OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

la Pobla de Segur

Municipi
Pallars Jussà

Sumari de l’article

Vista general de la Pobla de Segur
© CIC-Moià
Municipi del Pallars Jussà, al límit amb el Pallars Sobirà, a la confluència de la Noguera Pallaresa i el Flamisell.
Població: 
3.016 h
[2015]
Extensió: 
33 km2

Situació i presentació

El terme municipal de la Pobla de Segur, de 32,85 km2 d’extensió, és el centre geogràfic i econòmic de la Conca de Dalt, o Conca de la Pobla de Segur, el sector septentrional de la Conca de Tremp.

La Noguera Pallaresa marca el límit de la banda de llevant des que entra al terme, ja al tram final de l’espectacular estret de Collegats (que separa les dues comarques pallareses), aigua amunt del barranc de Sant Pere fins al S de Sant Joan de Vinyafrescal, a la riba dreta del pantà de Sant Antoni. El riu separa el terme de la Pobla de Segur dels de Baix Pallars (Pallars Sobirà) i Conca de Dalt. La vall baixa del Flamisell, des de la sortida del congost d’Erinyà fins a la confluència amb la Noguera, forma el límit amb Salàs de Pallars (S) i les terres de Toralla i Serradell (enclavament de Conca de Dalt, a l’W). Marquen el límit septentrional el terme de Senterada i els vessants meridionals de la serra de Peracalç, que separa les terres de la Pobla de les de Montcortès de Pallars i Peramea (Baix Pallars). 

Les altures de la banda nord es troben, en general, per damunt dels 1.000 m, en un territori abrupte i trencat de calcàries mesozoiques flanquejades al S per conglomerats. En aquest sector hi ha la serra de Peracalç, una de les serres interiors dels Prepirineus dins l’alineació de les serres de Sant Gervàs (W) i del Boumort (E), la qual forma les parets de l’estret d’Erinyà (W) sobre el Flamisell i les de Collegats (E) sobre la Noguera Pallaresa. Aquesta serra assoleix els 1.478 m a la roca de Sant Aventí, tot just al límit del terme amb les terres de Montcortès de Pallars (Baix Pallars). En aquest sector també hi ha el tossal de Rocs (1 408 m). El sector pla de la conca, format per margues i algunes argiles del darrer Mesozoic i de l’eocè, a la vall del Flamisell i als vessants de la dreta de la Noguera, sobrepassen de poc els 500 m.

Vista general de la Pobla de Segur
© Fototeca.cat
Els barrancs que davallen de la serra de Peracalç vers el Flamisell, com és el cas del barranc de Gelat, o vers la Noguera, com és el cas dels de Montsor i Sant Pere, són poc importants. El barranc de Sant Pere o de les Maleses rep les aigües del barranc de Queralt per la dreta. També són poc importants el barranc de Mascarell, que des de la serra de Sant Salvador va a parar al Flamisell per la dreta, i el barranc de Puimanyons, que davalla de la serra de Santa Magdalena, i el de Santa Cecília i el de la Fontfreda, que davallen des del serrat dels Segalins. Aquests tres darrers barrancs desguassen al pantà de Sant Antoni per la riba dreta.

Pel que fa a la vegetació potencial, predomina el bosc de roure valencià als cursos dels rius; a les terres altes, el bosc de roure martinenc, i al sector de l’estret, el carrascar. Com a nota curiosa del municipi cal destacar l’oma de la Borda del Ros, arbre monumental de més de 400 anys que es troba a peu de carretera, en direcció a Gerri de la Sal, a tocar de la Borda de Ros, antic hostal de traginers.

El terme comprèn la vila de la Pobla de Segur, situada a la confluència del Flamisell amb la Noguera Pallaresa, poc abans del pantà de Talarn o de Sant Antoni, i els pobles de Sant Joan de Vinyafrescal i Puimanyons i el nucli de Montsor.

