Situació i presentació
El terme municipal de la Pobla de Claramunt, de 18,53 km2, limita amb els municipis d’Òdena (NW), Vilanova del Camí (NW-W), Carme (SW), la Torre de Claramunt i Capellades (S), Vallbona d’Anoia (SE), Piera (E) i Castellolí (NE). És situada a la vall de l’Anoia, riu que travessa el terme en direcció NW-SE, tallant les muntanyes que formen el límit sud-oriental de la Conca d’Òdena i que rep per la dreta la riera de Carme, dins l’estret de la Pobla (que inicia el congost de Capellades entre la serra de la Guàrdia i els Mollons). Accidenten el territori la serra de la Guàrdia, que acaba dins el terme amb el cim del Castell de Claramunt (461 m), a la dreta de l’Anoia i que marca l’interfluvi amb la riera de Carme, i, a l’extrem de llevant i de N a S els cingles dels Mollons (560 m), el turó de l’Avellana (706 m), el coll del Bosc (574 m) i la serra de Miramar. Hi són abundants els jaciments fossilífers del terciari inferior, de caràcter marí.
Des del 1930, a l’indret del Molí de Dalt, al barri de les Figueres, l’empresa Aigua de Rigat ha anat eixamplant i modernitzant les instal·lacions de captació, depuració i elevació de les aigües superficials de la riera de Carme, derivades pel rec del Coca, i destinades a l’abastament local i al de la ciutat d’Igualada. També es treu aigua dels pous dels voltants del Molí de Baix. Del 1974 data un projecte de construcció d’un pantà a la riera de Carme, que se situaria a 290 m de la cruïlla de les carreteres de Capellades i de Carme, a l’indret limitat, per un costat, pel torrent de les Garrigues i, per l’altre, per la font de Vinsó.
El municipi comprèn el poble de la Pobla de Claramunt, cap del terme, el barri de l’Estació i el barri de la Rata, les urbanitzacions de les Garrigues i del Xaró (aquesta compartida amb el municipi de la Torre de Claramunt), la caseria dels Vivencs i el lloc dels Masets. Hi ha també les magnífiques restes de l’antic castell de Claramunt, que fou una avançada en la conquesta d’aquests territoris i que va emparar la colonització i després l’assentament del primitiu nucli urbà de la Pobla Vella. Passa pel terme l’antiga carretera comarcal C-244 d’Igualada a Vilanova i la Geltrú i Sitges (del 1883), de la qual surt un ramal vers Carme, Orpí i Santa Maria de Miralles, que s’uneix amb la carretera local d’Igualada a Valls. En la dècada del 1990 es va fer la C-15 cap a Sitges, que passa per l’esquerra del riu Anoia. Des del 1893 hi passa el ferrocarril de via estreta d’Igualada a Barcelona per Martorell (incorporat a la xarxa de la Generalitat des del 1979).
La població i l’economia
El fogatjament del 1515 assenyalava 27 focs a la població (pobletans) i 30 el del 1553. En els censos del segle XVIII el creixement és constant, amb 94 focs el 1708, 116 el 1773 i 987 h el 1787. Al segle XIX la població continuava augmentant. Hi havia 1.169 h el 1830, que passaren a 1.279 el 1857 i 1.365 el 1877. En canvi, l’any 1900 ja només en restaven 1.074. Cal atribuir la pèrdua a l’estrall de la fil·loxera. Els decennis del segle XX han estat fluctuants fins a la seva meitat. El 1920 tenia 1.126 h el 1930, 1.121 h, el 1940, 1.030 h i el 1950, 1.049 h. Les tres dècades següents experimentaren uns salts notables, amb 1.172 h el 1960, 1.515 h el 1970, 1.683 h el 1981 i 1.685 h el 1986. El creixement va estar lligat a l’expansió industrial local i comarcal d’aquells mateixos períodes de temps. La població va tenir també un creixement a partir dels anys noranta, amb 1.635 h el 1991, 1.790 h el 2001 i 2.060 h el 2005.
