Situació i presentació
Format el 1968 per l’annexió dels antics municipis del Pla de Sant Tirs, Tost, Arfa i la Parròquia d’Hortó.
El terme tradicional del Pla de Sant Tirs, força petit (de 12,16 km2), era delimitat a l’W i al NW pel Segre, antiga divisòria amb Noves de Segre i la Parròquia d’Hortó. A migdia i a llevant envoltava el terme l’antic municipi de Tost, i al NE confrontava amb Arfa. El 1937 adoptà el nom del Pla de Cadí.
El terme tradicional de Tost, de 51,1 km2, d’extensió, era al SW de la Seu d’Urgell, al bell mig de la comarca. S’estenia a l’esquerra del Segre i comprenia tota la vall de Tost.
El terme tradicional del municipi d’Arfa, de 18,9 km2, era situat aigua avall de la Seu d’Urgell, a l’esquerra del Segre. El riu feia de divisòria a tramuntana i a ponent amb els municipis propers de la Seu d’Urgell, Castellciutat, Aravell i la Parròquia d’Hortó.
El terme tradicional de la Parròquia d’Hortó, de 24,8 km2, era situat a la dreta del Segre, aigua avall de la Seu d’Urgell, poc abans que hi conflueixi el riu de Pallerols, que en part fa de límit occidental del terme amb Noves de Segre i amb l’enclavament de Castellins. Així, el terme de la Parròquia d’Hortó s’estenia entre dos rius, el de Pallerols i el Segre, riu aquest que separa el terme del Pla de Sant Tirs i d’Arfa. Això no obstant, una petita llenca a l’esquerra del Segre i encaixada entre aquests dos municipis pertanyia al de la Parròquia d’Hortó.
Els actuals límits municipals de Ribera d’Urgellet són, al N, amb Montferrer i Castellbò i amb la Seu d’Urgell, a llevant amb Alàs i Cerc i la Vansa i Fórnols, al S i SW amb Fígols i Alinyà i a l’W amb Noves de Segre i amb l’enclavament de Castellins del municipi de Montferrer i Castellbò.
El límit físic del terme des del SW, al congost de Tresponts, remunta aigua amunt el Segre, fins poc abans del desguàs del barranc de Culinoves, per l’esquerra. El termenal en direcció a ponent passa per l’Obaga Estremera i en arribar al riu de Pallerols remunta el curs i assoleix els contraforts de les Agudes, per davallar en direcció al Segre entre el barranc de Talesa i la llau de Matzeres. Passa per l’aiguabarreig del riu de Castellbò amb el riu d’Aravell, encercla part de les instal·lacions de l’aeroport de la Seu d’Urgell (que és entre els termes del Pla de Sant Tirs i Montferrer i Castellbò) i arriba per la dreta al Segre, davant del nucli d’Arfa. Novament el Segre en aquest sector forma el límit natural del municipi fins al desguàs del riu de Casanoves, i el termenal remunta el turó de Porredon (1.123 m), passa a ponent del pui de la Bastida (1.309 m), travessa la capçalera del riu de Casanoves, passa a llevant del tossal de la Canaleta (1.364 m) i arriba a la roca de la Dona. El termenal envolta la vall drenada pel riu de Tost, que es forma als vessants del Montsec de Tost o Cadí de Tost. Aquesta serra, prolongació ponentina de la de Cadí, entre les valls de la Vansa i de Tost, culmina al puig de Serreïnes (1.687 m).
El Segre és l’eix hidrogràfic del municipi i hi desguassen per la dreta i per l’esquerra tots els cursos d’aigua que solquen el terme. Bé que el nombre de barrancs i torrents és important, cal destacar sobretot dos cursos que vessen al Segre per l’esquerra i que formen dues valls importants: el riu de la Vansa i el riu de Tost. El curs baix del riu de la Vansa forma el límit meridional del terme; hi penetra després de travessar l’estret de la Vansa, i rep per la dreta les aigües del torrent de Ruixol, poc abans de la desembocadura en ple congost de Tresponts, prop del lloc de l’Hostal Nou. El riu de Tost desguassa al Segre després del nucli dels Hostalets de Tost, i a la capçalera és format pel torrent de Fontelles, el del Solà i el Riu Roig de Sauvanyà. Aigua avall del nucli de Torà de Tost, el riu de Tost rep per l’esquerra els torrents de la Manyada, de la Font-roja i de Rotes.