Travessa la vila la carretera C-13 que, procedent de Balaguer i Tremp, ressegueix el curs de la Noguera Pallaresa i enfila cap al N a través de l’estret de Collegats en direcció a Sort (tram de la N-260) i Esterri d’Àneu. La N-260 segueix el curs del Flamisell des de la Pobla de Segur fins al Pont de Suert i després passa pels colls de la Creu de Perves i de Llevata, on s’uneix amb la N-230 a la Vall d’Aran pel túnel de Viella. La mateixa N-260 és el camí obligat cap a la Vall Fosca (Cabdella) des del ramal que surt més al N, a Senterada. D’altra banda, no fou fins el 1951 que arribà a la Pobla la línia de ferrocarril procedent de Lleida (en servei des del 1924 només fins a Balaguer), que donà impuls al comerç local. La popularització del vehicle privat durant els anys seixanta i setanta afectà negativament el tren de la Pobla, i el 1984 el govern espanyol decidí tancar la línia perquè era deficitària, cosa que finalment s’evità gràcies a la campanya “Volem lo tren”, sorgida entre els veïns del Pallars i de la Noguera. El 2005 la línia Lleida-la Pobla de Segur passà a ser titularitat de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que dugué a terme la restauració del traçat (2006-07). Arran de la reducció de la freqüència de pas, des del 2012 es reprengueren les campanyes contra l'amenaça de tancament. El 2016, una vegada recuperada la normalitat, la línia començà a operar amb trens nous, que, com els històrics des del 1968, són impulsats per màquines dièsel. La línia ha estat reconvertida per a usos turístics (“Tren dels llacs”).

La població

Sector d’hortes de la Pobla de Segur
© Fototeca.cat
En el fogatjament del 1381, dins el vescomtat de Vilamur, consta el lloc del Puig de Segur, amb 6 focs (en el fogatjament de 1365-70 Segur figurava amb 140 focs amb Basturs i la vall de Vilamur), i la Pobla de Segur, que tenia aleshores 12 focs, tot i els estralls que podien haver fet les epidèmies de pesta de mitjan segle. Posteriorment, la població es mantingué relativament estable: en el fogatjament del 1553 constaven 51 focs, i el 1669, passada ja la guerra dels Segadors i les fams i les epidèmies de l’època, un capbreu donava un cens de 61 cases amb el nom dels seus propietaris. Passada la guerra de Sucessió, segons les dades del 1718 la població total a les terres de la Pobla de Segur era de 620 h, que es repartien en: 500 h i 150 cases a la Pobla, 12 h i 3 cases a Gramuntill, 32 h i 10 cases a Montsor, 46 h i 13 cases a Puimanyons i 31 h i 9 cases a Sant Joan de Vinyafrescal. En una relació del 1715 figuren 70 cases, xifra que no concorda amb el cens del 1718, que pot ser exagerat, si es compara amb una referència del 1741, que donava el cens de les principals poblacions del corregiment, en el qual la Pobla constava amb només 70 veïns (325 persones), i amb el cens de Floridablanca del 1787, en el qual figuraven 494 h. Aquest cens s’acosta a la realitat descrita per Francisco de Zamora el 1788 (160 cases) i a la de la resposta d’Agustí Orteu al qüestionari del mateix Zamora (130 cases i veïns, és a dir, unes 560 persones).

A partir de la fi del segle XVIII, l’evolució de la població (pobletans) es caracteritzà per un creixement positiu. El cens de 1878 xifra en 614 els habitants per a tot el terme, i els documents de l’època assenyalaven un alt ritme de creixement, que es manifestà clarament en les primeres dades modernes de població (1857). El 1887, la població assolí els 1.842 h. Tot i aquesta tendència al creixement, la Pobla de Segur no superà l’infortuni de la fil·loxera sense perdre població. El 1900 s’arribà a un punt d’inflexió entre les pèrdues dels darrers anys de segle i els guanys de les primeres dècades. L’any 1920 es censà 1.775 h; el 1950, 2.469 h; i el 1970, amb la xifra més important, 3.513 h. No obstant això, el tancament de la fàbrica de ciment de Xerallo, el 1972, coincidí amb les primeres dades de signe negatiu del segle. Així, la població començà a disminuir lleugerament: 3.393 h el 1981, 3.115 h el 1991 i 2.789 h el 2001. Amb el canvi de segle, però, es produí un nou creixement demogràfic (3.043 h el 2005).

