Piero della Francesca

(Sansepolcro, Arezzo, aprox. 1420 — Florència, 12 d’octubre de 1492)

Frederic III Montefeltro (1465), de Piero della Francesca (Galeria dels Uffizi, Florència)

© Corel

Pintor italià.

Documentat a Florència el 1439, estudià amb Masaccio i col·laborà amb Domenico Veneziano. La seva activitat es desplegà, però, a Arezzo, Ferrara, Rímini, Roma i particularment a Urbino. Les primeres obres conservades són el Baptisme de Crist (~1440-45, National Gallery, Londres) i el Políptic de la Misericòdia (1445-62, Pinacoteca Communale, Sansepolcro), on és palès el protagonisme de la figura humana en paritat amb la natura, segons la línia marcada per Masaccio. Vers el 1450 hom situa un primer viatge a Urbino ( Flagel·lació de Crist —Galleria Nazionale delle Marche, Urbino—, Sant Jeroni i un donant —Galleria dell’Accademia, Venècia—); una estada a Ferrara, on entrà en contacte amb R.van der Weyden i influí en l’escola local, i un altre viatge, a Rímini, el 1451, on pintà el fresc de Sigimondo Malatesta i san Sigimondo al Temple Malatestià. Entre el 1452 i el 1459 treballà amb intermitències al cor de l’església de San Francesco a Arezzo, en els frescs de la Llegenda de la Creu , obra cabdal del Quattrocento; l’escena del Somni de Constantí , en particular, constitueix un dels primers nocturns de la història de la pintura. Hom situa la seva activitat a Roma entre el 1459 i el 1460; desconeguda en gran part, és incontestable, però, que la humanitas del seu art monumental influí artistes com Melozzo da Forlì. Després del 1460 estigué a Sansepolcro ( Resurrecció de Crist —1465, Pinacoteca Communale—) i a la cort d’Urbino, on féu els retrats dels ducs Frederico i Battista Sforza (~1465-66, Galleria degli Uffizi, Florència), la Nativitat (1474-78, National Gallery, Londres), la Mare de Déu de Sinigallia (~1474, Galleria Nazionale delle Marche) i la Pala Brera (~1475-80, Pinacoteca Brera, Milà), obres que constitueixen, en la relació entre figura i ambient arquitectònic, el fonament històric del classicisme universal de la centúria subsegüent des de D.Bramante a Rafael, segons paraules de G.C.Argan. Com a teòric, escriví un renovador tractat de perspectiva titulat De perspectiva pingendi.