i les Piles | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

les Piles

les Piles de Gaià
Municipi
Conca de Barberà
les Piles de Gaià
Les Piles de Gaià
© Fototeca.cat
Municipi de la Conca de Barberà.
Població: 
215 h
[2009]
Extensió: 
22 km2

Situació i presentació

És situat a la banda nord-oriental de la comarca, gairebé al bell mig de la subcomarca de Santa Coloma de Queralt. Confronta amb els termes de Bellprat, a l’Anoia (E), de Pontils (SE i S), de Sarral, en el seu agregat de Vallverd (SW), de Conesa (W) i de Santa Coloma de Queralt (N). El territori, molt accidentat, és limitat en el seu sector sud-oriental i en sectors meridionals pels vessants de la tossa de Montclar (948 m) dins la serra que separa les valls del Gaià (E) dels rius de Vallverd i d’Anguera (W). És a la banda meridional on hi ha les majors altituds (entre 700 i 924 m). El sector sud-occidental és limitat per la serra del Clot, amb una altitud màxima de 810 m, i pel Besemblau (786 m), mentre el sector septentrional ho és per la serra del Codony (792 m), que parteix les aigües del Riu Corb (N) i el Gaià (S). El terme és drenat per diversos barrancs que en direcció NW-SE —llevat de la rasa de la Coma, capçalera de la riera de Biure, que procedent de la serra del Clot segueix una direcció SW-NE— van a parar al Gaià, a diversos indrets del terme de Pontils. Els més importants són el torrent de Falps, la rasa de les Piles, la rasa de Guialmons, el barranc de l’Argila i la rasa del Llençolot. Hi brollen diverses fonts com la de Biure, de la Canal i de Falps (a l’antic terme de Biure), les de Llorac, de les Piles i Font Freda (a l’antic terme de les Piles), la de Guialmons, la del Llop i la de Sant Gallard (a l’antic terme de Sant Gallard).

El poble de les Piles és el cap de municipi, i el terme també inclou els nuclis de Biure de Gaià, Guialmons i Sant Gallard, a més del despoblat de Figueroleta o Figuerola. El territori és travessat en direcció SW-NE per la carretera C-241 de Montblanc a Manresa. Dins el terme de les Piles, surt a la seva dreta un brancal que duu a Vallespinosa (Pontils). Un altre brancal d’aquella carretera comarcal condueix al lloc de Biure. La banda més oriental del terme és travessada per la carretera local de Santa Coloma de Queralt a Esblada, que passa pel lloc de Sant Gallard. Les pistes forestals, com la que comunica Biure i Pontils, amb connexions a les Piles i Guialmons, i la de les Piles a Conesa, complementen les comunicacions.

La població i l’economia

Quant a l’evolució demogràfica, el fogatge del 1365 —que no inclou Figuerola— assigna en conjunt 54 focs a l’actual terme de les Piles (20 a les Piles, 6 a Biure, 15 a Guialmons, 13 a Sant Gallard), i guanya 10 focs en el cens de vers el 1380; a la fi del segle XV, el fogatge del 1497 —que inclou Figuerola— li n'assigna 56, que pujaren a 57 el 1515; al segle XVIII consta amb 262 h el 1718 i amb 283 el 1789. Al començament del segle XIX sofrí una forta davallada de població (228 h el 1830), seguida d’una ràpida recuperació (613 h el 1845) que va permetre assolir els 640 h el 1860, la xifra màxima de tota la seva història. Acabà el segle perdent població (478 h el 1897) i al segle XX, tot i que ultrapassà encara els 400 h les dues primeres dècades, sofrí una minva progressiva a partir dels anys trenta (379 h el 1930, 385 h el 1940, 368 h el 1950), que s’accentuà a partir del 1960 (239 h): 219 h el 1964, 173 el 1970 i 126 el 1981. A partir dels anys vuitanta la població ( espilencs) s’estabilitzà i fins i tot inicià un lleuger ascens (134 h el 1991, 162 h el 1996 i 191 el 2005).

