Situació i presentació
Limita al NE amb Sant Agustí de Lluçanès (Osona), a l’E amb Sant Boi de Lluçanès (Osona), al S amb Olost i a l’W amb Sant Martí d’Albars i Lluçà. Entre els municipis de Sant Boi de Lluçanès i Olost es troba l’enclavament del Cel de Croells.
El terme, en un altiplà, és drenat per la Riera Gavarresa al sector occidental, la qual fa de límit natural amb Lluçà i Sant Martí d’Albars, i a la qual desguassen els torrents de Cogullès i Bols; també hi ha la capçalera de la riera d’Olost. Les seves terres es formaren durant les primeres èpoques del Terciari. Biogeogràficament s’integra en el domini d’una vegetació euro-siberiana i potencialment hom hi trobaria un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis).
El municipi té un sol nucli de població, el poble de Perafita, i travessa el terme una carretera que, pel collet de Sant Agustí, arriba fins a la carretera entre Olost i Prats de Lluçanès per Santa Creu de Joglars.
La població i l’economia
La població (perafitencs) era força important al segle XV, quan fou designada (1449) seu d’una de les dues cúries de la sotsvegueria de Lluçanès, que no arribaren a realitzar-se. El 1686 tenia 70 cases agrupades. Dels 357 h del 1717 es passà a 439 h el 1787. En el primer cens de població modern (1857) la població era de 726 h, tot i que el màxim demogràfic es donà el 1860. Des d’aleshores la població començà una davallada, i el 1910 el municipi tenia 390 h, però aquell decenni hi hagué un augment de 185 h. Entre el 1920 i el 1970 la població es mantingué per sobre del mig miler d’habitants. Més tard, entre el 1970 i el 1975, la població davallà un centenar de persones i des d’aleshores la tendència negativa portà el terme a registrar xifres d’habitants força baixes: 356 h el 1981, 338 h el 1991 i 356 h el 2001. Amb el canvi de segle hi hagué un lleuger creixement demogràfic i, el 2005, s’arribà a 378 h, i el 2022 als 418 h.
Pel que fa a l’economia, gran part de les terres conreables del terme són ocupades pel farratge i pels cereals (ordi, blat, blat de moro). Dins del sector ramader destaca la cria de bestiar porcí i boví. Tot i que algun dimecres hom troba parades de mercat al poble de Perafita, no es pot parlar de l’existència d’un mercat setmanal.
El poble de Perafita
Església de Perafita
© CIC-Moià
El poble de Perafita, a 754 m d’altitud, té una forma allargassada, vora la carretera que el comunica. Moltes cases tenen llindes de pedra ben treballades, les quals tenen dates compreses entre 1707 i 1782 i noms dels constructors. El nucli és presidit per l’església parroquial de Sant Pere, que sembla que degué suplir la primitiva que es devia reconstruir al segle XII. Refeta aquesta totalment al segle XVIII, es conserva un edifici barroc d’una nau, capelles laterals, façana a ponent i campanar a l’esquerra del presbiteri.
Hom celebra les festes de la Candelera, al febrer, que atreuen molts visitants, sobretot amb les curses de cavalls que se celebren el diumenge, entre d’altres actes. Al juny es fa la festa major per Sant Pere i al juliol un aplec a l’església de Santa Margarida, mentre que el segon diumenge d’octubre hi ha un aplec al santuari del Remei.
Altres indrets del terme
Al NW, prop de la masia de la Roca, hi ha el petit santuari del Remei, edifici del segle XVIII, d’una gran devoció local.
L’església de Santa Margarida de Vilaltella, tot i haver-se trobat dins les terres que formaren part del municipi de Sant Boi de Lluçanès, és dins el terme municipal de Perafita. És propera al mas Vilaltella, que pertany a Sant Boi de Lluçanès; fou reconstruïda i s’hi restablí el culte l’any 1988. És un edifici romànic realçat i reformat en època barroca que ja es documenta el 1223.
L’antiga casa del Puig, d’on procedia l’esmentat patriota Jaume Puig de Perafita, sembla que fou reemplaçada per l’actual Castell o Castellnou. De fet, aquest mas havia estat una edificació romànica documentada al segle XIII que es convertí en castell amb torres i altres elements no medievals al final del segle XIX. Altres masies notables són les Heures, amb la capella de Santa Margarida i Sant Antoni Abat, el Pallars, les Penyes, el Cel de Croells i la Roca.
La història
El poble de Perafita (754 m), nom derivat evidentment d’algun antic menhir o pedra dreta, fou citat ja com a límit de la parròquia d’Olost des del 909. L’església de Sant Pere és esmentada en els testaments dels senyors de Lluçà des del 1074. El 1098 el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, havia cedit al monestir de Sant Joan de les Abadesses la dominicatura que tenia a Perafita, amb la casa que havia bastit prop de Sant Pere. La població i el terme pertanyien a la demarcació del castell de Lluçà i la part de la parròquia no integrada municipalment era de la demarcació de Sant Boi de Lluçanès, possessió tradicional de la mitra de Vic.
La població fou incendiada en la guerra de Successió, quan prengué, amb Jaume Puig de Perafita, pare d’Antoni i Josep Maria Puig i Sorribes, un decidit partit contra Felip V.
Adscrit a la comarca d’Osona, el 25 de juliol de 2015 Perafita participà en una consulta per decidir la constitució o no de la nova comarca del Lluçanès i si el municipi volia formar-hi part. Amb una participació de quasi el 46%, guanyà el vot afirmatiu amb el 74% de vots. Finalment, el maig del 2023, el Parlament de Catalunya aprovà la constitució de la comarca independent del Lluçanès, formada per Perafita i vuit municipis més pertanyents a Osona i el Bages.