L'economia

Vers la segona meitat del segle XVIII, la gran activitat dels raiers va portar una important vitalitat econòmica que afavorí la creació dels ravals i la construcció de la nova església de la Pobla, a partir del 1768. Zamora descriu el poble amb cases bones (i “gentes de distinción”), carrers amples, plans i ben pavimentats, ravals, etc. Els raiers baixaven la fusta i altres productes (ferro) dels Pirineus vers l’Urgell i fins a Tortosa. Aquesta activitat era compartida pel Pont de Claverol. Segons Orteu, guanyaven de dues a tres pessetes per jornal, fet que perjudicava, per manca de braços, l’agricultura. A més d’altres dades sobre conreus (vi i oli sobretot), bestiar, pesca, oficis (teixidors, ferrers, paletes, fusters, sastres, basters, paraires, etc.), dóna notícia de l’escassa indústria (5 telers de llana i 4 de fil, 10 filoses de llana, 2 molins drapers, 1 de farina i 1 d’oli) i del comerç del mercat setmanal del dimecres. L'hostal, la taverna, la botiga, el forn del pa i la carnisseria, i també el pas amb peatge per palanques als rius, aportaven els ingressos al comú.

El 1830 s’inaugurà la sèquia dels Camps, al Flamisell, de 5 km i que regava 135 ha, després ampliada. A mitjan segle, Madoz dóna una visió d’una economia pròspera, amb nous regadius (uns 600 jornals) i producció abundant de blat, vi i oli; cinc telers de teixits ordinaris, tres fleques, molins drapers, dos molins de farina, dos d’oli i un de xocolata, i una màquina de cardar llana. A més, es feien dues fires anuals (el 15 d’abril i el 22 de maig) i mercat el dimecres, de molta vitalitat. Al començament del segle XX, segons Ceferí Rocafort, hi havia igualment dos molins d’oli i dos de farina i, a més, fàbriques de xocolata, serradora, fàbrica de filats de llana, i elaboració d’aiguardents i licors, d'embotits, de gasoses, de pastes per a sopa, etc. També assenyala com a més actius el comerç de la llana i el de la fusta, per mitjà del tradicional procediment dels raiers. A més de la sèquia dels Camps, hi havia ja la sèquia del Molins, dedicada sobretot a usos industrials, i altres sèquies de regadiu.

A partir del 1912 arribà a la comarca l’inici de les grans obres d’electrificació de la Noguera Pallaresa, promogudes per la Barcelona Traction (La Canadenca), dirigides per Frank S. Pearson (central de Sossís, pantà de Sant Antoni) i les del Flamisell, fetes per Energia Elèctrica de Catalunya (obres d’Estany Gento, Cabdella i Molinos). Al N de la vila es construí la famosa estació transformadora, amb importants instal·lacions, que recollia l’energia produïda en les centrals més altes i l’enviava a Barcelona (fou la segona d’Europa d’aquest tipus). En 1917-20 s’instal·là la central elèctrica de la Pobla, de la Societat Productora de Forces Motrius, que pren l’aigua del Flamisell, aigua avall de Senterada, amb una conducció d’uns 18 km i un salt de 190 m.

L’estratègica posició de la Pobla de Segur, al lloc de confluència de tota la muntanya pallaresa, ha contribuït a desenvolupar les indústries transformadores i ha reforçat el paper de centre de serveis de la vila. Així, el creixent paper comercial de la Pobla de Segur ha fet minvar la importància de l’agricultura, i s'han anat abandonant les terres de baix rendiment o no mecanitzables.

Les terres de conreu es troben, majoritàriament, a les terrasses del curs inferior del Flamisell, i els principals conreus del municipi són el farratge, els cereals i els ametllers. Hi ha alguna olivera als vessants assolellats i algunes hortes. Quant a la ramaderia, hi ha cria de bestiar porcí i oví.

Entre les diverses empreses del municipi, hi ha la Cooperativa Agrícola i Ramadera del Pirineu (Copirineu, 1967), empresa d’origen local, que proporciona pinso als productors ramaders de la zona, i elabora i comercialitza els seus productes lactis, i la companyia FECSA, que té distribuïdes unes petites centrals a la zona. El sector industrial és representat també per altres rams, com el de la fusta, el metal·lúrgic, el tèxtil i el de begudes i alimentació (s’elabora licor de ratafia). D’altra banda, havia estat força important la Cooperativa Industrial Pirenaica, empresa tèxtil en règim de cooperativa dedicada a la confecció de peces de vestir, la qual hagué de tancar el 1993.

En el camp comercial, la vitalitat de la vila es reflecteix en el mercat setmanal, que se celebra el dimecres. Des del 1987, el mes de juny s'hi celebra la Fira Promopallars, relacionada amb l’automoció, els esports, el turisme, l’artesania, els productes agroalimentaris i el lleure. Pel juliol té lloc la Fira de Teatre Amateur.

