Situació i presentació
El municipi del Pont de Suert té actualment una extensió de 148,14 km2, després que el 1968 s’hi unissin els antics termes de Llesp, Malpàs i Viu de Llevata. Abans d’aquesta data, només tenia 12,7 km2. El municipi afronta al N amb els termes de Vilaller i la Vall de Boí, a l’E amb els municipis del Pallars Jussà de la Torre de Cabdella i Sarroca de Bellera, al SE ho fa amb Senterada i al S amb l’extens terme de Tremp, tots dos també del Pallars Jussà. A ponent, els límits resten formats pels pobles administrativament aragonesos de Sopeira (SW), Bonansa (W) i Montanui (W), tots ells pertanyents a la comarca de la Ribagorça.
El terme s’estén majoritàriament, tret d’alguns petits enclavaments, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana. Altament accidentat, pertany gairebé en la seva totalitat a la conca d’aquest riu i s’articula en diverses valls. Només al sector de llevant les aigües van a la vall pallaresa de Bellera: valls de Perves i de Corroncui. Al N del Pont de Suert, el terme comprèn la baixa vall de Boí i el sector final de la vall de Barravés (com s’anomena l’alta conca de la Noguera Ribagorçana). De la vall de Boí comprèn tota la seva part baixa, des de la sortida del terme de la Vall de Boí, sota la vall de Saraís, fins a la unió de la Noguera de Tor, eix de la vall, amb la Noguera Ribagorçana. Aigües avall, i amb centre a la vila del Pont de Suert, hi ha el sector de la clotada del Pont de Suert, dilatació de la conca de la Noguera Ribagorçana per una ampla faixa d’argiles triàsiques, que va des de la confluència de les valls de Barravés i de Boí fins a la vall de Viu, drenada pel riuet de Viu. Aquesta darrera vall articula tot el sector meridional del terme i té com a valls menors la de Peranera i la d’Erta, ambdues tributàries de la vall de Viu.
El topònim actual del Pont de Suert és indicador dels orígens de la població per tal com inclou per dues vegades el concepte “pont”.
Can Mestre, hostal típic del Pont de Suert
© Fototeca.cat
El topònim antic, Suert, que és documentat l’any 955, segons el filòleg Joan Coromines, és format per les paraules zubi (que significa ‘pont’) i iri (que significa ‘poble’, ‘vila’), més el sufix -ti, formes totes bascoides, amb el sentit de ‘la vila, el poble del pont’. Al llarg del temps el significat primitiu de Suert degué d’esborrar-se de la ment de la gent i, ja al segle XIII, quan la llengua romànica feia segles que era formada, hom afegí al topònim el mot pont: el Pont de Suert.
Els nuclis de població
El municipi del Pont de Suert comprèn una gran quantitat de petits nuclis, bona part dels quals, però, s’anaren despoblant d’ençà dels anys seixanta del segle XX. El cap de municipi és la vila del Pont de Suert.
De la resta de nuclis, només destaquen en nombre d’habitants Llesp i Malpàs. La resta dels nuclis són gairebé despoblats (Abella d’Adons, Adons, la Beguda d’Adons, les Bordes, Casòs, Castellars, Castelló de Tor, Corroncui, Erta, Gotarta, Igüerri, Iran, Irgo de Tor, Perves, Pesanera, Pinyana, Sarroqueta i Viu de Llevata) o totalment despoblats (la Bastida de Corroncui, Erillcastell, Esperan, Massivert, Montiberri, Viuet, Raons i Ventolà). Alguns d’aquests nuclis, però, són ocupats estacionalment durant la temporada estival.
El marc físic
El terme és fortament accidentat i això es fa més evident com més ens allunyem de la Noguera Ribagorçana: les serres esdevenen cada vegada més elevades i les valls més estretes.
Al sector NE del terme, ocupat per la confluència de les valls de Barravés i de la Noguera de Tor, les altituds són encara modestes, tot i que arriben als 1.496 m al tossal de Viuet i als 1.706 m al tossal de la Sentúcia o de Santa Llúcia, que fan de partió d’aigües entre ambdues valls. A llevant de la Noguera de Tor i al NE de la clotada del Pont de Suert, el terreny es fa molt més abrupte. Es forma aleshores un ampli cercle muntanyós on neixen les valls de Peranera i d’Erta. Les màximes altituds es troben a les serres septentrionals que separen la Vall de Boí del Pont de Suert: són la Serra Capitana (2.311 m al pic de la Tartera) i la serra del Corronco de Durro (2.546 m al centre, on neix el barranc de Peranera, i 2.631 m a llevant, al cap dels Vedats d’Erta).
el Pont de Suert
© Fototeca.cat
Perpendiculars a aquestes, hi ha la serra de Sant Martí —que separa la Vall de Boí i la de Peranera i on hi ha el Pic Redó (2.050 m)— i la serra de Peranera, que separa la vall de Peranera de la d’Erta i que al tossal de Sarviscué ateny 2.290 m. La darrera d’aquestes elevacions muntanyenques és la serra del Coixet, que separa la vall d’Erta de la del riu de Manyanet i que té els seus vessants més orientals dins del Pallars Jussà.
