OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Petrer

Municipi
Vinalopó Mitjà
Petrer
© Fototeca.cat
Municipi del Vinalopó Mitjà estès als elevats contraforts subbètics de la penya del Sit (1 127 m alt.), gran massís cretaci trapezoidal de 30 km2, i als contraforts nummulítics del Maigmó (llomes de Puça, 1 000 m).
Població: 
34.523 h
[2009]
Extensió: 
104 km2

El Sit es presenta espadat pels flancs de l’E i del S, obert i molt seccionat cap a ponent per les rambles de Bateig i de les Salinetes, afluents del Vinalopó, com les rambles de Puça i de Catí i el barranc dels Molins, que drena el NE del dilatat terme. La serra del Frare (1 140 m), al NE, presideix una contrada gairebé deserta on fou bastit el 1678 el Pantanet, sobre un afluent de la rambla de Puça, entre aquella serra i la del Cavall (933 m). La faixa al S de la població és un glacis comprès entre els 500 i els 400 m d’altitud, abocat al municipi d’Elda. A la superfície, inculta, destaquen 3 830 ha de bosc i 3 478 més d’espartar. Els conreus de secà tenien, el 1991, 2 259 ha censades, en la major part sotmeses fins fa poc a la rotació tradicional i a llargs guarets (1 580 ha); s’hi inclouen també 450 ha d’ametllers i 180 ha d’oliveres. El regadiu de peu abasta 150 ha, sobretot amb el sobrant de la font de la Puça, canalitzada per a l’abast urbà. L’especialitat més interessant fou el raïm tardà “valencí”, ja collit al s. XVIII; actualment la vinya ocupa 50 ha i les oliveres 40 ha; també hi ha hortalisses. El règim de tinença majoritari és la propietat directa (95% de la superfície total). Predomina la petita propietat. Amb uns orígens modests, relacionats amb l’espardenyeria i tragineria, la indústria menestral de la sabata progressà precoçment. El 1935 hom n'elaborava un milió i mig de parells, producció sortida en bona part del “sabater de cadira”. Durant la segona industrialització, l’increment ha estat considerable: el 1965 la mecanització permetia ja tenir a la meitat d’empreses entre 51 i 250 empleats, amb un total de 1 238 treballadors, que passaren a 1 528 el 1970, ultra 1 270 que treballen a Elda i les enfranquidores a domicili, especialitzats en calçat de luxe per a senyora, que poden donar una producció de 4 milions de parells. En començar els anys vuitanta els establiments sabaters eren 130; els anys noranta n'eren 106. El minifundisme empresarial és característic. L’estructura industrial es completa amb fàbriques de bosses de cuir (22 treballadors), fusta i moble (14) i plàstics (20). Si el 1930 el sector primari i secundari eren gairebé iguals (46, 8 i 46, 4%), comptant-hi els 1 550 treballadors que treballaven a Elda, el 1970 el primari fou desplaçat pel secundari (81, 8%) i el terciari (14, 7%). El 1991 l’activitat en el primari era tan sols de l’1%, percentatge que contrastava amb la del secundari (54%), construcció (6%) i els serveis (39%). La gerreria tradicional ha desaparegut; només roman qualque teulera. Repoblat el 1609, arran de l’expulsió dels moriscs, amb colons de parla catalana de la veïna foia de Castalla, aquest fet fonamentà una animadversió amb el municipi d’Elda que ha durat fins al s. XX. El s. XVIII, amb un creixement de l’1, 3% anual acumulat, acabava amb 2 250 h. Assolits els 3 428 h el 1900, l’augment ha estat constant, sobretot gràcies a la forta immigració dels anys seixanta i setanta, procedent de la Manxa i de Múrcia que li ha permès d’assolir els 24 461 h el 1991. La vila (28 923 h agl [2006], petrerins o petrolancos; 462 m alt.) forma actualment una conurbació amb Elda, de la qual segueix les decisions econòmiques (el 1972 hom establí una mancomunitat de serveis). El nucli iniciat sobre el solar d’una vil·la romana es desenvolupà en temps islàmics; la població es disposa en un coster en forma d’embut i conserva les ruïnes d’un castell medieval i la celebració folklòrica de moros i cristians. L’església parroquial de Sant Bartomeu fou bastida a partir del 1777 i acabada el 1850; ha estat refeta després de la guerra civil de 1936-39. Formà part de la senyoria, i després comtat, d'Elda fins al s. XVIII, que s’independitzà com a terme (Felip V li concedí el títol de vila). Lloc de moriscs de la fillola de la vall d’Elda, tenia 189 focs el 1602. L’èxode rural ha abaixat la població disseminada (635 h), reunida especialment al barri d’ Almafrà i a la caseria i partida de Guirnei. Hi ha també dins el terme les partides i caseries de Palomaret, Caprala, Santa Bàrbara, Puça, Catí, les Salinetes (en gran part a Novelda), en les darreres de les quals ha sorgit una gran dispersió d’habitatges secundaris en detriment de l’agricultura.

Col·laboració: 
VMR / MABP

Llegir més...