’edifici que, amb l’esglé sia, envolten el petit pati de planta trapezial. Conserva portes decorades amb motllures i finestres gòtiques i renaixentistes decorades i diversos es cuts dels senyors de Púbol. S’accedeix al primer pis per una escala de pedra. Els merlets foren destruïts en construir unes golfes. El 1970 fou adquirit per Salvador Dalí, que el regalà a Gala, la qual hi fou finalment sepultada. El castell fou restaurat i decorat amb elements decoratius estrafolaris característics de l’entourage del pintor i fou convertit en museu.
Les muralles formaven un recinte a ponent del castell i l’església, i són integrades en els edificis vells. Hi ha vestigis prop de la plaça Major, on el passadís cobert de Can Canada ocupa el lloc d’un antic portal, i en altres indrets. Són conjunts arquitectònics interessants el carrer del Racó, amb cases del segle XVI i XVII, i la plaça Major, suggestiu espai amb safareig públic i pedrís per a la cobla, i edificis d’estructura goticorenaixentista. Es destaca Can Carles, amb façana gòtica i portal adovellat, Ca l’Almar, gran casa pairal del segle XVII, inacabada, amb porta renaixentista a la terrassa, a l’altura del pis (els Almar foren notaris des del segle XVI i després batlles de la baronia), Can Canada (o Ca n’Oms), casal dels segles XVII i XVIII, i altres. El 15 d’agost se celebra la festa major de Púbol. A migdia del poble, a menys d’1 km, hi ha el Mas d’en Llenes, isolat i amb elements de fortificació.
La història
En un precepte de Lotari del 982 es confirma el domini del lloc per part del monestir de Santa Maria de Ripoll i també de la seva església de Sant Isidor. En el document fundacional de la canònica de la seu gironina (1019) consta que aquesta comunitat entrà en possessió d’un alou situat in villa Pera.
El 1058 l’església és anomenada Sancti Isidori cum ipsa Pera i el 1159 Sancti Isidori de ça Pera. El topònim és de significat clar, del llatí petra (‘pedra’), en català antic també pera, i al punt més alt del nucli són encara visibles els afloraments rocosos; més tard, ja al segle XIII, apareix en els documents la forma Piru, evident falsa llatinització, traducció literal que interpreta erròniament que el topònim prové de la fruita pera.
La Pera era lloc reial dins el comtat de Girona al segle XIV i el 1698 consta com a cap d’una batllia que incloïa també els llocs de Pedrinyà i de Caçà de Pelràs.
És esmentat ja el 1017 Pubol en una butlla de Benet VIII que confirmava les propietats del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Apareix al segle XI també amb la grafia Pubal i Pubalo i en segles posteriors Pubel, Pubulo, Pugols i altres.
L’etimologia ha estat relacionada amb populus (‘pollancre’), arbre freqüent a la vall de la Pera. El 1020 Ermessenda de Barcelona restituí al bisbe de Girona la fortalesa i església de Púbol, i el 1065 el noble Gausfred Bastons de Cervià cedí a Ramon Berenguer I l’alta potestat dels castells de Púbol i de Cervià de Ter.
El 1149 Guillem Gausfred vengué tots dos castells a la casa de Llers, que posseí aquests dominis fins al segle XIV (sovint cognomenant-se Cervià). Des de la segona meitat del segle XIV passà a mans dels Campllong i el 1420 apareix ja un senyor de Púbol de cognom Corbera (en aquesta època es bastí el castell i l’església actuals). Descendents dels Campllong-Corbera foren els Requesens, els Muntanyans-Horta (cognomenats Requesens-Campllong), els Oms, els Tormo, els Batlle i els Miquel, després marquesos de Blondel de l’Estany, que vengueren el castell, i la baronia de Púbol perdurà fins a la fi de l’Antic Règim.
El lloc forma part del municipi de la Pera, malgrat que aquest poble era cap d’una batllia reial, que no incloïa Púbol, lloc de baró.