Fill d’un professor de dret, fou deixeble de Helmholtz i de Kirchhoff i explicà física teòrica a les universitats de Munic, Kiel i Berlín. Rebé el premi Nobel de física l’any 1918, i l’any 1930 fou nomenat president del Kaiser Wilhelm Institut de Berlín, el qual fou rebatejat en honor seu com a Max Planck Gesellschaft després de la Segona Guerra Mundial. Expert en termodinàmica, es plantejà la qüestió de la distribució espectral de l’energia en la radiació de l’anomenat cos negre, problema que ja havia preocupat els físics Wilhem Wien, lord Rayleigh i James Jeans, entre altres. Estimulat pels consells de Boltzmann, començà a treballar sobre la hipòtesi d’una discontinuïtat en els processos d’absorció i emissió de l’energia (on introduí la cèlebre hipòtesi dels quanta d’energia) i l’any 1900 arribà a la fórmula que avui porta el seu nom, on apareix la constant h (anomenada constant de Planck), que ha estat considerada per tots els físics com una de les fonamentals de l’Univers, des que la hipòtesi dels quanta fou corroborada per savis prestigiosos, com A.Einstein (explicació de l’efecte fotoelèctric) i Niels Bohr (teoria quàntica de l’àtom, amb la qual perfeccionà el model atòmic de Rutherford). Les teories posteriors de De Broglie, Heisenberg, Born, Schrödinger, Dirac, etc, han completat o rectificat aspectes de l’obra de Planck, sotmesa des del 1923 a una pregona i acurada revisió.