L’agricultura, que ha perdut força en favor de l’activitat industrial, es dedica principalment als cereals (blat, ordi i civada). El desaparegut conreu del roldor tenia 70 ha el 1878 i unes 200 ha en 1900-20, quan ocupà el lloc de les vinyes mortes. El contingut de taní de les fulles dessecades del roldor era utilitzat per les adoberies d’Igualada per a assaonar les pells. El 1962 marcà la desaparició del principal mercat consumidor de roldor, situat a Igualada. Es conreen també vinya, oliveres, ametllers i fruiters. La ramaderia s’ha vist reduïda pràcticament a la cunicultura. La part forestal del terme és representada per pins pinyers i blancs, alzines, roures, matollar i erms.
Tot i que l’aprofitament industrial de les aigües anava lligat amb el regatge de les terres, des de la desena centúria, les aigües de l’Anoia i de la riera de Carme, derivades per sèquies com el rec de les Figueres o el rec de l’Estrassa, feien anar els molins, primer fariners, després bataners i, darrerament, paperers, que assoliren la seva màxima esplendor als segles XVIII i XIX. Entre els molins més coneguts hi hagué els de les famílies papereres dels Coca, Font, Guarro, Romaní i Tort, que obtingueren privilegis i distincions reials per la seva bona producció de paper de tina a mà, que era exportada fins i tot als països hispanoamericans. A la darreria del segle XIX foren instal·lades les primeres màquines semicontínues i després les contínues, i els molins es transformaren en modernes fàbriques, amb capacitat per a enllestir cent tones diàries (enfront dels 70 kg que pesava una bala sortida d’una tina de paper manual). El sector del paper s’ha mantingut com una activitat industrial capdavantera.
Dels paraires dels segles XVI-XVIII es passà a les fàbriques de teixits dels segles XIX i XX, i el cotó fou canviat per les fibres sintètiques. La portada de l’electricitat el 1915 va ajudar a promoure la indústria de la fabricació i de la confecció del gènere de punt. El 1950 fou creada una nova activitat de construcció, decoració i restauració de mobles d’estil popular català; Jaume Gavarró i Castelltort fou qui va establir els primers obradors a Ars Populi i al Celler d’Art de Cal Fuster de les Figueres, d’on sortiren experts artesans. El sector industrial ha rebut un cert impuls en la dècada del 1990 amb la creació de dos polígons industrials, el de la Rata i el dels Plans d’Arau (on s’han instal·lat, entre d’altres, empreses del sector del metall i del plàstic, a més del tradicional ram del paper).
L’hostaleria pobletana ha tingut molt de renom des dels temps del camí ral i ha conservat les seves facultats de bona cuina en diversos establiments de restauració. El municipi disposa de serveis mèdics i d’ensenyament bàsics i d’instal·lacions esportives.
El poble de la Pobla de Claramunt
El poble de la Pobla de Claramunt, que tenia 1.103 h el 2005, és situat a 264 m d’altitud, a la dreta de l’Anoia, als vessants de la muntanya del castell, i nasqué per una carta de poblament que els senyors de Claramunt concediren el 1344, any en què la forta rierada havia inundat les cases del primitiu nucli de la Pobla Vella, situat a l’esquerra de l’Anoia, enlairat sobre la seva confluència amb la riera de Carme. El creixement urbà fou molt compassat i des d’aquest segon nucli urbà s’anà escampant pels barris de les Figueres, de la Rata (que tenia 50 h empadronats el 2005) i de Sant Procopi a la dreta de l’Anoia i, a l’esquerra del riu, pels barris dels Vivencs, amb 98 h el 20055, a tocar de la Pobla Vella, anomenada també les Cases Noves, amb els edificis més reculats del corrent fluvial, i el barri de l’Estació, que el 2005 tenia 629 h empadronats.
