Situació i presentació
S’estén al sector interior de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà, al territori muntanyós de la dreta del Gaià (que forma en part el límit sud-oriental), als vessants meridionals de les serres del Cogulló (879 m a Valldossera, a l’extrem nord-occidental) i de Comaverd (907 m a l’extrem nord-oriental). Diversos torrents davallen de les serralades, com els del Collet del Roc, de Rupit (que forma un estret a l’extrem de ponent del terme) o el de les Bruixes, que són tributaris del Gaià. Limita amb els municipis de Querol (NE), Aiguamúrcia (E i S), el Pla de Santa Maria (SW) i Cabra del Camp (W), de l’Alt Camp, i amb els de Sarral i Pontils (N), de la Conca de Barberà. La vila del Pont d’Armentera és el cap de municipi, que comprèn també el despoblat i antic castell de Selmella. Forma un petit nucli de comunicacions; hi passa la C-37 d’Alcover a Manresa i la carretera local que, per Santes Creus, mena a Vila-rodona, des d’on continua cap a Tarragona. Una altra via local enllaça Selmella i les Ordes (Aiguamúrcia).
La població i l’economia
En el fogatjament del 1365, amb Fontscaldetes, figura amb 34 focs i amb 27, possiblement sol, en els del 1359 i el 1378. El 1553 tenia 40 focs. Segons el recompte del 1708 tenia un terme de 6 quarts de tomb i 386 h, que el 1787 havien pujat a 1.051. El 1830 la població (pontarins) consta de 1.158 h, 1.347 si s’hi uneixen els de Selmella, que hi surten sumats en tots els recomptes posteriors, i el 1842 té 1.469 h entre els dos nuclis de població. A partir d’aquell moment el descens és continu: 1.397 h el 1860, 1.292 h el 1887 i 896 h el 1900. El procés de despoblament es mantingué al llarg de tot el segle XX, malgrat el redreçament del 1910, amb 992 h, que passaren a 836 el 1930, 745 h el 1940, 696 h el 1970, 593 h el 1981 i 527 h el 2001. L’any 2005 hi havia 596 h.
En l’agricultura hi ha un clar predomini del secà. Fa uns vint-i-cinc anys la meitat dels conreus eren de cereals: s’hi feia blat, civada i ordi; el segon conreu era la vinya, que ocupava una quarta part. Llavors els ametllers tenien poca importància, però actualment ocupen les tres quartes parts del secà. L’expansió s’ha fet en detriment dels cereals, que han quedat reduïts a un conreu secundari, i de les pitjors terres de vinya, mentre que aquesta continua predominant a les terres bones. Les poques oliveres que hi ha solen trobar-se als voltants dels camps. La manca de braços ha fet que les terres marginals, ben abundants al municipi, s’hagin deixat ermes. En aquesta situació han quedat els escassos avellaners que hi havia a les terres de llicorella al peu de la muntanya. Als regadius, en canvi, l’avellaner és el conreu que més abunda. També s’hi fan patates, mongetes i cereals. Es rega amb l’aigua del Gaià. Es conrea menys d’una quarta part del terme i es manté com a zona forestal la quarta part. La Cooperativa Agrícola fou fundada l’any 1930. Si bé no hi ha cap activitat ramadera, més enllà de la cria de conills, sí que hi ha, en canvi, un cert percentatge d’indústria. La presència d’indústries, sobretot tèxtils i de metal·lúrgia, fa que l’economia familiar del municipi acostumi a ser mixta, i són poques les famílies que viuen exclusivament de l’agricultura.
La vila del Pont d’Armentera
La vila del Pont d’Armentera és a 349 m d’altitud, al sector sud-oriental del terme, a la vora dreta del Gaià. L’estructura dels carrers segueix encara en part la de l’antiga vila closa medieval; es formaren diversos ravals com el Raval Vell, el Raval Nou, el Raval dels Estenedors (que al·ludeix probablement a l’antiga activitat dels paraires). A l’altre costat del Gaià hi ha el barri de la Planeta, que pertangué administrativament fins a la meitat dels anys setanta al municipi d’Aiguamúrcia.