Al S d’aquest cercle muntanyós, les altituds davallen per causa de la vall de Viu i de la clotada del Pont de Suert que formen tot el sector meridional del municipi. Al vessant esquerre de la vall de Viu, i formant tot el límit meridional del municipi, hi ha, d’W a E, les importants calcàries mesozoiques de la Faiada (1.699 m) i de l’Ereta de les Bruixes. Més a llevant, i ocupant tot el sector de migdia del terme, el territori és accidentat pels vessants septentrionals de la serra de Sant Gervàs. La carena d’aquesta serra, més acinglerada vers migdia (a Espluga de Serra, al Pallars Jussà) que vers el N, on els pendents són una mica més suaus, va d’W a E des del cim de la roca de Casterner(1.543 m), passant pels cims culminants —laPala del Teller (1.890 m), l’Avedoga d’Adons(1.839 m)—, fins a les collades que marquen la fi de la serralada i els primers cims de la serra de Setcomelles (turó de la Capcera, 1.696 m). Al sector de llevant del terme municipal la vall de Viu és tancada per les serres que fan de partió entre el riuet de Viu i la conca de la Noguera Ribagorçana i la vall de Bellera, tributària ja de la Noguera Pallaresa, amb el serrat de Monevui i la serra de Comillini, entre les quals s’obre l’important coll de la Creu de Perves.
El curs fluvial més important del municipi és la Noguera Ribagorçana, eix fonamental de la comarca de l’Alta Ribagorça. Aquest riu rep diversos afluents dins el terme, tots per l’esquerra. Cal destacar-ne la Noguera de Tor, el segon riu en importància del municipi, i el riuet de Viu, que recull també les aigües del barranc de Peranera i d’Erta.
Les comunicacions
L’Alta Ribagorça restà gairebé aïllada fins els anys quaranta del segle XX, que l’ENHER hi començà les obres hidroelèctriques. Més enllà del Pont de Montanyana, a la Ribagorça, no existia cap comunicació que travessés les gorges d’Escales vers la vall superior de la Noguera Ribagorçana —lligada a l’exterior únicament per un camí del Pont de Suert a la Pobla de Segur—.
Des dels anys seixanta, el Pont de Suert constitueix una cruïlla important de comunicacions, car, d’una banda, és creuat per la carretera N-230, que enllaça Lleida amb la Vall d’Aran (1961) i França, i que es considera com la via de penetració als Pirineus centrals i, de l’altra, per l’eix transversal dels Pirineus, format per la N-260 de Castilló de Sos al Pont de Suert (1946, però en estat precari fins el 1966) i la N-260 del Pont de Suert a la Pobla de Segur (1933). Cal assenyalar encara la carretera comarcal que arriba a la Vall de Boí. La major part dels nuclis del Pont de Suert són situats al llarg d’aquestes tres vies principals o bé s’hi connecten per carreteres locals o pistes forestals.
La població
Les primeres dades conegudes per al municipi del Pont de Suert corresponen al fogatjament del 1381, bé que aleshores només s’incloïen Llesp, Malpàs (amb 13 focs cadascun) i Viu de Llevata (amb 18 focs). El Pont de Suert apareixia en el fogatjament realitzat quatre anys més tard amb 9 focs, si bé llavors no hi figurava cap dels termes. La següent informació correspon ja al 1718, en què els quatres termes que formen l’actual municipi donen conjuntament un cens de 1.200 persones, de les quals 331 corresponen a Llesp, 366 a Malpàs, 146 al Pont de Suert i 357 a Viu de Llevata. El Pont de Suert no era, doncs, el terme més poblat de l’actual municipi, i de fet no començà a destacar d’una manera clara fins al segle XX, concretament fins a la instal·lació de l’ENHER a la comarca. Durant el segle XIX, però, el municipi tingué en general una evolució positiva, després de recuperar-se d’una lleu recessió al segle XVIII: el 1787 hi havia 1.177 h, que el 1857 arribaren a 2.202, i a 2.347 h el 1860 (Viu de Llevata era aleshores la població més habitada, amb 805 h, Llesp en tenia 570, el Pont de Suert 511 i Malpàs 461). Al final del segle XIX el municipi patí una certa recessió que afectà per igual tots els termes i se situà en 1.912 h el 1887. Des d’aleshores, i fins a la dècada del 1930-40, la població es mantingué estancada. Hi havia 1.702 h el 1900, 1.804 el 1910, 1.814 el 1920, 1.765 el 1930 i 1.658 el 1940, en acabar la Guerra Civil Espanyola. A partir d’aquí canvia clarament el signe demogràfic. Mentre que Llesp i Viu de Llevata presenten una tendència a la baixa, el Pont de Suert (a causa de l’inici de les obres hidroelèctriques) i Malpàs (per l’obertura de les mines de carbó) comencen a pujar. El 1950 hi havia 3.136 h en tot el terme actual (1.835 al Pont de Suert, 542 a Malpàs, 325 a Llesp i 434 a Viu de Llevata). El 1960 s’arriba a la xifra màxima: 4.707 h. A partir d’aquest moment la població començà a estancar-se i a davallar. Les principals obres hidràuliques, entre les quals hi havia la central del Pont de Suert, que havia atret força població al municipi, finalitzaren i les mines de Malpàs, que ja no havien d’alimentar la cimentera de Xerallo, es tancaren. El despoblament s’aguditzà, d’altra banda, a Llesp i, sobretot, a Viu de Llevata. El 1970, data en què ja apareixen units els quatre termes, es registrà una població de 2.982 persones, que el 1975 baixà a 2.853. El 1981 tingué lloc un lleuger augment (2.961 h), i el 1986 la població baixà a 2.448 h, i a 2.285 el 1991. El despoblament de les zones muntanyenques fou molt fort i només l’existència de la vila del Pont de Suert permeté de no caure fins a xifres catastrofistes. Amb el canvi de segle el creixement demogràfic es recuperà. Així, el 2001 hi havia 2.048 h i el 2005 es comptabilitzaren 2.307 h.