També per l’esquerra desguassen al Segre el Torrent Penjat, el barranc de Culinoves, el riu del Pla, el riu d’Arfa, el torrent de la Freita i el riu de Casanoves. Per la dreta hi desguassen el riu d’Aravell, el barranc de Folgueroles i el de l’Oliva.
El terme comprèn, a més del poble del Pla de Sant Tirs, cap de municipi, els pobles de Montan de Tost, Adrall, la Parròquia d’Hortó i Torà de Tost, les caseries i els llogarets de les Bordes d’Arfa, Castellar els Hostalets de Tost, la Coma de Nabiners i Sant Pere Codinet, la vila d’Arfa i els llocs despoblats de la Bastida, Gramós, Nabiners, Tost, Sauvanyà, Fontelles i la Freita, a més d’un nombre important de masies esparses arreu.
L’eix de comunicació principal és la carretera C-14, que segueix paral·lela al Segre, per l’esquerra des dels Hostalets, i passa per Codinet i el Pla de Sant Tirs. Des de la C-14, prop de l’Hostal Nou (que ja pertany a Fígols i Alinyà), hi ha el trencant cap a Montan de Tost (que continua vers el terme de la Vansa i Fórnols), i a l’altura dels Hostalets parteixen les carreteres de Castellar, d’una banda, i la que va a la Bastida, Tost i Torà. A Adrall, la C-14 enllaça amb la N-260, que cap a l’W, en direcció a Sort, passa per la Parròquia d’Hortó i en direcció a la Seu, al NE, hi parteix un brancal que arriba fins a la vila d’Arfa.
També hi ha diversos camins antics, que comuniquen altres indrets del terme, entre els quals el de la Vansa a la Seu d’Urgell, que passa pel coll d’Arnat al SE i que passa per l’antic poble de Tost; el camí vell de Tost al Pla de Sant Tirs i el camí de la Mina, que porta a les mines d’Arfa. Al municipi es troben part de les instal·lacions de l’aeroport de la Seu d’Urgell, que restava tancat als vols regulars des del 1983, però el març del 2000 la Generalitat de Catalunya va aprovar la instal·lació de l’Aeroport Internacional dels Pirineus en aquest emplaçament.
La població
El fogatjament de vers el 1378 registra 64 focs al Pla de Sant Tirs. El cens de vers el 1380 registra 25 focs a Tost. A Arfa hi havia 5 focs segons el fogatjament de vers el 1380; aquest mateix fogatjament en consigna 8 a Nabiners, 15 a la Parròquia d’Hortó i 9 a Adrall. El 1553 hi havia 24 focs al Pla de Sant Tirs, 38 a Tost, 24 a Arfa, 24 a la Parròquia d’Hortó, 11 a Adrall i 6 a Gramós. Un altre fogatjament de la fi del mateix segle (1595) anota 25 focs a la Parròquia d’Hortó i 12 a Adrall; mentre que els de Gramós els dóna conjuntament amb els d’Avellanet (16), al Pla de Sant Tirs n’hi havia 28 i 36 a Arfa.
La població augmentà molt al llarg del segle XVIII. En el cens del 1787 hi havia 424 h al Pla de Sant Tirs, 199 h a Tost, 477 h a Arfa i 91 h a Nabiners, 170 h a la Parròquia d’Hortó i 27 a Gramós. Estranyament, els censos del 1830 i el 1842 donen xifres baixes, i en canvi el del 1860 torna a donar una xifra semblant a la del cens de Floridablanca. Fins al començament del segle XX, la població disminuí lleugerament, però el 1920 tornà a tenir un moment d’un cert creixement, tendència que es mantingué fins el 1930. A la fi del decenni del 1960 s’inicià un marcat caràcter envers el despoblament que portà a annexar els quatre municipis el 1968. El cens del 1970, el primer amb dades conjuntes, donà una població de 1.143 h. Des d’aleshores els recomptes censals han donat 889 h el 1981, 822 h el 1991 i 935 h empadronats el 2001.
