Jaume Pont i Ibáñez

(Lleida, Segrià, 24 de març de 1947 — Lleida, Segrià, 21 d’octubre de 2026)

Poeta, professor i crític.

Catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Lleida i professor a les universitats de Poitiers, Nàpols, Mar del Plata i Illinois. Desenvolupà una àmplia activitat crítica als anys setanta, sobretot en poesia, en moltes revistes especialitzades, i, en premsa, bàsicament a Destino i a l’Avui. Fou fundador i director de Quaderns de Ponent (1979-83), revista literària editada per la Facultat de Filologia de l’Estudi General de Lleida.

Com a poeta és autor d’una obra rigorosa, influïda en el primer llibre, Límit(s) (1976), pel surrealisme que evoluciona posteriorment cap a un essencialisme expressiu, a vegades hermètic, empeltat, però, del món conceptual del barroc que es tradueix en una tensió metafísica entre amor i mort, com s’evidencia en llibres com Els vels de l’eclipsi (1980) i Jardí bàrbar (1981). A Divan (1982, premi Vicent Andrés Estellés) inicià la reflexió del referent aràbic a la seva poesia. Raó d’atzar (Poesia 1947-1989) (1990, premi Crítica Serra d’Or 1991), recull tota l’obra publicada fins a aquell moment. Vol de cendres (1996, premi Crítica Serra d’Or 1997) sorgeix de l’experiència de la mort del pare, mentre que a Llibre de La Frontera, de Musa ibn al-Tubbi (2000, premi Nacional de la crítica 2001) construeix una antologia apòcrifa de poetes arabigolleidatans de gran bellesa. A Enlloc (2007, premi Carles Riba 2006) l’aigua esdevé un principi eròtic de transformació i de vida. Posteriorment publicà Càntic d’ombres (2017), Mirall de negra nit (2020, premi Mallarmé 2023) i Estuari de focs (Eros i Tànatos 1976-2020) (2025), una antologia de poemes publicats en deu llibres entre el 1976 i el 2020.

Com a crític és autor, amb Joaquim Marco, de La nova poesia catalana: estudi i antologia (1980), que fixa els noms més rellevants de la generació poètica dels anys setanta, i d’El corrent G.V.: l’obra poètica de Guillem Viladot (1986).

En el camp castellà les seves línies d’investigació són el postismo, l’obra de Carlos E. d’Ory —n’és un dels primers especialistes— i la narrativa fantàstica del segle XIX que s’ha traduït en els llibres El postismo (1987), l’antologia sobre d’Ory, Música de lobo. Antología poética (1941-2001) (2003), i l’edició de Narrativa fantástica en el siglo XIX (1997).

Pel conjunt de la seva obra, fou guardonat amb el premi Virgile de Poésie (2012) i el de la Trajectòria Literària de l’Ajuntament de Cadaqués (2022).