Pel que fa als serveis, l’oferta d’ensenyament és coberta fins a la secundària. El terme disposa d’allotjaments hotelers i càmping.

La vila de la Pobla de Segur

Morfologia urbana

Carrer de la Pobla de Segur
© CIC-Moià
La vila de la Pobla de Segur (524 m i 2.974 h el 2005) és situada entre el Flamisell (W) i la Noguera Pallaresa (E), a l’indret immediatament anterior a la seva confluència. El nucli antic havia estat fortificat: les cases formaven un recinte (amb la part exterior sense obertures) que fins a mitjan segle XVIII (segons la resposta al qüestionari de Zamora) es tancava només per dues portes. La plaça de la Pedrera (a ponent, on es reunia en temps antics el comú) comunica amb la del Mercat pel carrer Major, on hi havia la casa de la vila i la Casa Berenguer (que fou després Col·legi de la Sagrada Família), paral·lel a l’antic carrer del Forn (avui de Llorens i Torres). A la plaça del Fossar Vell, al Raval, hi hagué la primitiva parròquia, on, segons la tradició, la Mare de Déu de la Ribera es volgué deturar pujant del riu i on havia estat trobada. No se'n conserven pràcticament restes, però un plafó de ceràmica modern, del 1954, en recorda l’emplaçament. Una altra plaça s’obre davant l’església moderna, i els antics barris del Raval, la Farratgeta i Oran són compresos avui en la vila moderna. Les principals artèries són l’avinguda de Sant Miquel del Pui, la de Mossèn Jacint Verdaguer, la de Catalunya i la dels Pirineus, que enllaça les carreteres de Sort i del Pont de Suert. Hom distingeix també la zona turística anomenada la “Ciutat de Vacances”, que és dins el triangle format per l’avinguda de l’Estació, el riu Flamisell i el llac de Sant Antoni.

L’església parroquial de la Mare de Déu de la Ribera, que substituí l’antiga, fou projectada a partir del 1768 (per Joan Serena i Lino Torres), s’inicià el 1771 i es beneí el 1783. És un ampli edifici classicitzant, de 41 m de llargada amb tres naus, creuer coronat per una cúpula i una façana austera amb un esvelt campanar adossat a la paret dreta, de torre octagonal. Després de l’incendi del 1873 provocat pels carlins, l’altar barroc i la imatge de la Mare de Déu de la Ribera foren refets, però la Guerra Civil de 1936-39 comportà una nova destrucció de tota la decoració interior de l’església. Tanmateix s’iniciaren diversos projectes de restauració, entre els quals cal destacar les pintures murals del presbiteri realitzades per Enric Porta, el qual decorà altres altars laterals; la nova imatge de la Mare de Déu de la Ribera per Josep Borrell i Nicolau; el projecte de l’altar major per Francesc Folguera i, d’altra banda, la neteja de la façana de l’església.

Façana principal de la Casa Mauri, actual seu de l’ajuntament de la Pobla de Segur
© Arxiu Fototeca.cat
Entre els edificis interessants de la població cal remarcar la Casa Mauri, seu de l’ajuntament i gran casal modernista bastit al principi del segle XX per Ramon Mauri Arnalot i, d’altra banda, l’antic molí de l’oli que pertanyia a l’antiga Casa Mauri i on hi ha una sala d’exposicions. A la façana del molí hi ha una escultura de marbre, de Josep Llimona, que representa Sant Josep. Un altre edifici és el Comú de Particulars, que data dels anys trenta i revela la influència del GATCPAC.

La cultura i el folklore

A la vila destaca el Comú de Particulars, centre recreatiu i cultural, que té una sala d’exposicions, una d’actes i un important fons bibliogràfic sobre la comarca. El Comú de Particulars té l’origen en el Molí de Llorenç (on avui hi ha el magatzem i local social), el seu propietari del qual, en perdre’n el monopoli després de llargs plets (l’ajuntament bastí el 1822 el Molí de Baix), l’arrendà el 1834 a un grup de 123 propietaris de la vila. El Comú el comprà el 1836; el 1847 adquirí el forn dels Claret i arrendà drets sobre l’aigua de la sèquia a d’altres indústries; el 1918 amplià el seu àmbit a 200 propietaris, en donar pas a qualsevol vilatà que fos cap de casa, i fill de la Pobla o casat amb una filla de la Pobla, i alhora millorà el seu finançament en vendre l’heretat del Bernadot a la Productora de Forces Motrius, que hi instal·là la seva central, i a la qual cedí part de l’aigua, i el 1934 transformà l’antic molí en la desapareguda farinera. Té estatge propi des del 1935. La societat ha tingut i té un paper actiu en la vida de la Pobla i ha dut a terme una bona labor benèfica i cultural.