La primitiva parròquia fou l’església romànica del castell de Claramunt, dedicada a Santa Maria, propietat inicial del monestir de Sant Cugat del Vallès; enderrocada amb el castell el 1463, les funcions parroquials es traslladaren a la nova població de la Pobla, a la petita església gòtica de la Santíssima Trinitat, edificada ja el 1379, pocs anys després de la fundació del nucli (es conserven elements d’aquesta construcció davant l’església actual, incorporades en un comerç). La tercera i actual església parroquial de Santa Maria, al centre de la població, fou beneïda el 1793 i és un característic exemplar barrocneoclàssic; s’hi venera la imatge de la Mare de Déu de la Llet, romànica (segle XIII), patrona de la Pobla des del 1925, procedent del castell, i un Sant Crist de la mateixa procedència. La parròquia de la Pobla de Claramunt va ser segregada del bisbat de Barcelona el 1957 i incardinada al bisbat de Vic.
De les diverses entitats culturals i esportives de la Pobla, cal destacar la Societat Coral la Lira Poblense, que funciona des del 1918. També hi ha al municipi biblioteca i arxiu fotogràfic municipals, l’Ateneu Gurmesind Bisbal i el Teatre Jardí, i una zona esportiva.
Entre les festes tradicionals, destaquen la festa major de la població, que s’escau pel setembre, mes en què es lliuren els premis Gumersind Bisbal, per a estudis sobre les comarques catalanes. Cap al febrer se celebra la fira de la Candelera. Per Setmana Santa, el Divendres Sant, era tradició la processó del Silenci, amb encaputxats i armats.
Altres indrets del terme
El castell de Claramunt, esmentat des del 979 en una butlla de Benet VII en què es refereix als límits dels castells de Tous i de Montbui, fou una important avançada del comtat de Barcelona en la colonització d’aquestes terres, estratègicament situat a la cruïlla de dos camins essencials d’ascendència romana: el de Barcelona a Lleida que seguia el curs de l’Anoia dins la comarca d’Igualada i el que, des de la Pobla, sortia envers el Penedès. És encara un dels castells més bonics i evocadors de Catalunya (ha estat restaurat) i conserva la fesomia de fortalesa i de sentinella inamovible de la Conca d’Òdena. Tenia tres recintes de muralles esglaonats en el puig que domina la població i l’estret, els quals es poden resseguir encara. Al cim es destaca la gran torre poligonal enlairada a l’angle nord-occidental (probablement la torre mestra dels segles XII-XIV), a la qual hi ha adossats grans panys de paret que feien costat a unes sales de volta gòtica molt senceres, i amb torres quadrades als angles.
En un altre extrem del recinte més alt del castell de Claramunt es bastí la gran església romànica de Santa Maria, de tres naus, de la qual es conserven l’imponent absis central i una de les absidioles, amb arcuacions llombardes i lesenes (segle XI); se’n poden resseguir les parets. Dedicada a Santa Maria i primitiva parròquia del lloc, al seu costat es bastí l’esglesiola de Santa Margarida, petit edicle rectangular del 1303, amb portal adovellat, entre els murs de la primera església i la muralla; encara té culte i és tradicional l’aplec de la Santa Creu per a beneir el terme, l’1 de maig, festa que es remunta al 1652. Al recinte més baix de la fortificació, força reforçat per massisses torres cilíndriques i per torres quadrades, hi ha una antiga cisterna.
Foren sufragànies de la parròquia de Claramunt moltes esglésies dels nuclis del voltant que anaren assolint la independència: Capellades (1234), Santa Bàrbara de la Font de la Reina (1728), Carme, Collbàs i Vilanova del Camí (1779), la Torre de Claramunt i Vilanova de l’Espoia (1868).
Ha desaparegut l’antiga capella romànica de Sant Andreu, a prop de la Ninota, però es manté la capella caminera dedicada a sant Procopi des del segle XVIII, al peu de la carretera d’Igualada, a prop del barri homònim.