L’economia
Una part important de l’economia del municipi és basada en l’agricultura i la ramaderia. La major extensió de terreny és dedicada a pasturatges per al bestiar boví. Això no obstant, els conreus tradicionals no havien estat aquests. Per exemple, les terres dels pobles de la Parròquia d’Hortó i d’Adrall han arribat a aquesta situació de manera diferent; el canvi de conrear sobretot blat i fesols, al secà, a conrear bàsicament pasturatges de llavor per a la ramaderia, es realitzà primer a Adrall, on es pogué estendre el regadiu gràcies al rec dels Quatre Pobles (Adrall, Montferrer, Castellciutat i Anserall). Al poble de la Parròquia d’Hortó no fou fins el 1982 que la major part de terreny pogué ser regada (per exemple, la partida del Planell), quan s’empalmà un petit rec que hi havia amb el d’Aravell i Bellestar. Vora el poble de la Parròquia es conreen hortalisses per al consum domèstic i per al seu reg s’usa l’aigua de la font del Bessó, que es recull a la bassa del Camí. L’única zona boscosa és la de replantació del vessant de llevant de les Agudes.
Anys enrere els conreus que predominaven al Pla de Sant Tirs eren el blat, els pasturatges, les patates i, sobretot, les mongetes. De vi, se’n féu fins a la fil·loxera. Actualment el terreny de conreadís és sobretot de regadiu i produeix pastures per al bestiar de llet, bé que també hi havia hagut pomeres. Al secà es fan cereals.
A l’antic terme de Tost, a mitjan segle XIX, el terme produïa blat, llegums, vi, patates i hi havia força pastures per al bestiar oví, caprí, boví i porcí. Es caçaven llebres, perdius i conills. Són documentades també la Pallera del Fàbrega, la del Pubill i el molí fariner del Toni. En general, aquest sector és un terreny molt aspre, sec i àrid.
Al sector que correspon a l’antic terme d’Arfa, a mitjan segle XIX, els conreus eren de blat, sègol, ordi, llegums, patates, cànem, hortalisses i fruites, i s’elaborava vi. Hi havia telers de llenços ordinaris, i la vila tenia diverses botigues de robes i queviures, i metge i apotecari. Els boscos, força malmesos, donaven encara una mica de fusta (sobretot els lledoners) per a la construcció i, també, llenya abundant. Encara és important la pineda del seu terme.
Bona part de la superfície agrària del terme és coberta per terreny forestal i pastures permanents, a més de força hectàrees dedicades a d’altres usos i, en menor proporció, a terres llaurades.
El bestiar boví és força important; la producció de les vaques lleteres es ven bàsicament a la cooperativa de la Seu. El segueixen el bestiar porcí, l’oví, l’aviram i, ja amb menor nombre de caps, els conills, el bestiar equí i el cabrú.
Fins els anys vint encara s’explotaven les mines de carbó del terme d’Arfa (les galeries hi entren per les terres de Tost). Començades a explotar per una companyia estrangera, posteriorment foren comprades per HECSA. El carbó era la font d’energia per a la central tèrmica d’Adrall (traslladada posteriorment a Barcelona), on es transportava per funiculars i vagonetes.
La indústria se centra en el sector dels materials per a la construcció (extracció d’àrids, aglomerats asfàltics) i també en el de l’alimentació (Formatgeria Mas Eroles), a més de tallers de reparació. Hi havia hagut, entre d’altres, una indústria que es dedicava des del 1962 als acabats d’alumini. Anteriorment, el 1915, una societat francesa (SUMICA) que es dedicava a l’explotació minera i a la fabricació de material de construcció construí un edifici i un salt d’aigua per a produir energia. El 1920 la substituí la Societat Minera Industrial d’Urgell, que a més d’aquell capital n’integrava de local; es dedicà a fabricar maons i material de construcció. A la dècada del 1940 es reconvertí en serradora, però plegà a la fi dels anys cinquanta. Actualment destaca una fàbrica d’estics de hoquei.
