Després d’una primera etapa d’un neoclassicisme academicista, seguí els corrents vienesos tot creant diversos edificis monumentals a Roma, en el període 1920-25. A partir de l’Albergo Ambasciatori tornà al classicisme anomenat aleshores romà antic. Es convertí en l’arquitecte oficial i el màxim representant —sota Mussolini— de l’arquitectura feixista. El 1931 dirigí la construcció de la Ciutat Universitària de Roma, concebuda en un to monumentalista en projectar els propileus i el rectorat. El 1937 construí el pavelló italià de l’Exposició Internacional de París.