L’any 2001, la població activa ocupada era de 846 persones. D’aquestes, el 5,67% treballava al sector primari, el 10,87% al secundari, el 17,85% a la construcció i el 65,60% al sector terciari.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
Al llarg del segle XX les activitats derivades de les feines del camp ocupen cada vegada menys quantitat de població, sobretot davant el creixement del sector terciari. I, dins del sector primari, cal diferenciar encara el predomini de les activitats ramaderes per damunt del conreu de la terra. Els terrenys de conreu, localitzats amb preferència al fons de la cubeta glacial i a la part inferior dels vessants muntanyencs, es destinen fonamentalment a la producció de farratge per al bestiar o a la formació d’horts per a l’autoabastament. Cal destacar el gran desenvolupament de les pastures i dels prats. Els dos tipus principals de bestiar existents al municipi són el boví i l’oví. El primer, fonamentalment destinat a la producció de carn, sol estar en règim d’estabulació en centres mecanitzats. La vaca de llet tendeix a desaparèixer pel fet que el bestiar de carn és molt més fàcil de mantenir, requereix menys inversions i els seus rendiments són més bons. Pel que fa al bestiar oví, en regressió, es tracta de ramats que practiquen la transhumància d’hivern vers els plans d’Urgell.
La mineria, les fonts d’energia i la indústria
L’aprofitament forestal havia estat molt important fins a mitjan segle XX, i des d’aleshores les explotacions sistemàtiques són gairebé inexistents. Pel que fa a la mineria, les úniques explotacions que s’han fet des dels anys cinquanta han estat les mines d’hulla de Peranera, que foren reobertes els anys cinquanta arran de l’aparició de la indústria hidroelèctrica a la comarca. Fornien la cimentera de Xerallo, a Sarroca de Bellera. Tot i que l’extracció de mineral arribà a ocupar uns 22 treballadors, la finalització de les obres hidràuliques comportà el tancament de les mines. L’única activitat extractiva del municipi és una planta d’àrids.
Ben al contrari, encara és en ple funcionament la xarxa d’aprofitament hidroelèctric que tant va beneficiar el municipi del Pont de Suert des dels anys cinquanta. Tot i que la finalització de les obres hidràuliques i la creixent mecanització de les centrals ha comportat una progressiva reducció de la mà d’obra dins d’aquest sector, el cert és que l’ENHER continua essent encara una base fonamental de la riquesa econòmica municipal. Al Pont de Suert hi ha, a més de les oficines tècniques i administratives de l’empresa, la central del Pont de Suert (1955), alimentada pel pantà de Llesp, que recull les aigües de la Noguera de Tor, de la Noguera Ribagorçana i de la Valira. Aigua amunt de Llesp hi ha també la central homònima, situada a la Noguera de Tor. D’altra banda, el Pont de Suert és a la zona d’interconnexió de les línies de força principals: l’eix la Pobla de Segur-Sabiñánigo connecta aquí amb les centrals que l’empresa, té a l’Ebre, des de les quals es transmet energia elèctrica a Barcelona, a Saragossa o a la resta de xarxa de l’estat.
Fora de l’activitat derivada de la indústria hidroelèctrica, l’estructura industrial del Pont de Suert és escassa i el nombre d’ocupats en el sector ha davallat contínuament. Pel que fa a la construcció, aquest sector s’ha vist molt beneficiat pel creixement del turisme a la comarca.