Entre altres entitats es pot esmentar l’Associació Cultural Escudella, que durant quatre anys publicà una revista d’àmbit comarcal i diverses publicacions sobre etnografia, folklore i història de la comarca, i l’Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa.

Pel que fa al folklore, el quart cap de setmana de juliol se celebra la festa major a la vila de la Pobla de Segur. També al juliol, des del 1979, el primer diumenge s’escau la diada dels Raiers, que rememora l’antiga activitat de baixar fusta pel riu. La baixada es fa al llarg de 6 km, des de la resclosa de Llania fins al Pont de Claverol. Després de la baixada es fa un dinar de germanor. El dia de Sant Antoni (17 de gener) els pagesos i ramaders organitzen la benedicció d’animals. El 21 de gener es fa un aplec a l’ermita de Sant Fruitós. El 8 de maig es fa festa i un aplec a l’ermita de Sant Miquel del Pui, patró de la vila. Una altra festa major se celebra el 18 de juny, per un vot a la Mare de Déu de la Ribera fet el 1765 amb motiu d’una epidèmia. El 13 desembre es fa un aplec a l’ermita de Santa Llúcia.

Altres indrets del terme

El poble de Puimanyons (3 h el 2005) és situat a 611 m, a la dreta del Flamisell i de la Noguera Pallaresa, prop de la seva confluència, al S del terme. L’antiga església de Sant Cristòfol, romànica, es troba en estat ruïnós tot i conservar parets i absis.

El 1718 el lloc consta del domini dels barons de Claret.

Més a migdia, a la dreta de la Noguera, al sector on el riu forma la capçalera del pantà de Sant Antoni, hi ha el poble de Sant Joan de Vinyafrescal (64 h el 2005). L’església parroquial de Sant Joan, amb un simple pòrtic a l’entrada i campanar d’espadanya, conserva una pica d’aigua beneita, antiga. La població celebra la festa major el primer diumenge de setembre. El 1718 el lloc pertanyia a la jurisdicció del monestir de Gerri de la Sal. Prop seu hi ha una capella de Santa Llúcia.

L’antic poble de Montsor (2 h el 2005), és a 1.219 m d’altitud, als vessants meridionals de la serra de Peracalç, al sector N del terme. La seva església parroquial de Santa Maria, romànica però modificada, té una nau, coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral amb impostes i arc triomfal, i l’absis modificat, amb campanar de torre posterior. El 1718 consta del domini dels Cardona (com la Pobla de Segur), hereus del vescomtat de Vilamur. Vora seu hi ha la cabana de Montsor o de la Llosana, sepulcre megalític. Al SE i prop de la riba dreta de la Noguera, hi ha l’antiga caseria de Gramuntill, amb les ruïnes de la capella de Sant Miquel.

Al NE del terme, vora el barranc de Sant Pere o de les Maleses i a la sortida de l’impressionant estret de Collegats, hi ha les escasses restes de l’antic monestir benedictí de les Maleses (Sant Pere de les Maleses), fundat abans del 868 (sota el títol de Sant Andreu) per l’abat Atili i unit al d’Oveix (on sembla que es traslladà la comunitat), però que a mitjan segle X tornà a recuperar la vitalitat gràcies a les donacions dels comtes de Pallars; aleshores s’edificà una nova església consagrada el 988 sota l’abat Isern i des de la fi del segle XI passà a ser un simple priorat de Gerri. Secularitzat el 1592, tingué culte fins al segle XIX, que depenia de la parròquia de Montsor. Només resten part dels dos antics absis de la construcció romànica, sota una balma a la qual era adossada. L’estructura indica que va ser una església d’11 m de llargada i gairebé 8 m d’amplada. Els absis havien estat decorats amb pintures murals. La porta era a la banda del migdia.

