OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Josep Pla-Narbona

Josep Pla-Narbona i San Antonio
Disseny i arts gràfiques    Escultura
Josep Pla-Narbona i San Antonio
dibuix dib, gravat grav i escultura escult
Dibuixant, gravador, pintor i escultor, de nom complet Josep Pla-Narbona i San Antonio.
Barcelona, 1928 — Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 13 de desembre de 2020

Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona (1945-48) i amb Ricard Fàbregas. Dedicat professionalment al disseny gràfic, treballà a París (1956-58). En tornar, obrí estudi propi a Barcelona i es feu un nom amb els dissenys per a la indústria farmacèutica i realitzacions com la capçalera del diari Tele-exprés. Aprengué les tècniques del gravat al Conservatori de les Arts del Llibre i amb Jaume Coscolla i Maria Josepa Colom. Fou professor de l’Escola Massana i president de Grafistes Agrupació FAD (1961) i amplià estudis de tipografia a Zuric (1962). Del 1964 al 2009 fou president per a l’Estat espanyol de l’Alliance Graphique Internationale (AGI), on el 1971 hi promogué el primer congrés. A partir de la dècada de 1970 es dedicà com més va més a la pintura. Participà en exposicions a Nova York, Varsòvia, Frankfurt, Punta del Este, Girona, Manresa, Brno, Amsterdam, Stuttgart, Londres, Lausana, Jerusalem i Milà. Individualment exposà a Barcelona (1961, 1975 i 1977), Zuric (1964), Nova York (1969), l’Haia (1972) i Chicago (1972). Té obres al Baltimore Museum of Art, al Muzeum Narodwe de Varsòvia, al Museum of Modern Art de Nova York i al Museu del Disseny de Barcelona, al qual donà el 2013 gran part de la seva obra gràfica d’entre els anys 1974 i 2009. Fundà i dirigí la revista Azimut (1966) i publicà treballs tècnics i teòrics. Il·lustrà, entre d’altres, obres d’Espriu, Foix, Sarsanedas, Felip Cid, Michaux, Argenté, Cela i Dámaso Alonso, i feu l’escenografia de Les mosques de Sartre. Rebé per obres seves els premis Sant Jordi de dibuix i pintura del Cercle Artístic de Sant Lluc (1960 i 1961) i Ynglada-Guillot de Barcelona (1977).

La seva obra és fruit d’un absolut domini del dibuix. Influït al principi pel virtuosisme de Hans Erni (murals per a la casa Carlo Erba de Barcelona, 1961), evolucionà al marge de les modes i sense contacte amb marxants dins una concepció manierista de l’art, mai però patètica. Els anys 1964-66 es desenvolupà la seva primera etapa plenament personal, en què les seves figures esdevenen ja fantàstiques. En l’etapa següent (1967-69) la figura es deforma i es fragmenta, l’erotisme és més patent i la composició s’abarroca (sèrie Triumfalismes, 1969). Uns nous elements bàsics apareixen a continuació: les parets, que compartimenten, comuniquen o incomuniquen els seus éssers fantàstics i monstruosos (sèrie Crítica de la hipocresia, 1972). És en aquest moment quan les figures es fonen amb el paisatge (Paisatges antropomòrfics, 1972) i inicia paral·lelament l’activitat com a escultor, on pot corporificar el seu antic tema de la màscara.

La seva trajectòria fou reconeguda amb diversos guardons: Laus d’Honor de l’ADG-FAD (2000), premi de disseny de l’Asociación Española de Profesionales del Diseño (AEPD) (2001), Premio Nacional de disseny del govern espanyol (2004), premi I·lustra d’Or de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (2011), la Medalla d’Or del Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona (2012) i la Creu de Sant Jordi (2019).

Col·laboració: 
FFV
Data de revisió: 
2020-12-14

Llegir més...