El comerç i el turisme
El Pont de Suert té, a pesar de la seva escassa població, un paper important com a centre comercial i de serveis, tot i que alguns nuclis relativament propers, com Viella, Benasc o Graus, li han retallat part del seu paper com a centre de mercat dels municipis que restaven tradicionalment més allunyats de la seva àrea d’influència. Aquesta importància comercial ha estat secularment determinada per la seva situació com a cruïlla de camins vers la Ribagorça aragonesa, la Vall d’Aran, Lleida i el Pallars Jussà. Així, al mercat del Pont de Suert acudeixen, a més dels altres municipis de l’Alta Ribagorça, un bon nombre de pobles dels municipis d’Areny de Noguera, Sopeira, Montanui o Bonansa. També contribueix a mantenir la vitalitat comercial el fet que la carretera de la Vall d’Aran travessi el nucli de banda a banda, cosa que converteix la vila en un punt d’aturada habitual. El Pont de Suert fa mercat el divendres i celebra la Fira de la Girella, a l’octubre, però ha deixat de celebrar les antigues fires (de Corpus o de la Santa Creu de Maig i la fira del 10 de gener).
El paper del Pont de Suert com a centre de serveis deriva tant de la seva importància comercial com del fet de ser el nucli més poblat de la regió. S’hi ha afegit també el paper de cap comarcal, que ha potenciat la instal·lació de determinats serveis institucionals a la comarca. Un d’aquests serveis és el Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça.
El creixent turisme que ha tingut des de començament dels anys noranta la Vall de Boí també ha afectat el cap comarcal, bé que ho ha fet més en el sentit de potenciar-ne el protagonisme comercial i de serveis que no pas com a centre de rebuda directa del turisme. Tanmateix, gran part de la població actual rep directament o indirectament els beneficis del turisme.
La cultura i el folklore
El Pont de Suert gaudeix de bons equipaments culturals i esportius i s’ha beneficiat força del seu paper de capital comarcal. Les entitats associatives de tipus cultural i esportiu són variades. Tenen gran tradició el Grup d’Empreses Ribagorçanes, l’Associació d’Amics de Viu de Llevata i la Confraria de Sant Sebastià. Entre les instal·lacions culturals i de lleure destaquen el Centre de Reproducció i Recuperació de Llúdries i la Col·lecció d’Art Sacre de la Ribagorça, exposada a l’Església Vella.
La principal festa del municipi no és, paradoxalment, cap de les festes majors dels diferents nuclis de població, sinó una festa que és viscuda intensament per tota la vila del Pont de Suert i que té una tradició secular: la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener. És organitzada per la Confraria de Sant Sebastià. Aquesta agrupació nasqué el 1586 arran d’una pesta que delmà la població. Al principi tenia un caràcter religiós i assistencial, el qual ha mantingut fins als nostres dies, però actualment en la seva pervivència té també molt a veure el desig de mantenir les tradicions i un component gastronòmic. És composta només per homes, que pertanyen no únicament al Pont de Suert sinó també a diverses poblacions del voltant. Regeixen la confraria dos priors, que es renoven cada dos anys i que són escollits entre els caps de casa. Els confrares es fan càrrec de l’organització dels diversos actes religiosos, i també dels dos dinars, dos esmorzars i dos sopars de què consta la festa. Es preparen plats típics de la comarca (sopa d’arròs, amanida de ceba, freginat —sang i fetge de xai fregits amb salsa—, carn d’olla, carn estofada amb patates, etc.). També són molt tradicionals la festa major a l’agost, la festa major petita el 8 de setembre, les falles que es fan per Sant Joan (23 de juny) i dos romiatges que se celebren anualment: el de la Mare de Déu del Remei i el de la Mare de Déu de la Mola (a Buira, Bonansa). A l’octubre té lloc la fira del bolet.
La vila del Pont de Suert
La vila del Pont de Suert fou fins el 1968 cap d’un antic terme molt més reduït que l’actual (12,7 km2) que comprenia la clotada del Pont de Suert, des de la confluència de les valls de Barravés i de Boí a tramuntana, fins a la vall de Viu de Llevata, a migdia. El 2005 tenia 2.064 h. Uns 2 km aigua avall de la vila, a la partida de Suert i on hi ha la font de Suert, apareixen les restes d’un pont antic i altres ruïnes que indiquen on devia ser situada la població antiga, que precedí l’actual. No sabem si les restes d’aquest pont corresponen al que devia ser conegut ja en època romana i que en la llengua bascoide que aleshores es parlava per aquestes terres donà origen al topònim Suert, o bé si són restes medievals. De fet, l’antic castell de Suert, documentat l’any 955, era situat en aquest indret, vora el pont. El castell és esmentat una altra vegada el 958, i el 978 apareix la villa que dicitur Suverte. L’antic nom de lloc, Suert, fou usat també al principi del segle XI per a denominar les terres, la comarca, de l’entorn. Així, és documentat diversos cops el pago Sovertense. Lo Pont de Suert és esmentat ja com a topònim vers l’any 1240. Vers el 1017 la vila de Suert fou donada al monestir de Lavaix pels comtes Ramon IV i Major I de Pallars Jussà. Els abats de Lavaix, que també posseïren la parròquia del Pont de Suert, detingueren la jurisdicció i el domini senyorial del lloc fins a la desamortització.