El municipi del Pla de Sant Tirs es troba dins l’àrea d’influència del mercat de la Seu d’Urgell. D’altra banda, la seva situació de pas vers la capital comarcal i Andorra ha afavorit possiblement, juntament amb els atractius paisatgístics, un cert desenvolupament del sector turístic, especialment d’aquell relacionat amb la natura i els esports d’aventura, amb la possibilitat d’allotjar-se en diversos establiments dins el terme.
El poble del Pla de Sant Tirs
El poble del Pla de Sant Tirs, és situat al sector pla del terme, a 702 m d’altitud vora el Segre i de la carretera de la Seu d’Urgell. Hom pot destacar la plaça Major (que s’urbanitzà a la dècada del 1930 al lloc de l’antic cementiri), l’era de Badia, la plaça de Baix, el carrer Major, el de les Eres, el de la Font, el camí del Rec i el carrer de Sant Sebastià, que duu a aquesta capella, dins el poble. Hi ha un raval dit la Ferreria. L’església parroquial és dedicada a sant Tirs, màrtir hispànic del segle III. L’edifici actual és fruit de la renovació que s’hi féu el 1855. El campanar de l’església és una torre rectangular amb espitlleres i finestrals al darrer pis; hom ha dit que potser podia haver estat una antiga torre de guaita. Segons un antic costum, els prelats d’Urgell són rebuts en aquest indret pels representants del capítol i de l’autoritat en prendre possessió de la diòcesi.
El poble celebra la seva festa major el segon cap de setmana d’agost, i el 28 de gener se celebra la Festa Vella.
La parròquia d’ipso Plano és esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. El 986 el comte Sunyer de Pallars, amb el seu fill Ramon, donà a Santa Maria de la Seu la vila de Sant Tirs, dins el terme del castell de Sas. El lloc tingué així domini de la mitra d’Urgell fins a la fi de l’Antic Règim. Amb motiu de l’enemistat entre Roger Bernat I de Foix, vescomte de Castellbò, i el bisbe d’Urgell, Ponç de Vilamur, les tropes d’aquell destruïren el 1239 el castell del Pla de Sant Tirs.
Altres indrets del terme
Codinet
La caseria de Sant Pere de Codinet, que tenia només 5 h empadronats el 2001, és situada a l’esquerra del Segre, prop del termenal amb Noves. El 1860 són documentades la Masia de Codinet i la capella de Sant Pere de Codinet. Aquesta capella, moderna, recorda el nom de l’antic monestir benedictí de Sant Climent de Codinet, que era situat en aquest indret, i era lloc de refugi i hospitalitat prop del camí d’Urgell. Hom n’ignora la fundació, així com la regla que seguia la primitiva comunitat, documentada el 803 sota el regiment de l’abat Víntila. El 829 observava ja la regla benedictina. El 1001 el papa Silvestre II, per evitar-ne la decadència, l’uní al proper monestir de Tresponts. A partir d’aleshores hom ja no té més notícies de la comunitat. Els edificis se’ls endugué una riuada del Segre.
El cens del segle XIX esmenta també les cabanes del Xic, del Peracan i del Teixidor, així com el Molí de Benet.
Tost
L’antic poble de Tost, amb 4 h el 2001, és situat als vessants d’un turó, dominant el curs baix de la vall de Tost. A 785 m d’altitud, en una banda del poble, sobre un penyal rocós, hi ha les restes del castell de Tost i, a l’altre extrem, l’antiga església parroquial de Sant Martí de Tost, també dedicada a sant Ponç, d’origen romànic, modificada i ampliada. De l’edifici romànic resta tot el mur de migdia, on s’obren tres finestres de mig punt i de doble biaix; també hi ha un petit portal adovellat. El pergamí original de consagració d’aquesta església, del 1040, és a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, mentre que un document autògraf de l’abat Oliba que en aquella ocasió oferia béns i relíquies a Sant Martí de Tost (amb l’arqueta que les contenia) és al Museu Episcopal de Vic (on es conserva també una part del baldaquí de l’altar, dels segles XII i XIII, l’altra part del qual és al Museu Nacional d’Art de Catalunya).
