Féu anul·lar el seu matrimoni amb Blanca de Borbó per poder casar-se amb Juana de Castro (1354), que repudià, bé que des del 1352 havia estat unit sentimentalment a María de Padilla (morta el 1361), els fills de la qual féu legitimar a les corts de Sevilla (1362). Hagué de fer cara a les conseqüències socioeconòmiques de la Pesta Negra.
A les corts de Valladolid del 1351 fixà preus i salaris, declarà el treball obligatori i dictà normes contra el bandolerisme. Incitat per l’ambició de l’aristocràcia, que volia disposar de tots els serveis i tributs satisfets en el regne, encarregà una investigació sobre els recursos fiscals, les tributacions, els privilegis i llur legitimitat. La noblesa, bé que inicialment dividida en dues faccions —l’anglòfila de Joan Alfons d’Alburquerque i Ferran d’Aragó, i la francòfila d’Enric, Tello i Fadrique de Trastàmara—, s’uní en un intent d’imposar-se a la reialesa, però Pere el Cruel, fort amb l’aliança de la petita noblesa, els jueus i les ciutats i viles, vencé l’aristocràcia (1353), bé que no la destruí. El duel noblesa-monarquia rebrotà amb tota força arran de la guerra entre Aragó i Castella (1356-69). En el curs del conflicte, declarat per motius polítics (lluita per l’hegemonia peninsular) i econòmics (l’aliança comercial de Gènova i Castella era contrària als interessos de Catalunya), es demostrà la superioritat militar castellana, car en successives campanyes les forces de Castella ocuparen bona part d’Aragó i del País Valencià i la marina castellana atacà Barcelona (1359). Només l’habilitat diplomàtica de Pere III de Catalunya-Aragó salvà els seus regnes del desastre.
El Cerimoniós sabé fer costat, finançant les seves aspiracions a la corona castellana, a Enric de Trastàmara (Enric II de Castella), amb el qual encengué la guerra civil a Castella i allunyà les tropes del Cruel dels estats catalanoaragonesos. La guerra entre Castella i Aragó, convertida així en guerra civil castellana, esdevingué aviat un conflicte internacional en arrenglerar-se darrere Enric de Trastàmara la corona d’Aragó, França i el papat, i darrere Pere el Cruel Granada, Navarra i Anglaterra. Les sedicions i desercions operades a les files del castellà (els anglesos i navarresos també l’abandonaren) l’impulsaren a venjar-se iniciant una campanya d’assassinats indiscriminats entre els membres de la noblesa, fet que li restà partidaris. A la fi Pere el Cruel fou derrotat i mort pel seu rival a Montiel.