El nucli antic de la vila del Pont de Suert, o la vila vella, és situat a la terrassa fluvial del marge esquer re de la Noguera Ribagorçana, a l’indret on conflueix el barranc de Sirès, al peu de la carrerada general de la serra del Cis. Hi ha l’església vella (de Santa Maria), l’antiga rectoria, el Mercadal, la plaça Major, el carrer Major i el carrer de Baix. Aquest sector s’amplià a la dreta del riu, el 1860, per un raval format als afores de la vila (les Cases d’Aragó). Posteriorment, els nous barris s’anaren construint envoltant el nucli antic, a l’esquerra del riu, al llarg de la carretera de la Vall d’Aran. El centre comercial s’ha desenvolupat entre el nucli vell i la carretera. Més a migdia hi ha la zona industrial. A tramuntana, a banda i banda de la via, hi ha una zona residencial, construïda per als directius de l’ENHER. Entorn d’aquests barris hi ha els barris dels obrers immigrats.
De la vila actual del Pont de Suert destaca, en l’aspecte monumental, el nucli vell, amb la plaça porxada del Mercadal, amb edificis de dos o tres pisos, tret de les cases de la vora del riu, que tenen baixos i cellers. Des del Mercadal hom pot accedir a la riba de la Noguera, on hi ha, a la seva vora esquerra, l’església vella amb l’antiga rectoria, separades del nucli central pel carrer del Pont. El carrer de Baix, estret i costerut, dóna accés al pont vell i, per la banda oposada, a la plaça Major. Aquest carrer, de traçat angulós i irregular, és d’una gran bellesa; enllosat amb pedres i palets de riera, té diverses arcades i corredors coberts sota les cases. Al carrer Major hi ha cases de dos o tres pisos amb cellers i porxos als baixos i té sortida per dos carrers porticats; se’n destaca la Casa Jaumet, barroca. En la seva major part també és porticada la plaça del Mercadal; trobem en aquesta plaça la Casa Cotorí, edifici d’esquema barroc amb balcons ordenats a la façana.
L’antiga església parroquial de Santa Maria, entre el carrer del Pont i el carrer d’Aragó, és una obra que segueix la tradició arquitectònica medieval: d’una sola nau coberta amb volta de canó i accés per un portal lateral de mig punt; tot i això, sembla que és una obra ja tardana, de la fi de l’edat mitjana. El campanar de torre és quadrat i adossat a l’antiga rectoria, prop de l’església. L’antiga rectoria ha estat convertida en casa de cultura, i l’església, propietat del bisbat de Lleida, s’utilitza actualment per a exposicions i concerts.
De l’eixample modern de la vila es destaca la nova església parroquial, dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. L’església, d’una gran originalitat, fou construïda el 1955, segons projecte de l’enginyer Eduard Torroja i de l’arquitecte J.M. Rodríguez Mijares, i sufragada per l’empresa ENHER. L’edifici consta d’una sola nau, força àmplia, coberta amb volta d’arcs parabòlics apuntats. A banda i banda s’obren un seguit de petites capelles; laabsis és decorat amb pintures de J. Higueras, al centre de les quals hi ha l’escultura de l’Assumpció de la Mare de Déu, obra policromada de M. Roesset. La façana de l’església, de granit, és formada per un seguit d’arcs ogivals parabòlics en degradació. El relleu del timpà és de J. Higueras, fill. Al costat de la façana, però totalment exempt, es dreça el campanar. Potser el més original del temple és la capella del Santíssim, edifici annex, de planta circular, cobert amb volta ovoide. Un petit porxo lateral serveix per a accedir a aquesta dependència i al baptisteri, també capella annexa, des de l’exterior.
