i Josep Pla-Narbona San Antonio | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Josep Pla-Narbona San Antonio

Disseny i arts gràfiques    Escultura
dibuix dib, gravat grav i escultura escult
Dibuixant, gravador i escultor, conegut com Pla-Narbona.
Barcelona, 1928

Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona (1945-48) i amb Ricard Fàbregas. S’ha dedicat professionalment al disseny gràfic. Treballà a París (1956-58). En tornar aprengué les tècniques del gravat al Conservatori de les Arts del Llibre i amb Jaume Coscolla i Maria Josepa Colom. Fou professor de l’Escola Massana i president de Grafistes Agrupació FAD (1961). Amplià estudis de tipografia a Zuric (1962). Del 1964 al 2009 fou president per a l’Estat espanyol de l’Alliance Graphique Internationale (AGI), on el 1971 hi promogué el primer congrés. Ha concorregut a exposicions a Nova York, Varsòvia, Frankfurt, Punta del Este, Girona, Manresa, Brno, Amsterdam, Stuttgart, Londres, Lausana, Jerusalem i Milà. Individualment ha exposat a Barcelona (1961, 1975 i 1977), Zuric (1964), Nova York (1969), l’Haia (1972) i Chicago (1972). Té obres al Baltimore Museum of Art, al Muzeum Narodwe de Varsòvia i al Museum of Modern Art de Nova York. Fundà i dirigí la revista Azimut (1966) i ha publicat diversos treballs tècnics i teòrics. Ha il·lustrat, entre d’altres, obres d’Espriu, Foix, Sarsanedas, Felip Cid, Michaux, Argenté, Cela i Dámaso Alonso, i feu l’escenografia de Les Mosques de Sartre. Guanyà el premi Ynglada-Guillot de Barcelona (1977).

La seva obra és fruit d’un absolut domini del dibuix. Influït al principi pel virtuosisme de Hans Erni (murals per a la Casa Carlo Erba de Barcelona, 1961), evolucionà al marge de les modes i sense contacte amb marxants dins una concepció manierista de l’art, mai però patètica. Els anys 1964-66 es desenvolupà la seva primera etapa plenament personal, en què les seves figures esdevenen ja fantàstiques. En l’etapa següent (1967-69) la figura es deforma i es fragmenta, l’erotisme és més patent i la composició s’abarroca (sèrie Triumfalismes, 1969). Uns nous elements bàsics apareixen a continuació: les parets, que compartimenten, comuniquen o incomuniquen els seus éssers fantàstics i monstruosos (sèrie Crítica de la hipocresia, 1972). És en aquest moment quan les figures es fonen amb el paisatge (Paisatges antropomòrfics, 1972) i inicia paral·lelament l’activitat com a escultor, on pot corporificar el seu antic tema de la màscara.

La seva trajectòria ha estat reconeguda amb diversos guardons: Laus d’Honor de l’ADG-FAD (2000), premi de disseny de l’Asociación Española de Profesionales del Diseño (AEPD) (2001), Premi Nacional de disseny del govern espanyol (2004), premi I·lustra d’Or de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (2011), la Medalla d’Or del Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona  (2012) i la Creu de Sant Jordi (2019).

Col·laboració: 
FFV
Data de revisió: 
2019-05-07
Llegir més...