El 982 és documentada la vila de Tost. A la primeria del segle XI el castell de Tost era posseït per Miró, pare del famós capitost Arnau Mir de Tost, que conquerí als sarraïns la Vall d’Àger. El castell de Tost i l’església de Sant Martí de Tost són documentats el 1030. Bé que ja existia anteriorment, l’església fou consagrada el 1040 per Eribau, bisbe d’Urgell. Hi assistiren, a més d’altres personatges notables, Arnau Mir de Tost, la seva muller Arsenda i la seva mare Sança, que foren els fundadors i principals dotadors del temple. El 1068 i el 1071, en els respectius testaments d’Arsenda i d’Arnau Mir de Tost, es fan sengles deixes a les esglésies de Sant Martí de Tost i Sant Jaume del castell de Tost. Ja a mitjan segle XIV consta que la vall de Tost era de la senyoria del capítol de la catedral d’Urgell. El dit capítol en posseí la senyoria i jurisdicció fins a la fi de l’Antic Règim.
Montan de Tost i l’ermita de Sant Germà
El poble de Montan de Tost, amb 43 h el 2001, grafiat tradicionalment Montant , és situat a 1.136 m d’altitud, als vessants meridionals de Purredon, sobre el congost de Tresponts. Hi ha tres petits agrupaments o nuclis: Espalaguer, Espalagueró i les Cases. L’església de Santa Coloma de Montan era sufragània de la de Sant Martí de Tost. D’aquesta parròquia s’ha traslladat la campana a Santa Coloma. L’església és d’una nau, amb volta de creueria. La festa major és el segon diumenge de maig.
Al camí de Tost a Montan, a 1.300 m d’altitud, als vessants septentrionals de Purredon hi ha l’ermita de Sant Germà, dita al país de Sant Germén, d’origen preromànic i ampliada posteriorment. La part antiga de l’ermita és una nau de forma trapezial, coberta amb una volta, força aixafada, que és sostinguda per tres arcs torals; l’esglesiola ha estat allargada per ponent en època moderna i aquest sector es cobreix amb encavallades de fusta. Sobre la volta antiga de la nau, modernament també, es bastí una cambra. A migdia hi ha com un porxo cobert. Procedents d’aquesta esglesiola es conserven tres imatges de sant Germà d’èpoques diferents; la més antiga, obra rústega, és de tradició romanicogòtica; l’altra és potser del segle XVII, però força arcaica, i la darrera, més barroca, sembla de la fi del segle XVIII.
La Bastida, Castellar i els Hostalets de Tost
Prop del despoblat de Tost, a dreta i esquerra del riu de Tost, hi ha respectivament el despoblat de la Bastida, a 857 m d’altitud, i el llogaret de Castellar, que tenia 17 h el 2001, a 831 m, a llevant del turó de la Ciutat (883 m). Hi ha l’església de Sant Joan i Sant Martí de Castellar, que fou reformada el 1881. Aigua avall del riu de Tost, vora la carretera comarcal, es troba el lloc dels Hostalets de Tost, amb 19 h el 2001, prop de la confluència del riu de Tost amb el Segre. Hi ha una església sufragània dedicada a sant Antoni.
Torà de Tost, Sauvanyà, Fontelles i l’ermita de Sant Genís
Aigua amunt del riu de Tost es troba el poble de Torà de Tost, on habitaven 19 persones el 2001, a 1.014 m d’altitud, al vessant septentrional de la serra de Tost. Hi ha l’església sufragània de la Mare de Déu de l’Esperança.
Seguint aigua amunt el riu de Tost, gairebé a la seva capçalera se situa el despoblat de Sauvanyà, a 1.081 m, també dit a vegades Selvanyà. La seva església sufragània de Sant Esteve és d’origen romànic, d’una sola nau coberta a doble vessant amb teulada de llicorella i absis semicircular. A la façana de ponent té una finestra cruciforme i, a sobre, una espadanya de dos ulls.