Altres indrets del terme
El monestir de Lavaix
El monestir de Lavaix era situat a la confluència del riuet de Viu (o riera de Gironella) amb la Noguera, però actualment és cobert, gairebé en la seva totalitat, per les aigües del pantà d’Escales. Fou el cenobi més important de l’Alta Ribagorça. El monestir fou fundat vers l’any 839 en una vila nova o terreny de recent explotació; la cel·la de Vilanova és documentada ja el 849. Un segle després, el 939, depenia del bisbe Ató de Pallars i tenia 12 comunitaris. Vers mitjan segle X consta ja com a monestir benedictí. A la primeria del segle XI, quan ja era format el nucli del patrimoni territorial del cenobi, s’hi insinuaren les primeres intromissions laiques, que només foren contrarestades amb l’acceptació del patrocini dels senyors d’Erill. Fou aleshores (1015) que el bisbe Eimeric de Ribagorça consagrà l’església del monestir, dedicada a Santa Maria, sant Pere, sant Llorenç i sant Joan. Lavaix, a la ratlla entre els comtats de Pallars i Ribagorça, restà definitivament inclòs en el comtat de Pallars Jussà per la permuta entre Artau I de Pallars Sobirà i Ramon IV de Pallars Jussà, del 1064, del dit monestir i els de Sant Pere d’Àneu, Sant Pere del Burgal i Sant Pere de les Maleses. Això comportà un seguit de canvis de bisbat. Als orígens era del bisbat d’Urgell, al segle X era del bisbat de Pallars, d’on passà primer al de Roda i posteriorment i de manera definitiva (després de la interinitat de Barbastre) al de Lleida. El 1094 el canonge Ramon de Roda i Urgell transformà el monestir en canònica aquisgranesa. El 1100 el papa Pasqual II confirmà la jurisdicció de Lavaix al bisbat de Roda. Al segle XII, sota la protecció dels Erill, es renovaren el temple i el claustre, on reberen sepultura els membres de la dita família. El patrimoni del monestir esdevenia cada vegada més important. El 1223, dependent ja de la seu de Lleida, el bisbe Berenguer d’Erill convertí el monestir en priorat cistercenc i el vinculà a l’abadia occitana de Bònafont. Sota aquest guiatge gaudí d’una gran vitalitat, tingué abats perpetus fins el 1624, any que entrà a formar part de la congregació cistercenca, i l’abadiat esdevingué triennal, conservant, però, la provisió de rectories i els llocs de senyoria.
Al segle XIII la fama del monestir arribà al rei Jaume I, que li concedí privilegis i dominis a la Vall d’Aran. Des del 1408 tingué la parròquia de Sant Martí d’Areny de Noguera, donada pel papa Benet XIII. El 1767 el patrimoni del monestir era taxat en 7 000 lliures de Barcelona. Normalment al monestir habitaven aleshores uns vint monjos. La vida del cenobi, força florent, finí el 1835, quan ja havien estat subhastats els seus béns (1821). Aleshores el cenobi restà abandonat i la casa fou saquejada. Avui encara, part d’aquest patrimoni es troba en algunes cases del Pont de Suert. De fet, els carreus de les construccions cenobials foren usats per a empedrar els carrers de la vila, i a la plaça del Mercadal es conserven alguns arcs que procedeixen de Lavaix. Al Museu Diocesà de Lleida es conserven diversos objectes, entre els quals es destaca un saltiri del 1621, procedents de Lavaix. Del monestir, abans que fos negat per les aigües del pantà, restaven les ruïnes de l’església amb planta de creu llatina, que conservava part de la volta i una absidiola. En l’actualitat tot resta colgat: només sobreïx de les aigües de l’embassament el campanar de cinc ulls, que es dreça sobre la paret de ponent de l’església. Quan l’aigua minva, hom pot veure les altres restes.
Ventolà, Cellers i les Bordes
El despoblat de Ventolà és al SE de la vila, a1.015 m d’altitud, a la serra de Ventolà, contrafort de ponent del Pla del Mont. El lloc, on hi ha l’antiga església parroquial de Sant Esteve, és dominat per la torre dita de Suix. El 966 fou donat a Lavaix. El 1960 encara tenia 52 h.
Cellers era situat aigua avall del Pont de Suert i actualment és negat pel pantà d’Escales. Era cap d’un antic terme que des del segle XIX pertangué al Pont de Suert, tot formant un enclavament d’aquest municipi (5,3 km2) entre els antics termes de Malpàs, Espluga de Serra (en el seu enclavament de Trepadús), Bonansa i Sant Orenç.
La caseria de les Bordes és a la unió de la N-230 i la N-260. En el seu origen, com indica el nom, no eren més que unes quantes bordes utilitzades principalment per gent de Viuet. L’arribada de les empreses hidroelèctriques i les noves comunicacions feren que alguns d’ells s’hi traslladessin a viure de manera permanent. El 2005 tenia 16 h. La caseria té alguns serveis, tot aprofitant la seva situació sobre la carretera.
Llesp
El poble de Llesp centrava un antic terme (38,8 km2) actualment unit al del Pont de Suert, que era situat a la confluència de les valls de Barravés i de Boí. Comprenia, a més del poble de Llesp, el poble de Castelló de Tor, les caseries o llogarets (majoritàriament en procés de despoblament o despoblades) de Casós, Igüerri, Gotarta, Iran, Irgo de Tor, Sarroqueta i Viuet, entitats que gaudiren d’una certa autonomia administrativa fins a la regulació municipal a mitjan segle XIX.