Malgrat ser un territori força muntanyós, més de la meitat del seu terme és conreat, amb conreus gairebé exclusivament de secà, principalment cerealistes (ordi i blat). La vinya, que al començament del segle XX ocupava encara unes quantes hectàrees, avui pràcticament ha desaparegut. S'hi havia fet bastant el gira-sol, però només n'han quedat camps aïllats. Les activitats ramaderes han tingut cert desenvolupament i representen un complement de les activitats agrícoles. Se centren sobretot en les granges avícoles i de porcs. Bona part de la població, però, va a treballar principalment a Santa Coloma de Queralt i els caps de setmana s’ocupa de la terra. També constitueixen un complement a l’economia local les diverses cases-residències de pagès que ofereixen allotjament al turisme rural que visita la zona.

El poble de les Piles

El poble de les Piles (676 m; 122 h el 2005) és a tocar, a la dreta, de la carretera comarcal de Montblanc a Manresa, al costat de la rasa que pren el nom de la població. És travessat de cap a cap pel carrer Major, que fa d’eix i al qual conflueixen gairebé tots els altres carrers de la localitat. Es formà a redós del castell de les Piles, que amb moltes restauracions i afegits s’alça en un petit turonet, al costat mateix de la població, damunt la qual emergeix. De l’antiga església romànica no queda cap rastre; l’actual —dedicada a sant Martí—, que deu ocupar el mateix lloc de l’anterior, és d’estil neoclàssic i construïda al segle XVIII. A la banda meridional de la població, damunt un petit tossal, hi ha l’ermita dedicada a santa Eugènia, patrona de les Piles. La població celebra la festa major al setembre.

Altres indrets del terme

Biure de Gaià i Guialmons

A la banda meridional del terme municipal i als vessants septentrionals de la serra de Montclar hi ha el poble de Biure de Gaià (647 m; 27 h el 2005), al costat meridional de la riera de Biure. Es formà a redós del castell de Biure, situat damunt un tossalet a la banda de llevant. Bastit al segle XI, ha sofert molts afegits i reformes i actualment té aspecte de palau castell modern, amb torres emmerletades i finestrals neogòtics. N'havien estat castlans els Biure. De l’antiga església romànica, dedicada a sant Joan i de la qual hi ha documentat a la fi del segle XII un altar dedicat a sant Gil, no queda cap resta. L’actual, construïda al segle XVIII, és d’estil barroc i duu la data de 1782 a la dovella central de la portalada, juntament amb la creu de Malta. La parròquia conserva una interessant creu processional d’argent, d’estil gòtic. Molt a prop del temple es troba una artística creu de terme, probablement de la fi del segle XV.

El lloc apareix documentalment amb el nom de Benviure i al segle XI integrava el territori del castell de Montclar. A mitjan segle XII s’hi establí l’orde de l’Hospital, que hi fundà una de les seves primeres cases a la comarca. El 1151 és documentada l’existència de l’església de Sant Joan, de l’esmentat orde, situada dins els termes del castell de Biure i que fou objecte de diverses donacions per part dels Aguiló, senyors del lloc. Ben aviat aquesta casa hospitalera passà a formar part de la comanda de Cervera. Els hospitalers ampliaren el patrimoni inicial amb diverses donacions efectuades al llarg de la segona meitat del segle XII i principi del segle XIII. El 1241 Guillem d’Aguiló els penyorà, per 800 morabatins, el lloc i terme i el 1266 els vengué definitivament a l’orde, per bé que fins el 1277 els hospitalers no aconseguiren de recuperar el feu per compra a Galceran de Puigverd i a la seva dona Elisenda; per la seva banda, el 1380 el prior de Catalunya, fra Guillem de Guimerà, comprà a la corona la total jurisdicció del lloc i terme de Biure. Al segle XIV, l’esmentat orde establí a l’església de Sant Joan un capellà amb el títol de prior.

A la banda septentrional del terme hi ha el poble de Guialmons o Guimons (696 m; 32 h el 2005). Domina la població l’església de Santa Maria de Guialmons, bastida en estil romànic i amb diversos afegits posteriors. El poble, sobre un tossal, és solcat per carrers de fort pendent que en alguns trams conserven encara part de l’antic empedrat. La població es formà a redós del castell de Guialmons, bastit probablement a la fi del segle XI —avui només en queden unes restes damunt un turonet al costat del lloc— i que Alarig donà el 1132 al seu fill Ramon de Timor. Els Timor dominaren Guialmons fins al segle XIV, en què el lloc passà als Boixadors per casament de Francesca de Timor, senyora també de Savallà, amb Berenguer de Boixadors. Bernat de Boixadors, fill del matrimoni, comprà el 1380 la total jurisdicció del castell i terme a la corona. Els Boixadors, després comtes de Savallà, tingueren el lloc fins a l’extinció de les senyories.

