Plaute

Titus Maccius Plautus (la)
(Sarsina, Úmbria, aprox. 251 aC — Roma, aprox. 184 aC)

Comediògraf llatí.

Hom creu que figurà, de jove, com a actor en una companyia de comediants, que es convertí en empresari i, imitant la comèdia nova grega, començà a escriure les seves obres. Segons Gel·li, Plaute obtingué els majors èxits quinze anys després de la representació de les primeres obres de Nevi (~235 aC). Més tard, d’acord amb el mateix testimoni, s’arruïnà en intentar d’obtenir un increment de la seva riquesa en el comerç marítim i hagué de treballar per a sobreviure “fent girar la roda d’un molí”, mentre escrivia en els seus escassos moments d’oci. No sembla, però, que hom hagi de concedir gaire veracitat a aquesta anècdota de Gel·li; potser val més considerar-la com una frase proverbial amb sentit figurat.

El que tanmateix és un fet és la fama extraordinària que tingué Plaute ja en vida. Aquesta mateixa fama féu que, un cop mort, circulessin per Roma, com a obres seves, més de 130 comèdies, la majoria apòcrifes. Al costat d’altres crítics, Varró en féu la selecció transmesa pels manuscrits i determinà el nombre de les que, amb més seguretat, calia considerar com a autènticament plautines: Amphitruo, Asinaria, Aulularia, Bacchides, Captivi, Casina, Cistellaria, Curculio, Epidicus, Menaechmi, Mercator, Miles gloriosus, Mostellaria, Persa, Poenulus, Pseudolus, Rudens, Stichus, Trinummus, Truculentus i Vidularia.

A través d’aquestes obres, Plaute tendí a renovar definitivament l’escena romana, creà una llengua pròpia fent ús de tota mena de recursos, introduí sovint originals romans enmig dels models grecs que emprava i manejà amb un virtuosisme extraordinari els metres dels diàlegs o dels cantica. També sabé passar de la comèdia d’intriga a la de caràcters o bé a la de costums i, sovint, barrejà gèneres diversos i reuní en una sola peça les qualitats essencials de cadascun d’ells. A més, servint-se dels models grecs (Filemó, Dífil, Demòfil i Menandre), creà un teatre especial, característic, que el fa, segons Pasquali, exemple d’una llatinitat encara no hel·lenitzada.

Bé que amb tota probabilitat emprà el recurs de la contaminatio o mescla de personatges, situacions i escenes tretes de dues o més obres, la seva glòria es fonamenta en l’originalitat aconseguida amb el llenguatge viu, graciós, espontani i també en el fet d’haver sabut crear personatges singulars que el teatre posterior ha imitat constantment. També cal no deixar de banda que el seu teatre és, així mateix, líric i que, a vegades, assoleix una gran bellesa poètica. Tot això féu que fos des de l’antiguitat un autor molt admirat.

A partir del Renaixement, augmenta la seva influència en les literatures modernes: des de Shakespeare i Molière, passant per Dryden, Lessing i Holberg, molts autors han recreat els seus personatges. Traduït a totes les llengües cultes, ho ha estat també al català per obra de Marçal Olivar (en dotze volums, 1934-60).