El poble de Llesp (68 h el 2005) és situat a 944 m d’altitud, arrecerat a la riba dreta de la Noguera de Tor. L’agrupament de les cases és centrat per la plaça Major i l’església parroquial de Sant Martí, d’origen romànic, edifici de pedra amb campanar poligonal de coberta cònica. Al Museu Diocesà de Lleida es conserven quatre imatges, tres de les quals policromades, procedents de Llesp. El topònim, bascoide (Coromines), fa referència a la situació del poble “sota la cova” que efectivament hi ha més amunt (tossal del Forat de la Mora). A mitjan segle IX ja donava el nom a la vall, i al principi del segle XI, quan Roda fou ocupada per ‘Abd al-Malik, fill d’Almansor, el 1006, el bisbe Eimeric es traslladà interinament a Llesp, on segons el cartulari de Roda “possuit quasi sedem in Lespe”. El lloc fou donat per Sanç Ramires d’Aragó al bisbat de Roda el 1085 i posteriorment (segle XIII) passà a la mensa episcopal de Lleida, senyoria que es mantingué fins a la fi de l’Antic Règim.
Castelló de Tor
El poble de Castelló (o Castilló) de Tor (11 h el 2005) és situat a 954 m d’altitud, prop de la riba dreta de la Noguera de Tor, 1 km aigua amunt de la confluència amb la Noguera Ribagorçana, a l’entrada de la Vall de Boí, vora la carretera, i és dominat per l’alt penyal on s’alçava el castell. Centra el petit agrupament l’església de Sant Esteve de Castelló. A l’altre marge del riu (que creuava un pont medieval d’un arc), hi ha el santuari del Remei, d’origen antic però substituït més tard per una construcció moderna. Malgrat el diminutiu del topònim, el castell que li donà nom era el més important de la vall de Llesp, i és esmentat ja el 1018. Venut per Ramon (IV) de Pallars Jussà (1040), el 1059 el comprà Ramir I d’Aragó, i el seu fill Sanç Ramires el donà el 1085 a Roda; passà així, com Llesp, al bisbat de Lleida, que en mantingué la senyoria.
Sarroqueta
El poble de Sarroqueta (o Sarroca de Barravés) és a 1.140 m, arrecerat sota una alta penya (on hi hagué el castell) a migdia del tossal de Viuet, dominant la vall de Barravés, a la Noguera Ribagorçana. Dels 24 h que hi havia el 1970, en quedaven 2 el 2005. L’església parroquial és dedicada a sant Joan, i a llevant del petit nucli hi ha l’antiga església de Sant Joan o Santa Maria, romànica, arruïnada. El castell de Sarroca, que donà nom al lloc, és esmentat el 1083; fou del bisbe de Lleida (segle XIII) i es mantingué almenys fins al segle XVII sota el seu domini, però el 1831 figura com a possessió del marquès de la Manresana. El 1847 era del municipi de Vilaller i el 1860 del de Llesp.
Viuet
Més al N hi ha el despoblat de Viuet o Viu de Barravés, aturonat a 1.115 m d’altitud, sota un penyal i dominant la Noguera Ribagorçana. L’església parroquial de Sant Salvador no té culte. Al tossal de Viuet s’alça el petit santuari de Sant Salvador de Sarroqueta. El castell de Viuet fou donat al monestir de Sant Andreu de Barravés i el tingueren en feu (segle XII) els barons d’Erill. Passà posteriorment al bisbat de Lleida. De Viuet depengué l’antiga quadra de Marquet.
Gotarta, Igüerri i Irgo de Tor
El poble de Gotarta (6 h el 2005) és situat a 1.195 m d’altitud, entre els barrancs de Raons i de la Fontvella. Centra el petit nucli l’església de Santa Cecília, petit edifici exempt amb campanar de torre. El lloc pertangué als barons d’Erill i passà després a la possessió del monestir de Lavaix.
El llogaret d’Igüerri (8 h el 2005) és a 1.321 m, més al N de Gotarta, al naixement del barranc de la Fontvella. La seva església de Sant Esteve és romànica, d’una nau, volta de canó, absis reformat i campanar quadrat fet posteriorment.
El poble d’Irgo de Tor (4 h el 2005), s’alça a 1.382 m d’altitud, a la capçalera d’una petita vall afluent per l’esquerra a la Noguera de Tor. Centra el nucli la parròquia de la Mare de Déu de les Neus, petit edifici de pedra de campanar quadrat. El topònim és basc i el lloc fou dels Erill, però al segle XVI consta com a propietat del monestir de Lavaix. Segons la tradició hi havia mines d’or. Tenia 48 h el 1787. Entre Irgo i Igüerri s’alça el petit santuari de Sant Salvador d’Irgo, a 1.402 m, on es fa un aplec el 25 de març.
Iran i Casós
El poble d’Iran és situat a 1.288 m d’altitud, a la capçalera d’una petita vall afluent per l’esquerra de la Noguera de Tor. El 2005 tenia 11 h. L’església parroquial de Sant Climent, que és un notable edifici romànic, modificat (nau sobrealçada i campanar d’espadanya), depenia d’Irgo. A la falda de la pleta de Simó hi ha jaciments de carbó sense explotar.