Sant Gallard i Figueroleta o Figuerola

El poble de Sant Gallard (625 m; 10 h el 2005), a l’extrem oriental del terme, és arrecerat en un turó, al costat del Gaià. L’església, annexionada a la de Santa Coloma de Queralt, és dedicada a la Mare de Déu de la Llet; és d’estil romànic i de dimensions reduïdes. Va pertànyer a la diòcesi de Vic fins el 1957, any en què passà a la de Tarragona. El nucli, format a redós de l’antic castell de Sant Gallard —avui encara resta una casa dita el Castell—, va pertànyer als Queralt. Albert de Queralt, en testament atorgat el 1179, deixà la meitat del lloc a Santes Creus; aquest monestir hi amplià els seus drets gràcies a diverses compres que realitzà, i n'adquirí la total propietat per donació testamentària de l’altra meitat feta el 1247 per Ramon Albert de Queralt. Santes Creus conservà aquest lloc fins a la desamortització.

A la banda nord-oriental del terme es troba el despoblat de Figueroleta o Figuerola, que es formà a la fi del segle XI a redós del castell de Figuerola, del qual avui no queda cap resta. Va pertànyer als Timor-Queralt. Pere de Queralt donà el lloc al monestir de Santes Creus el 1277 i confirmà aquesta concessió en el seu testament atorgat el 1282; entre els monjos i els Queralt se suscitaren diversos conflictes per raó de les jurisdiccions del lloc, que foren resolts mitjançant sentència de 31 de maig de 1536, per la qual es reconeixia al monestir la jurisdicció civil, i als Queralt, la criminal. Santes Creus tingué el lloc fins a les lleis desamortitzadores del segle XIX. A la banda ponentina de l’antic poble, al damunt d’un tossalet, hi ha l’església romànica de Sant Salvador, bastida al segle XII. Té un absis amb fris inferior i finestra de doble esqueixada. La porta d’ingrés —situada a la banda meridional— és amb arquivolta i àbac. És sufragània de la de Santa Coloma de Queralt i ha estat restaurada.

La història

Conquerit aquest indret de la marca de Barcelona a la fi del segle X i al començament del segle XI, quedà integrat com a territori del castell de Montclar, pertanyent a Sal·la de Santa Perpètua. El seu fill Guillem el vengué el 1030 a Arnau Odó i la seva muller Guilla, i al cap de tres anys, el 1033, aquests últims l’alienaren a Bernat Sendred de Gurb, el qual probablement termenà els nous castells de Biure i les Piles. L’any 1057 ja apareixen documentats quan Oliver Bernat, fill de Bernat Sendred, infeudà a un tal Ramon Arnau els castells de Montclar i de Biure, que tenia pel seu pare, entre les afrontacions dels quals s’esmentava ja el de les Piles. El 1072, Oliver Bernat i la seva muller Agnès vengueren al comte barceloní Ramon Berenguer I l’alou dels castells de Montclar, les Piles i Biure, amb tots els seus termes i afrontacions. El comte lliurà en feu aquests castells a Oliver Bernat, amb la condició de fidelitat al concedent; Arnau de Biure, fill i hereu de Jofre de Biure, que al seu torn era fill de l’esmentat Oliver Bernat, prestà homenatge el 1184 al comte rei Alfons pels castells de Biure, les Piles i Montclar. Al començament de l’any següent Guerau de Jorba i la seva dona Saurina, en testament atorgat el 1185, deixaven el castell de les Piles a la seva filla Geralda, casada amb Pere de Puigverd. Així, aquest lloc passava als Puigverd i, per venda el 1234 de Guillem de Puigverd a Dalmau de Timor, a aquesta última família. Al segle XIV senyorejava el lloc Francesca de Timor, senyora de Savallà, que es casà en primeres núpcies amb Berenguer de Boixadors, i en segones amb Gombau d’Anglesola. El fill del primer matrimoni, Bernat de Boixadors, que succeí a la mare en el domini del lloc de les Piles, comprà a l’infant Joan, el 1380, el mer i mixt imperi de les Piles. Els Boixadors, després comtes de Savallà, tingueren el lloc fins a l’extinció de les senyories.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...