A la dreta del riu de Tost, al vessant meridional del tossal de Can Franc, hi ha l’antic lloc de Fontelles, avui despoblat, on al segle XIX hi havia el Mas de Fontelles. S’hi dreça l’antiga església sufragània de Sant Fruitós de Fontelles, romànica, amb un absis semicircular i la coberta de la nau, refeta, sobrealçada.
Dins el terme, encara, hi ha la capella romànica de Sant Genís, a la dreta del riu de Tost, a mig camí entre Tost i Torà. D’una nau capçada per un absis semicircular, a ponent té una finestra cruciforme.
Sant Andreu de Tresponts
L’estret de Tresponts és situat a la part meridional del terme. El Segre hi passa acongostat per un llarg tram entre altes parets de roca. Hi passava l’antic camí ral d’Organyà a la Seu d’Urgell, que, per aquest sector, era un espenyador continu, segons un document del segle XVIII. Aquesta mateixa font ens indica que el riu era travessat per tres ponts, i d’ací el nom del congost; el primer, de fusta, i els altres dos, de pedra. D’aquests, i també del camí, resten vestigis, alguns dels quals netament medievals. En ple congost desguassa al Segre el riu de la Vansa. Prop de la confluència hi ha l’Hostal Nou, ja al terme de Fígols, a la dreta del Segre, i vora seu, a la dreta del riu de la Vansa i a l’esquerra del Segre, el Mas del Monestir, als fonaments del qual hi ha vestigis de l’antic monestir benedictí de Sant Andreu de Tresponts, dit a l’origen Sant Iscle de Centelles.
El cenobi existia ja el 839, any en què el bisbe Sisebut d’Urgell li llegà un llibre d’Agustí d’Hipona. El 849 el regia l’abat Guisamon, que retornà al bisbe les esglésies de Santa Eulàlia i Sant Joan de la vall de la Vansa, que retenia injustament. A la primeria del segle X sembla que patí una greu decadència. El 973 el prevere Bonanat reedificà el monestir i el cedí al seu germà Digne perquè regís la comunitat. D’aleshores en endavant consta sempre com a Sant Andreu de Centelles o d’Entreponts. El nom de Tresponts li pervingué perquè hom atribueix al monestir la guarda i el manteniment dels tres ponts que hi tenia el camí ral. Després d’uns quants anys de vitalitat, cap al 1075 es trobava una altra vegada en decadència. El comte Ermengol V d’Urgell intentà d’unir el monestir al de Sant Llorenç de Morunys, però es decantà el 1079 per Ripoll, d’on fou priorat a partir d’aleshores. El seu prior és documentat en fonts ripolleses fins el 1192; després es perden les notícies de la comunitat. Al segle XVI era ja del tot enderrocat, però la seva propietat continuava essent del monestir de Ripoll. Als censos de la primeria del segle XVIII consta el lloc com a despoblat. Al del 1787 es diu que hi vivien 45 persones. El 1849 hi havia 5 cases esparses sense formar cap nucli; Madoz, però, només en dóna el nom de quatre: Escales, el Monestir, l’Hostal Nou i la Reula; diu que depenien de l’església parroquial de Sant Pere (que ha de ser l’esglesiola de Sant Pere del Mas d’Escales, amb portal adovellat i actualment sense culte), que hi havia cementiri, aigua potable i que hi vivien 31 h.
