A Atenes fou deixeble d’Ammoni. Malgrat haver viatjat gairebé per tot l’Imperi, la major part de la seva vida transcorregué a la seva ciutat natal i arribà a exercir el càrrec de màxim sacerdot a Delfos. La seva casa fou, a més, lloc de reunió d’un cercle d’amics interessats per diverses qüestions, especialment per la filosofia.
Aquesta varietat d’interessos es reflecteix en el conjunt d’escrits seus coneguts amb el nom general de Moralia, on hom troba diatribes de caràcte retòric, com els tractats De la fortuna i De l’amor, i d’altres que pretenen una discussió filosòfica més seriosa, com els que analitzen la doctrina platònica de l’ànima o polemitzen amb estoics i epicuris. També s’ocupà de la psicologia i la intel·ligència dels animals, així com de qüestions científiques, en l’escrit Sobre les cares de la lluna. A la seva preocupació religiosa pertanyen els diàlegs referents als oracles, l’escrit Sobre Isis i Osiris i altres obres que tracten de temes polítics. El Banquet dels set savis i els nou Llibres simposíacs reuneixen tots els temes que li foren cars. Escriví les Vides Paral·leles, que il·lustrà amb una gran riquesa d’anècdotes que constitueixen una de les causes principals del seu èxit i de la influència que exerciren en la literatura europea posterior. Han estat conservades vint-i-dues Vides, on s’equiparen un grec i un romà, responent a l’esperit de la tradició grega, que en aquell moment tractava de mantenir el seu lloc al costat de Roma, i el caràcter conciliador del mateix Plutarc, que volia unificar les dades històriques en la seva visió del món.
Admirat durant el Renaixement, la primera versió vulgar a Occident de les seves obres es degué, ja al segle XIV, al mestre de Rodes Juan Fernández de Heredia, el qual féu traduir part de les Vides al grec modern i d’aquest a l’aragonès; Joan I de Catalunya-Aragó s’hi interessà i a la mort d’aquell (1396) l’esmentada versió passà a la biblioteca reial. L’humanista Coluccio Salutati demanà repetidament la versió aragonesa per traduir-la al llatí; d’ella procediren les primeres versions italianes. Modernament, les Vides foren traduïdes al català (1926-46) per Carles Riba i publicades a la Fundació Bernat Metge (quinze volums).