Molt probablement d’origen occità, les seves doctrines i visions tingueren molta influència a Catalunya, especialment entre els framenors i la família reial. Influït per Joaquim de Fiore i altres mil·lenaristes i espirituals franciscans com Arnau de Vilanova (amb el qual Menéndez Pelayo el comparà i l’inclogué a Historia de los heterodoxos españoles), i fra Pere d’Aragó, s’avesà a introduir, en les seves prèdiques i escrits, vaticinis i interpretacions de l’Apocalipsi, així com denúncies de la vida corrompuda del clergat. Per aquests motius, el 1344 fou empresonat durant una vintena d’anys en diversos convents, entre d’altres el de Fijac, i finalment a la presó papal d’Avinyó, on segons algunes fonts devia morir. Segons algunes altres fonts, poc després de ser alliberat hauria mort, cap al 1362, al convent de Vilafranca de Conflent.
Autor d’una vasta obra destinada sobretot a la predicació, cal esmentar el Vade mecum in tribulatione (del 1346, traduït el 1357 al català en la versió resumida Ve ab mi en tribulació), que situava l’any de Crist el 1365. En l’obra Verba fratris Johannis de Rupescissa, escrita poc després, reformulà el contingut de l’obra anterior, i en les Visiones fratris Johannis de Rupescissa, escrites a la presó cap al 1350 i conservades a la Bibliothèque Nationale de París, predeia l’aparició d’un anticrist en la descendència de Pere II de Catalunya i Aragó, seguit d’un mil·lenni de pau i d’un segon anticrist, abans del judici final. De notable influència foren els seus comentaris sobre l’evolució de les diferents monarquies del moment, especialment la catalanoaragonesa.
També deixà, entre d’altres, les obres Liber ostensor i Commentum in Oraculum beati Cyrilli. Se li atribueix algun tractat químic, d’influència arnaldiana, en què es mostra el paral·lelisme entre teologia i ciència: De consideratione quintae essentiae, Liber lucis (c. 1350) i Libellus de conficiendo vero lapide philosophico.