Pel que fa a les restes arqueològiques, cal destacar la troballa d’una moneda romana de la primera meitat del segle II al camí de la Pobla a Montsor, un bronze de l’emperador Adrià.

La història

El precedent immediat de la Pobla de Segur, que probablement es fundà al segle XIII, és la població del Puig de Segur o el Puig de Sant Miquel, situada a l’esquerra del Flamisell, davant Toralla, despoblada ja vers el segle XV, a l’indret on encara hi ha les restes de la seva església de Sant Miquel del Pui Vell, edifici de factura romànica, amb una nau i absis semicircular, volta esfondrada igual com la façana de ponent. Una mica més avall hi ha la nova ermita de Sant Miquel (1776). Aquest lloc té el seu origen en el castell de Segur, esmentat ja al segle XI en les qüestions sorgides entre Ramon V de Pallars Jussà i el seu cosí Artau I de Pallars Sobirà.

La fundació de la Pobla de Segur, probablement al segle XIII, en un lloc més apte per als conreus i més ben comunicat, féu que inicialment coexistissin les dues poblacions. El Puig de Segur s’anà despoblant (no consta ja en la relació de pobles concedits el 1491 al nou marquesat de Pallars), però en les respostes al qüestionari de Francisco de Zamora (1790) es fa constar que fins al segle XVII el rector s’anomenava indistintament rector de Segur o de la Pobla de Segur i fins el 1760 els rectors de la Pobla prenien possessió conjuntament de les dues parròquies.

La tradició atribueix la fundació de la Pobla a la troballa d’una imatge de la Mare de Déu vora la Noguera, a prop del Mas de Segur. El domini sobre el terme dels poderosos vescomtes de Vilamur, un dels llinatges feudals del Pallars més destacats, motivà que ja el 1315 el vescomte Pere (VI) de Vilamur obtingués la concessió de mercat per a la Pobla de Segur. El mateix vescomte, en efecte, per consolidar el lloc, atorgà la carta de poblament de la Pobla de Segur el 31 de gener de 1336. En aquest interessant document dirigit als homes del Podio (o Puig) de Segur i als de la Pobla, en què sembla que es fa referència a un pacte ja anterior entre les mateixes parts, el vescomte impel·leix un bon nombre de veïns o capmasers, citats pel seu nom, a fundar noves cases per aconseguir que de cada dos masos se'n pobli un altre, amb notables exempcions de prestacions reials i personals. El seu fill, el vescomte Pere (VII) de Vilamur, que lluità al servei de Pere III el Cerimoniós al Rosselló i Sardenya, i contra l’infant Ferran de Castella, rebé (o li fou confirmada) la potestat dels llocs de Basturs, la Pobla i el Puig de Segur el 1358.

Després de morir el vescomte Pere (IX) de Vilamur vers el 1381, molt jove i sense fills, el vescomtat passà probablement per herència a Ramon d’Anglesola, senyor de la baronia de Bellpuig, el qual, en morir (1386), deixà el seu vast patrimoni al seu nebot Hug (II) de Cardona, primer comte de Cardona. El vescomtat de Vilamur (i amb aquest, el domini de la Pobla de Segur) no restà vinculat a la línia dels Cardona-Anglesola, sinó a la branca principal del poderós llinatge dels Cardona, que a partir de Joan Ramon Folc de Cardona i d’Urgell, que conquerí el Pallars a la fi del segle XV, detingué els títols de marquesos de Pallars, ducs de Cardona i vescomtes de Vilamur, entre altres, i que, entroncats amb la casa castellana dels ducs de Medinaceli, mantingueren la senyoria del lloc fins a la fi de l’Antic Règim.

La història de la Pobla de Segur i el seu desenvolupament demogràfic i econòmic, que la convertí en la segona vila de la comarca, tenen una bona crònica en la monografia de Lluís Casanovas i Borrell (La Pobla de Segur. Notes històriques), publicada el 1958, informació que es pot completar amb la interessant resposta que donà la Pobla (feta per Agustí Orteu, el 1790) al qüestionari que Francisco de Zamora féu a les poblacions del Principat de Catalunya.