Arfa i les Bordes d’Arfa
La vila d’Arfa, on hi havia 163 h el 2001, és situada a 668 m d’altitud, a la vora esquerra del Segre, damunt un petit esperó rocós al peu de la serra de la Freita, que caracteritza la fesomia de la població. S’hi arriba per un pont de pedra de tres arcs d’origen medieval, bé que ha sofert algunes refeccions; en algunes èpoques que el Segre es desviava del seu curs, arribà a passar per la dreta del pont, i aleshores hom havia d’emprar una passarel·la de fusta per a travessar-lo. El pont d’Arfa era un lloc assenyalat de l’antic camí ral de la Seu al pla d’Urgell i al Solsonès, i per això fou la causa de l’antiga prosperitat comercial i industrial de la vila. La vila, de carrers estrets i costeruts, amb cases fonamentades damunt mateix de la roca, era protegida antigament per una torre o castell, anomenat darrerament de Genís, que, en mal estat per raó de diversos terratrèmols, el 1787 fou enderrocat. Centra la vila la plaça Major, enllà de la qual es dreça l’església parroquial de Sant Sadurní, d’origen romànic, amb planta de creu llatina, absis rectangular i capelles rectangulars formant creuer; sobre la de migdia s’aixeca el campanar, octogonal en la part superior, construït el 1707; segons la tradició, fou sufragat per un vilatà que s’havia enriquit en les guerres dels Països Baixos. El rellotge del campanar, del 1816, fou fet per un rellotger d’Ordino. S’hi conserva una imatge de sant Miquel de tradició gòtica i d’estil popular. El 1936 es perdé un retaule barroc molt espectacular.
Una mica apartats del poble d’Arfa hi ha un grup de masos anomenat les Bordes d’Arfa, on constaven empadronats 35 h el 2001.
Hom fa festa major per la Segona Pasqua i també se celebra la festa de Sant Serni el 29 de novembre.
El lloc d’Arfa com a parròquia és mencionat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, on figura en la forma Assoa que, segons el filòleg Joan Coromines, s’explica pel basc asu-a , ‘esbarzer, bardissa’. Un document del 1091 cita el lloc com a Asfa , forma que apareix de nou en els pariatges d’Andorra el 1278 i el 1288 (Rocha de Asfa). Molt aviat el lloc pervingué al capítol de la catedral d’Urgell, al qual pertanyia ja segons els fogatjaments de mitjan segle XIV, i fou de la dita senyoria fins a l’extinció d’aquestes.
La Coma de Nabiners, Nabiners, la Freita i altres pagesies
A llevant de la vila, damunt el muntanyam, es dreça la caseria de la Coma de Nabiners, amb només 3 h el 2001, a l’esquerra del torrent de la Coma, que aflueix al Segre per l’esquerra. Hi ha l’església de Sant Romà, que era sufragània de la parròquia de Nabiners. És romànica, d’una nau i un absis semicircular força sobrealçats. Una espècie de porxo que hi havia davant la façana de ponent és parcialment enderrocat. El campanar d’espadanya s’aixeca sobre la que abans era paret terminal de ponent de l’església, que fou allargada posteriorment. La serra de Nabiners (Nabinarios) és documentada el 959. Hi ha una font d’aigua sulfurosa (aigua de la Coma de Nabiners).
Aigua amunt del torrent de la Coma, a la dreta d’aquest, hi ha el despoblat de Nabiners, amb l’antiga parròquia de Sant Sadurní de Nabiners, romànica, sobrealçada, amb un bell aparell d’espiga al mur de tramuntana. Amb un campanar de dos ulls sobre la façana de ponent, el portal de mig punt és a migdia i el porxo que l’aixoplugava és mig arruïnat. La parròquia és mencionada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell i la vila de Nabiners és citada el 987; el lloc fou del capítol d’Urgell i ja a mitjan segle XIX era un agregat d’Arfa. Dins el terme de la seva parròquia (de la qual era sufragània la de la Coma) hi havia els masos de Murris, Casanoves, Planes, Canturri i altres.
Seguint aigua amunt el torrent de la Coma, al capdamunt i a l’esquerra d’aquest trobem la caseria de la Freita, que en el cens del 2001 constava despoblada, a 1.161 m d’altitud, sota el tossal de la Freita (1.191 m). Hi ha l’església parroquial de Sant Joan, d’origen romànic, sobrealçada.
A mitjan segle XIX són documentats, a més, les Bordes i el Mas del Trilla, el Mas d’Aristot, el de Franquet, el del Fonso i el de Llerola, el Mas de Carbonell, el del Castell, el del Poblador de la Serra (la Coma) i, a Nabiners, el Mas de Ramon i el Mas del Ripoll.
