Presidí la Joventut Valencianista, on ingressà el 1918 i de la qual el 1921 n’esdevingué president. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la secció valenciana de l’entitat Nostra Parla, en la revista de la qual col·laborà, com també en altres periòdics valencianistes (El Crit de la Muntanya, Pàtria Nova i La Correspondencia de Valencia). A través de la seva amistat amb l’empresari Ignasi Vilallonga, es vinculà amb el valencianisme polític de la Unió Valencianista i, en escindir-se aquesta el 1923, s’afegí al sector liberal i nacionalista i protagonitzà la refundació del setmanari Pàtria Nova.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera començà a relacionar-se amb el grup republicà de Fèlix Azzati, però la seva dedicació se centrà en la revista Taula de Lletres Valencianes (1927-30), que dirigí, i des d’on impulsà la unificació ortogràfica del català per al País Valencià que el 1932 es materialitzà en les anomenades Normes de Castelló. Fundador de l’editorial l’Estel (1928-33), que dirigí fins el 1930, hi publicà, entre d’altres, La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis i Guarner, i El País Valencià, de Felip Mateu i Llopis, alhora que recuperà clàssics com ara Ausiàs Marc i sant Vicent Ferrer. Cofundador de l’Agrupació Valencianista Republicana (1930), fou també director i col·laborador del seu òrgan, Avant. En 1932-34 tingué una intensa participació en el setmanari El Camí. Fundador el 1933 de l’associació Acció d’Art, aquest any s’incorporà a Proa, entitat cultural dedicada a promoure les relacions entre Catalunya i el País Valencià, i de la qual fou secretari general (1935).
Durant la Guerra Civil Espanyola, com a vicesecretari a la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València (propietat dels Vilallonga) fou perseguit pels anarquistes quan aquests col·lectivitzaren l’empresa, bé que fou protegit per la UGT. Formà part de la delegació valenciana al II Congrés Internacional de Defensa de la Cultura (1937). Instaurat el franquisme, fou investigat per pertànyer a la maçoneria (on havia ingressat el 1922), però el seu expedient fou arxivat el 1950.
Reprengué l’activisme el 1951 en entrar a formar part de la Comissió Patrocinadora del Secretariat del Diccionari català-valencià-balear, amb el rellançament de l’editorial l’Estel (1962) i col·laborant amb Manuel Sanchis i Guarner, Joan Fuster, Carles Salvador i altres capdavanters del valencianisme cultural en iniciatives com la Fundació Huguet, els cursos de valencià a Lo Rat Penat, el Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma, la Societat Bibliogràfica Valenciana, que presidí (1969) i la creació d’Acció Cultural del País Valencià el 1978, de la qual fou vicepresident fins el 1983. El 1985 donà la seva biblioteca particular a la Biblioteca Valenciana. El 1987 rebé la Creu de Sant Jordi.