Agustí Pons i Mir

(Barcelona, 20 de juny de 1947)

Periodista i escriptor.

Format a la Universitat de Navarra, a l’Escola de Periodisme de l’Església, on es titulà el 1967, i a l’Escuela Oficial de Periodismo, on obtingué la llicenciatura el 1973, s’inicià professionalment el 1964 a El Noticiero Universal, on fins el 1976 fou successivament cap de secció, columnista i coordinador del suplement literari. Cobrí la Caputxinada (1966) i guanyà, amb els reportatges Radiografía de los desheredados i Tres paisajes de Joan Salvat Papasseit, els premis El Ciervo (1968) i Manuel Brunet de la revista Destino (1970), respectivament, publicació a la qual s’incorporà. Director d’Oriflama, on també col·laborà, el 1976 formà part de l’equip fundacional del diari Avui, del qual fou columnista i subdirector fins el 1995. Els anys 1981-84 suspengué l’activitat periodística per ocupar el càrrec de cap de gabinet del conseller de Cultura Max Cahner, en el primer govern de Jordi Pujol. El seu recull d’articles periodístics Figures i paisatges (nom de la columna diària publicada a l’Avui durant vuit anys) fou premiat amb el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1991). L’any 2018 assumí la direcció de la Revista de Catalunya.

Inicià la trajectòria literària com a poeta, amb un primer recull, La casa que vull (1971-73), incorporat posteriorment a Tractat de geografia (1980). En aquest gènere també ha publicat Cossos i fets (1977), Signe i desig (1986), Temps d’esbrotar (1898) i Metàfora (2009). Ha conreat també la narrativa de ficció amb Tretze contes llibertaris (1981) i la novel·la Bàrbara (2015). Tanmateix, el gruix de la seva producció, centrada en la història i les personalitats del món de la cultura i la política de la Catalunya posterior a la Guerra Civil Espanyola, és formada per prosa assagística, memorialística i biografies, i s’inicia amb el llibre de memòries Converses amb Frederica Montseny (1977). Amb Deu daus guanyà el premi d’assaig Joan Fuster (1991) i el Premi Nacional d’assaig (1994).

Des de mitjan anys noranta intensificà aquest vessant amb les biografies Joan Triadú, l’impuls obstinat (1994); Pere Calders, veritat oculta (1998); Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona (2000), obra que en l’edició commemorativa del centenari de l’escriptora rebé el premi Crítica Serra d’Or 2019; Nèstor Luján, el periodisme liberal (2004, premi Crítica Serra d’Or); El notari Raimon Noguera (2011), i Espriu transparent (2013, premi Cadaqués a Quima Jaume). També ha publicat la crònica generacional Temps indòcils (2007); Cartes a Clara, una periodista del segle XXI (2010), reflexions sobre el periodisme a través del gènere epistolar; 1914-2014. Per entendre el segle XX (2014), una reflexió sobre la pugna entre totalitarismes i democràcia que va iniciar a Europa la Primera Guerra Mundial; Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara (2017) i Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i guerra freda (2023). És autor de les memòries Crònica al marge (2019). El 2015 rebé la Creu de Sant Jordi.