La Parròquia d’Hortó
El poble de la Parròquia d’Hortó, amb 67 h el 2001, és situat a la dreta del Segre, a 797 m d’altitud, davant mateix del poble del Pla de Sant Tirs, a l’esquerra. En la part de tramuntana, sobre una petita elevació, hi ha l’església i algunes cases (s’hi han bastit diversos xalets), mentre que la part més gran de la població s’escampa per l’esplanada de migdia.
Segons la tradició local, l’emplaçament primitiu del poble era a la partida d’Hortó, cosa d’un quilòmetre a ponent seguint la carretera del Cantó. El nom de la població actual deriva del fet que ací s’hi bastí la parròquia (segons la tradició, traslladant l’església de l’emplaçament primitiu). L’església parroquial de Sant Andreu és un edifici d’una nau amb dues capelles per banda i absis rectangular orientat a ponent; el portal, a llevant, és de mig punt i adovellat. Prop del poble hi ha la capella de Sant Pere, romànica, en ruïnes. Té una cripta coberta amb volta de canó. Es conserven les parets de la nau i les de l’absis, bé que aquest és foradat per un gran esvoranc. Celebra la festa major el tercer diumenge de juliol i també se celebra Sant Andreu, el 30 de novembre.
Adrall i la Parròquia d’Hortó pertangueren al capítol d’Urgell des de molt antic fins al segle XIX, i eren de la jurisdicció del dit capítol. Els drets que hi posseïen els vescomtes de Castellbò foren reconeguts per una sentència arbitral el 1339. Fou aleshores que Roger Bernat III, vescomte de Castellbò, concedí als habitants de la Parròquia d’Hortó diversos privilegis, entre els quals que podien transitar lliurement per les terres del vescomtat i podien fer ús dels seus boscos i les pastures.
Les afrontacions entre la parròquia d’Hortó, que era del capítol, i Noves, que pertanyia al vescomtat, foren fixades arbitralment el 1370. La disputa havia sorgit entre el vescomte de Castellbò Roger Bernat i el bisbe d’Urgell per causa de les forques que aquell havia manat aixecar a la partida de Sonyà, que es trobava al límit d’ambdós termes.
Adrall
Al pla, a la ribera del Segre, hi ha el poble d’Adrall que tenia 217 h el 2001, a 639 m d’altitud, vora de la carretera C-14 que aquí enllaça amb la N-260. Les cases són construïdes entorn de l’església parroquial de Sant Pere, edifici d’una nau coberta amb volta de llunetes, mentre que l’absis, rectangular, es cobreix amb volta de canó; té sengles capelles a banda i banda de la nau a manera de fals creuer.
Al costat nord-oriental, vora la façana amb portal de gran dovellatge, hi ha la torre del campanar. El camí ral travessava el Segre per un pont de fusta. La parròquia d’Adrall és documentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. L’antic castell d’Adrall, en virtut del pariatge del 1278, havia de passar de l’Església d’Urgell al vescomte de Castellbò, tanmateix el lloc continuà essent de la senyoria del capítol de la catedral d’Urgell. El poble fa la seva festa major el primer diumenge de juliol i també celebra la Candelera (2 de febrer).
Gramós i Baridà
L’antic poble de Gramós, situat a la vall d’Elins, a l’esquerra del riu de Pallerols, amb 1 h el 2001. L’església, antiga parròquia, és dedicada a sant Lliser i té com a copatró sant Martí; orientada a ponent, té tres absis disposats en forma de creu i una sola nau; podria ser d’origen romànic, però ha estat molt modificada. Gramós no pertangué al capítol d’Urgell, sinó que fou de la senyoria de Francesc Vilanova i al segle XII era del marquès de Benavent.
L’enclavament de Baridà, de 5,6 km2, és situat entre els termes de Noves de Segre, Fígols i Alinyà i Cabó, als vessants orientals de la serra d’Ares. Sota Can Baridà neix el torrent de Baridà, que desguassa al Segre per la dreta. Vora el mas hi ha la capella de Sant Carles, d’època moderna.