La geografia
El cap de comarca és Requena. Hom l’anomena popularment l’altiplà de Requena. El seu extens territori correspon bàsicament a una gran plana formada per dipòsits miopliocènics. Els límits ofereixen relleus més elevats: a l’W, la ratlla amb Castella és marcada pels anticlinals de Contreras, prolongats al N per la serra de La Bicuerca; al S, el pas a la conca endorreica d’Albacete es fa a través d’un descens suau; el límit oriental queda marcat per la serralada de Siete Aguas i la serra de Malacara; i al N, per les serres del Negrete i d’Enmedio. Així els límits, menys el meridional, apareixen formats per sistemes muntanyencs sempre per sobre els 1.000 m alt., mentre que el centre de la comarca és una plana que es presenta ondulada per petites serres interiors; la part septentrional se situa per sobre els 900 m alt., i descendeix cap al sud fins a 500-600 m alt.
El sistema hidrogràfic és dominat pel riu Magre, que serveix d’eix comarcal des del seu naixement prop de Sinarques amb direcció N-S, que canvia a l’altura d’Utiel per la NW-SE, i drena la major part de la comarca. El sector meridional correspon a la conca del riu Cabriol, afluent del Xúquer per l’esquerra, que s’encaixa fortament, circumstància aprofitada per a la creació del pantà de Contreras, al límit amb Castella, amb capacitat de 880 hm3 i 63.000 kW de potència instal·lada.
El clima és de transició entre el costaner i el propi de la Meseta castellana. Les precipitacions se situen entre els 400 i 500 mm anuals, amb algunes nevades. L’altura i la llunyania de la mar continentalitzen el règim de temperatures: mitjana anual de 12,4°C i mensuals de 4,6°C al desembre i 22,1°C a l’agost. Les temperatures extremes arriben per damunt de 40°C i per sota de -10°C.
La clímax principal de la vegetació és el carrascar (Quercetum rotundifoliae). Però a les terres situades a sotavent de les masses d’aire humit mediterrànies, per exemple entre Requena i Utiel, sembla que les condicions són massa àrides per al bosc de carrasca i que la vegetació potencial és la màquia continental de garric i arçot (Rhamno-Cocciferetum). Actualment a les terres no conreades hi ha pinedes poc denses de pi blanc, garrigues i brolles continentals de romaní i espart (Stipa tenacissima). Al fons de les valls més importants hi pot haver residus d’omeda, jonqueres, etc. La vegetació en conjunt té caràcter de transició entre la de la Meseta castellana i la de les contrades valencianes marítimes.
L’economia i la demografia
Conreus a la Plana d’Utiel
© Fototeca.cat
La comarca és fonamentalment agrària. El 1999 el total de terres conreades era de 64.192 ha. Els cultius més importants eren la vinya (40.822 ha) i els fruiters (10.927 ha). La vinya, amb caràcter de monocultiu, ocupa àmplies zones (municipis de Requena, Utiel i Caudete de las Fuentes i Villargordo); els municipis del nord (Camporrobles i Sinarques) tenen un predomini cerealístic, encara que mantenen grans sectors de vinya. Altres conreus significatius dins l’estructura productiva són l’ametller i el gira-sol. Aquesta agricultura, quasi manxega, ha caracteritzat l’evolució econòmica de la comarca. L’expansió dels conreus fou obra del s. XVIII, continuada al llarg del XIX; la fil·loxera a França oferí una gran oportunitat a l’expansió de la vinya, etapa que correspon a la màxima prosperitat. El 1950 la comarca tenia més de 40.000 ha de vinya i actualment ha arribat a les 52.000 ha. Totes aquestes noves plantacions s’han fet a costa dels cereals, molt poc rendibles en comparació amb la vinya. Un sistema modern de cooperativisme ha fet arribar a 10.000 els associats l’any 1989. Avui, en mans dels cooperativistes hi ha el 85% de la producció vitícola comarcal (1.300.000 hl). Conreus secundaris són les oliveres i els ametllers a les parts més abrigades, i les hortalisses i els arbres fruiters a l’horta. La ramaderia fou històricament la base de l’economia local; el bestiar de llana aprofitava els nombrosos pasturatges, però l’extensió de l’agricultura a partir de la repartició de les terres comunals al s. XVIII en reduí les possibilitats; l’any 1999 se censaren 581 caps de bestiar boví, 27.650 d’oví, 1.190 de cabrú, 76.295 de porcí i 1.056.400 caps d’aviram. L’activitat industrial restà unida a l’agricultura: farineres, cellers, alcohol i vi; però no ha estat suficient per a una industrialització moderna després de la desaparició de la indústria sedera, que tingué aquí un fort desenvolupament al s. XVIII. Solament els darrers anys, i només a Requena i Utiel, han aparegut noves fàbriques: tèxtil i confecció (18 establiments), materials de construcció (13), metal·lúrgia, fusta i mobles (55), que aprofiten les bones comunicacions de l’eix.