L’església parroquial de Santa Magdalena, que s’alça al mig del nucli antic, fou bastida al segle XVII damunt una església anterior, esmentada ja el 1302; té tres naus separades per pilars i arcs formers de punt rodó i volta seguida apuntada. Conserva en excel·lent estat el retaule major barroc, de talla policromada (anònim), construït el 1702 (el 1936 fou destruïda la talla de la santa titular).
El Pont d’Armentera fou edificat damunt ruïnes romanes al lloc on hom creu que arrencava l’aqüeducte romà que duia les aigües del Gaià fins a Tarragona. Es tractava d’un indret fortificat amb una resclosa per a l’embassament de l’aigua, i encara avui dia queden restes dels pretesos edificis romans. Morera diu que al principi de segle hom hi podia veure encara de manera clara una de les torres de defensa i que en diferents indrets s’havien trobat monedes romanes. El lloc assenyalat com a possible punt de sortida de l’aqüeducte és situat uns 4 km al nord del Pont, al lloc denominat el Molinet, aprofitant una corba del riu que hi passa encaixat entre roques.
Pel que fa al folklore, la vila celebra la festa major d’estiu el 22 de juliol, tot coincidint amb la diada de Santa Magdalena. Es tracta d’una festa documentada des del 1343 i destaca la processó del pa beneït. Cal també assenyalar la festa major d’hivern el 3 de gener, dia en què hi ha una altra processó del pa beneït, que és documentada des del 1809.
Altres indrets del terme
El terme del Pont d’Armentera comprèn el despoblat de Selmella a l’extrem nord-oriental del terme, als vessants de la serra de Comaverd; es conserven restes del castell i diverses masies i també l’església de Sant Llorenç, que havia estat sufragània de la de Querol, mig arruïnada, i que conserva massissos murs de pedra ben tallada, sostinguts per gruixuts contraforts, i el campanar, d’època més tardana. D’una sola nau, la volta era de mig punt. Es troba sota les ruïnes del castell, el qual era ja destruït al segle XIX. Aquest, situat a 828 m d’altitud, presenta restes de murs adossats a la roca, construïts amb parament de carreus ben escairats.
Selmella és, segons Coromines, un topònim d’arrel aràbiga i el 1012 és ja esmentat com Ceumela o Puig Saumella. En el cens del 1708 apareix esmentat amb 75 h i un terme de cinc quarts de tomb; en el del 1787 amb 83 h i es fa constar que era parròquia de Querol, tot i que tenia batlle propi. El cens del 1830 li atribuïa 189 h, però a la fi dels anys quaranta del segle XIX s’havien reduït ja a 69. En aquells moments produïa blat, patates i llegums i criava bestiar oví dedicat a la producció de llana.
El castell fou originàriament dels Cervelló, que deien haver-lo obtingut d’Ansulf II cap al 990. El 1012 el bisbe Borrell de Barcelona i Hug de Cervelló pledejaren per la seva possessió, al·legant el darrer que el seu pare ja l’havia detingut i que un germà seu l’havia defensat contra els sarraïns en la campanya d’Almansor, fet pel qual l’havien decapitat els àrabs en retre’s el castell. Després de guanyar el plet, Hug cedí el castell, entre altres béns, al seu fill Bonfill el 1018. A la fi del segle XII, a partir de la cessió d’un alou al seu terme feta per Guillem de Pontils, Santes Creus hi començà a tenir drets, que incrementà amb la compra al mateix Guillem de Pontils de la meitat del castell el 1182. D’altres drets damunt el castell foren cedits al monestir per Guillem d’Olmella. El 1365 el castell figura, però, com a propietat dels Cervelló, i al segle XVII era dels Armengol.
La masia més interessant del terme municipal des d’un punt de vista arquitectònic és la de Cal Cagall o Pallissa de la Creu, amb una capella ben conservada d’estructura romànica, amb un petit atri al davant.