Passada la guerra dels Segadors semblà iniciar-se un període de prosperitat. En seria un indici la concessió del duc de Cardona (com a vescomte de Vilamur i senyor del lloc), a Isidre i Josep de Berenguer i Castellgermà, del llinatge dels Berenguer (família que amb els Orteu, ja esmentats, i els Llorenç i Torres era de les més poderoses de la vila), d’un permís per a obrir un camí pel difícil estret de Collegats, vorejant la Noguera, que facilitaria el comerç al Pallars Sobirà i a la Vall d’Aran. Els Berenguer cobraven un peatge a persones i bestiar des de l’hostal dit la Barraqueta que el tancava a l’estreta entrada. Hi ha restes de l’hostal i de la capella de la Mare de Déu de Montserrat, com també d’alguns dels ponts bastits. Aquest camí es mantingué fins a l’obertura de la carretera estatal al segle XIX.

La guerra de Successió, comportà només contribucions a les tropes contendents. Passada la guerra del Francès, durant la qual Agustí Orteu fou, amb el baró d’Eroles, membre de la Junta de Govern del Corregiment de Talarn, la contrada fou escenari del moviment absolutista que formà la Regència d’Urgell contra el govern de l’anomenat Trienni Liberal. Aquest moviment, dirigit aquí pel mateix baró d’Eroles, tingué la consegüent resposta de les tropes liberals, que recuperaren la Pobla, entre altres poblacions, i en les quals es distingí el general Juan Van Halen.

Més incidència tingueren les guerres carlines. En la primera (1834-41) es destacà a la comarca en les accions carlines el brigadier Guergué —a qui féu costat el pobletà Jacint d’Orteu (1835)—, que atacà infructuosament Olot, mentre el general carlí Torres s’apoderava de la Pobla. Malgrat una insurrecció de les desmoralitzades tropes carlines, els liberals foren derrotats entre la Pobla i el Pont de Claverol, segons Oyarzun, però Madoz afirma que els carlins foren foragitats aquells dies per Conrad i assenyala altres accions dels cristins que posaren en fuga els carlins. La vila fou fortificada al juliol del 1836. Més endavant, les forces liberals (en bona part procedents de Reus) foren severament derrotades per les forces del Llarg de Copons probablement a l’entrada de l’estret de Collegats, al barranc de Sant Pere, a l’indret encara conegut per la Roca dels Cristins. A la fi d’aquesta primera guerra, en el discutit afer de l’assassinat del comte d’Espanya, possiblement ordenat per la mateixa Junta de Berga (de la qual era membre destacat Jacint d’Orteu), hom volgué implicar Marià d’Orteu, fill de Jacint i jove oficial carlí, entre els fautors, però es pogué reivindicar la seva honorabilitat.

Hi hagué incidents novament en la segona guerra Carlina, la dels Matiners (1848), però fou la tercera la que portà un trasbals més gros a la població, amb el setge i l’incendi de l’església parroquial. El 17 de març de 1873 les tropes carlines, dirigides pel famós general carlí Rafael Tristany entraren a la població, defensada per una força de 50 a 60 voluntaris liberals comandats per Simó Rocafort, que es feren forts a l’església. Tristany, que establí la caserna a la casa dels Orteu (Marià era cap de l’Estat Major de Lleida), per forçar la rendició decidí de calar foc a l’església (cremà l’altar major barroc amb l’antiga imatge de la Mare de Déu de la Ribera), i els liberals hagueren de ser despenjats del campanar amb una corda i foren duts presoners a Gerri; la Pobla hagué de pagar una multa de 500 duros i fins el 1875, que acabà la guerra, fou una comandància carlina i cap de districte.

El desenvolupament demogràfic i econòmic del segle XIX fou molt positiu. Els darrers decennis del segle ja s’estudià la necessitat d’establir una línia de ferrocarril de Lleida a Sent Gironç, projecte que tingué en la Pobla partidaris actius, però que no es realitzà parcialment fins el 1924 (Lleida-Balaguer) i no arribà a la Pobla (on mor la línia) fins el 1951. La carretera de Tremp a Sort arribà a la Pobla el 1887 (l’ajuntament féu bastir el pont sobre el Flamisell) i el 1912, després dels aiguats del 1907, es reféu el nou pont de ferro. El 1887 mateix s’instal·laren a la vila les religioses de la Sagrada Família, que aviat es traslladaren a l’antiga Casa Berenguer del carrer Major, i el 1908 els germans de la Doctrina Cristiana. El 1899 s’hi instal·là l’electricitat.

Col·laboració: 
JRe / TLlC

Llegir més...