Doctorat a Roma (1900), anà a Madrid (1903) i s’hi naturalitzà espanyol (1904). Fou cap del servei central de desinfecció i de la secció de parasitologia de l’Instituto Nacional de Higiene. Dirigí la lluita contra les malalties transmissibles a Guinea (1909) i contra el paludisme (1920), particularment al delta de l’Ebre. Fou catedràtic de parasitologia i patologia tropical a la Universitat de Madrid (1911). Elegit diputat a les Corts Constituents de la República (1931), s’exilià després de la Guerra Civil de 1936-39 a França, l’Argentina i Cuba. És autor, entre molts altres treballs, de Manual de las enfermedades de la sangre i d'Enfermedades de los países cálidos.