La població ha evolucionat paral·lelament a l’agricultura: notable augment al s. XIX (destaca el decenni 1877-87), i a partir del 1920 començà el descens com a indici de la paralització de la capacitat agrària; tanmateix, la ruralització de la postguerra permeté un suau increment, i arribà el 1950 al màxim, amb 46.700 h. Després, la forta emigració ha fet baixar la població al nivell del 1900 (38.000 h el 1970). L’emigració ha estat durant el període 1950-75 un fet general, dirigida a València i a l’Horta, i també a les altres comarques costaneres i al Principat. Des del 1975, l’emigració resta estancada i fins i tot s’ha verificat un cert canvi de signe per alguns nuclis concrets, com ara a Requena, probablement temporal i a causa de la construcció de la Central Nuclear de Cofrents i les obres de la Central Hidroelèctrica de Cortes. Tanmateix, Requena també ha vist augmentar la seva població per fets no conjunturals, sinó fruit de la instal·lació de les poques fàbriques que han sorgit a la comarca i per la centralització de serveis educatius i sanitaris; en canvi, Utiel ha restat sotmesa a un cert estancament al voltant dels 10.000. El 1998 la població comarcal era de 37.714 h i el 2003 era de 38.486 h (22,3 h/km2), xifra que representa un creixement de 1 397 h en el període 1991-2003. El 2001, Requena, el cap comarcal, concentrava el 51,1% de la població, amb 19 135 h. Altres nuclis destacables eren Utiel, Camporrobles, Caudete i Sinarques. Per edats, el 13% del cens tenia menys de 15 anys, el 65,4% era població adulta i el 21,6% sobrepassava els 65 anys. La població dispersa és nul·la. El caràcter rural i els conreus de secà de baixos rendiments determinen la feble densitat comarcal.
Les vies de comunicació són presidides per l’eix de direcció E-W València-Madrid, per on passen el ferrocarril i l’autovia, i perpendicularment carreteres secundàries: Requena-Albacete, Requena-Aiora, Utiel-Xelva.
La història
Històricament, la Plana d’Utiel, menys Sinarques i Xera, ha estat castellana; per això la llengua i fesomia ho és també, encara que l’acceptació de la incorporació a la comunitat valenciana és un fet. La Plana d’Utiel fou territori musulmà conquerit per Alfons XI de Castella després de la presa de Conca el 1177; però poc després tornà al domini musulmà. Fou Ferran III de Castella qui definitivament l’incorporà al seu regne amb la conquesta d’Utiel el 1219 i de Requena el 1238. El territori de la comarca fou negociat entre Jaume I de Catalunya-Aragó i Alfons X de Castella, però hom l’inclogué finalment a Castella. Tanmateix, el 1279 l’infant castellà Sanç acordà amb Jaume I la seva donació a la corona catalanoaragonesa, el 1281, cosa que no s’arribà a realitzar. La carta de poblament de Requena fou donada el 1295 a Atienza (Castella) amb fur de Conca, i la d’Utiel el 1355 per Pere I de Castella amb el mateix fur. Durant les guerres civils castellanes del s. XIV, a la mort de Pere I, l’alcaid de Requena lliurà la ciutat a Pere III el Cerimoniós, però fou recuperada per Enric II de Castella el 1372. Enric IV donà la comarca a la noblesa: Requena al comte de Castrojeriz i després al marquès de Villena, a l’igual d’Utiel, cosa que provocà revoltes populars. Finalment, Isabel I de Castella reconegué l’adscripció a la corona de la comarca. Regió ramadera al llarg de l’edat mitjana i moderna, fou borbònica durant la guerra de Successió, conegué al s. XVIII una àmplia expansió econòmica amb la indústria sedera i la rompuda dels béns comunals, expansió agrària que es mantingué durant el s. XIX. Raons en part històriques i en part econòmiques —la vinculació amb el litoral per a l’exportació— n’afavoriren la incorporació al País Valencià; primerament, amb l’efímera divisió provincial del 1822, i més tard el decret del 25 de juny del 1851 segregà la Plana d’Utiel, menys Sinarques i Xera (lligades històricament a la veïna comarca dels Serrans), de la província de Conca i la incorporà a la de València.