A la banda de migdia del castell hi ha la urbanització de les Garrigues, on el 2005 hi havia 116 h empadronats. Prop seu, a l’E, hi ha la urbanització del Xaró, que tenia 155 h el 2005, amb una concorreguda àrea de pícnic anomenada el Tio Nel·lo, on es fa un aplec el dilluns de Pasqua. Al N del terme, al peu dels Mollons, hi ha les cases disseminades de Masets, que el 2005 tenia 4 h empadronats.
La història
Els primers senyors del castell de Claramunt, esmentat des del 979 en una butlla de Benet VII, foren al segle XI els cavallers Claramunt; Bernat Amat (mort vers el 1090) fou senyor de Tamarit i vescomte de Tarragona, conseller influent del comte Ramon Berenguer I, i el seu fill Deodat Bernat (mort cap al 1098) heretà títols i influència a la cort comtal de Barcelona i es casà amb Ermessenda de Cardona. Llur fill Bernat Amat de Claramunt heretà l’important vescomtat de Cardona i canvià el seu cognom.
Una branca Claramunt continuà dominant el castell fins que el 1306 Berenguer de Claramunt transferí aquest castell i els seus termes al vescomte Ramon Folc (VI) de Cardona (1276-1320), dit el Prohom Vinculador, una de les figures catalanes més brillants del seu temps.
S’havia format, aprofitant els avantatges de la pesca, el regadiu i la força hidràulica per als molins, el primitiu nucli de la Pobla de Claramunt, la Pobla Vella, beneficiada també pel trànsit del camí, però l’aiguat del 1344 destruí les seves cases i el vescomte Hug (II) de Cardona (1320-1400), futur primer comte de Cardona, amb la seva mare Beatriu d’Anglesola, signaren la carta de repoblament el mateix any. La posició favorable a Joan II dels comtes de Cardona durant la guerra civil de la fi del segle XV feu que la Generalitat de Catalunya, a instàncies de la ciutat d’Igualada, que se sentia amenaçada pel castell de Claramunt, ordenés a les seves milícies l’enderrocament del castell el 1463.
Joan Ramon Folc (III), quart comte de Cardona i també comte de Prades, ordenà la reconstrucció del castell, enllestida vers el 1484. Ja al segle XVII, Enric d’Aragó Folc de Cardona (1588-1640), que fou diverses vegades lloctinent de Catalunya, ordenà una nova capbrevació de fortalesa. La seva neta Caterina, duquessa de Cardona i de Sogorb, es casà amb Juan F. de la Cerda, duc de Medinaceli, i la baronia de la Conca d’Òdena passà a aquesta poderosa casa castellana.
El castell de Claramunt fou el centre comarcal del domini senyorial dels ducs de Cardona i de Medinaceli damunt les terres de la Pobla i de la Torre de Claramunt, Capellades, Carme, Castellolí, Òdena, Orpí, Jorba, Montbui, Rubió i Vilanova del Camí. Sense fer cas de les lleis que a la fi de l’Antic Règim aboliren les senyories jurisdiccionals (1812, 1823 i 1837), els amos continuaren cobrant els tributs fins el 1867; davant la negativa de la gent, Luis Tomás Fernández de Córdoba, duc de Medinaceli i de Cardona, inicià un plet que guanyaren els antics súbdits després de 30 anys (1898).
Al setembre del 1714, coincidint amb la rendició de Barcelona, el castell havia estat ocupat i malmès per les tropes de Felip V, que ja pel gener havien comès malifetes al poble. El pas de les tropes napoleòniques (1808-11) causà víctimes i pèrdues materials.
Alfons XIII atorgà el 1925 el títol de marquès de la Pobla de Claramunt a l’industrial paperer Antoni Miquel i Costas (1845-1927), nascut a la Torre de Claramunt, que havia adquirit la muntanya i el castell, havia fet una carretera d’accés i portat a terme obres de conservació i restauració de la fortalesa.