La història
El primer document que esmenta el Pont d’Armentera és la carta de poblament de Cabra del 980, encara que la repoblació efectiva del poble no es degué dur a terme fins a mitjan segle XI. Els primers temps el Pont formava part del terme del castell de Querol, que el 1112 Ramon Berenguer III cedí a Guerau Alemany de Cervelló. El 1229, en el testament atorgat abans de partir a la conquesta de Mallorca, on havia de trobar la mort, Ramon Alemany de Cervelló cedia el Pont amb tots els seus habitants i els drets que hi tenia al monestir de Santes Creus per dotar amb les seves rendes l’Hospital de Sant Pere, que ell mateix havia fundat a les portes del monestir. El 1475 Ramon Alemany de Cervelló vengué a Santes Creus els drets que la seva família mantenia encara damunt el poble del Pont per posar fi a les sovintejades disputes que al llarg del segle XIV havien enfrontat el monestir i els Cervelló, disputes al llarg de les quals els monjos havien comptat sempre amb la protecció reial. El 1375 Pere III havia ordenat als homes i la gent del Pont de recloure’s al monestir i participar en la seva defensa en cas de perill de guerra. El monestir comprà el 1481 el mer imperi damunt el poble i el terme i d’altres drets reials a Ferran II en canvi de condonar un deute que aquest tenia de 1.000 florins amb el monestir per una deixa testamentària de la reina Maria.
El Pont d’Armentera tingué un notable creixement econòmic i demogràfic al llarg del segle XIV. El 1343 l’arquebisbe Arnau Sescomes convertí la capella de Santa Magdalena, fins aleshores dependent de l’església de Querol, en parròquia i ordenà que la festa major se celebrés per la Mare de Déu d’Agost, festa que l’arrelada devoció a la primera titular impedí que prosperés. El 1346, a petició de l’abat de Santes Creus, Pere III concedí al Pont el privilegi perpetu de celebrar mercat tots els dissabtes; el 1399 és documentat l’establiment emfitèutic d’un molí i consta l’existència d’un hospital mantingut pel monestir. El creixement era motivat per la consolidació de la indústria tèxtil, esmentada ja al segle XIII, que prengué impuls a la primera meitat del segle XIV, i hi figuren documentats nombrosos teixidors i paraires, que aprofitaven les aigües del Gaià per a fer anar els molins drapers. Al segle XIII consten també tres molins fariners.
Cal fer esment que el cens del 1719 atribueix el poble al marquès d’Aitona sense fer cap referència a Santes Creus, canvi de propietat que sembla estar en contradicció amb tota la documentació anterior i posterior a la data. Un interessant document local del 1784 constata l’alta industrialització del Pont, amb 39 paraires, 7 teixidors de lli, 5 teixidors de llana i 1 negociant. Aleshores es reconeixia que l’abat de Santes Creus tenia tota la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, i el mer i mixt imperi. Pel mateix temps el viatger il·lustrat Ponz escrivia: “Pont de Armentera está bien con su industria de paños ordinarios y poco vino”. L’agricultura, amb bona collita de cànem, disposava d’onze recs i séquies, mentre que per a la defensa mantenia la muralla. El 1782 Floridablanca autoritzà l’arquebisbe Santiyán a fer-hi sortir de nou, si ho creia convenient, l’aqüeducte cap a Tarragona, aprofitant les restes del romà, que arribava fins al Pont en força bon estat.
Segons tradició al gener del 1809 el Pont fou atacat per una important columna francesa i el poble se salvà gràcies a la suposada protecció considerada miraculosa del Sant Crist, que féu confondre als napoleònics uns teixits posats a eixugar al sol amb un poderós exèrcit. Els francesos haurien fugit sense haver produït cap víctima. El fet es commemora cada any el 3 de gener amb una festa al Sant Crist, devoció que altres versions fan venir de la protecció contra les pestes. El 1813 s’hi instal·là el general Manso. Durant el sexenni l’únic resultat electoral conegut és la victòria dels republicans a l’abril del 1869.
A mitjan segle XIX produïa vi, blat, ordi, oli, cànem, patates i llegums, criava bestiar oví per a producció de llana i mantenia fàbriques d’aiguardent i de draps, flassades, filats de cotó i estams, i molins d’oli i farina, comercialitzant tots els seus productes industrials, i la caça i la pesca de barbs i anguiles. L’aiguat de Santa Tecla, el 1874, s’endugué una fàbrica i produí desperfectes en d’altres.