El poble de Casós forma un petit enclavament dins el terme de Vilaller que comprèn només el nucli urbà, alçat a 1.200 m d’altitud, al NE de Vilaller. La població passà de 20 h el 1970 a 8 h el 2005. L’església de Sant Romà de Casós (que depenia de la de Vilaller) és un edifici romànic d’una nau, amb l’absis amb arcuacions i campanar d’espadanya. Prop seu hi ha el petit santuari de Sant Salvador, que tenia una majestat romànica, avui en una casa particular. El lloc tenia 3 focs el 1381 i pertanyé al bisbat de Lleida.
Malpàs
Malpàs centrava l’antic terme homònim, de 49,8 km2, annexat el 1968 al municipi del Pontde Suert. L’antic municipi era situat a la part de llevant de la comarca, comprenia la vall mitjana de Viu i el vessant esquerre de la vall baixa de Viu i era format pel poble de Malpàs, que n’era el cap, i els llocs i les caseries (gairebé en la seva totalitat despoblats) d’Erta, Castellars, Casòs, Erillcastell, Esperan, Massivert, Montiberri i Raons. La majoria d’aquestes entitats de població havien gaudit d’una certa autonomia administrativa fins a la regulació municipal de mitjan segle XIX.
El poble de Malpàs (55 h el 2005) és a 1.090 m d’altitud, a la dreta del barranc de Peranera. Les cases s’agrupen en part en un monticle i en part en un replà, presidides per l’església parroquial de Sant Pere, edifici de portal adovellat i campanar quadrat. El castell de Malpàs, esmentat ja el 1173, formà part dels dominis dels barons i després comtes d’Erill, i el monestir de Lavaix hi tenia propietats. Al NW hi ha el petit santuari de Sant Sadurní de Malpàs.
Erillcastell
El lloc històricament més important de l’antic terme de Malpàs és el despoblat d’Erillcastell, situat a 1.441 m d’altitud, a migdia del Pic Redó, dominant la riba dreta del barranc de Peranera (prop de les mines de carbó). El 1970 encara tenia 9 h. Forma un agrupament de cases en un fort desnivell, conjunt de caire medieval i d’un gran interès arquitectònic, presidit per la Casa Montgai, gran casal de pedra que correspon a l’antic castell. L’església de Santa Maria, antiga parròquia, al peu del castell, és un edifici amb un atri al qual s’accedeix per un arc rodó i un cimbori del tipus ribagorçà.
El castell d’Erill és esmentat ja el 1024, i el primer membre conegut del que havia de ser un important llinatge català fou Ramon (I) d’Erill, documentat el 1077, súbdit dels comtes de Pallars. Aviat, però, els Erill no s’acontentaren amb l’actuació a les seves terres i passaren al servei dels reis d’Aragó (fi del segle XI, quan reberen Saidí) i, a partir de Ramon Berenguer IV, dels sobirans catalanoaragonesos. Intervingueren en la conquesta de les terres lleidatanes (reberen Fraga, Almenar i altres llocs) i enllaçaren amb poderoses famílies. Cal remarcar que Berenguer d’Erill fou un destacat bisbe de Lleida (1205-36) i conseller de Jaume I. La baronia d’Erill, o dominis centrats a Erillcastell, comprenia les valls de Boí (on els Erill feren bastir les magnífiques esglésies romàniques), de Viu, de Manyanet i la Vall Fosca, com també la ribera oriental de la Noguera Ribagorçana entre el Pont de Suert i Espills (aquí els Erill protegiren el monestir de Lavaix des del segle XII i el bisbe de Lleida esmentat el convertí en cistercenc el 1223). Des del 1599 la baronia passà a comtat d’Erill, i el 1708 rebé la grandesa d’Espanya de mans del rei arxiduc Carles III. Els comtes d’Erill conservaren una bona part dels seus dominis fins a la fi de l’Antic Règim.
Peranera i Castellars
A l’altre costat del barranc de Peranera, a 1.321 m d’altitud, hi ha el llogaret de Peranera (rep aquest nom, que significa “pedra negra”, pels importants jaciments d’hulla que hi ha a banda i banda de la vall i que donaren lloc a l’explotació ja esmentada). El 2005 tenia 3 h empadronats. La seva església de Santa Eulàlia, petit edifici de pedra amb campanar d’espadanya, era sufragània de la de Sas. Sembla fals un document que fa esment dels homes de Sas i Peranera el 887 en relació amb Lavaix. Peranera tenia 3 focs el 1381 (i 23 h el 1787) i era dels Erill. A llevant hi ha l’ermita de Santa Margarida de Peranera, d’origen romànic, arrecerada a la roca que serveix de mur N, amb absis semicircular.
Aigua avall del barranc, i també a la riba esquerra, hi ha el llogaret de Castellars (o Castellars de l’Abadiat), a 1.237 m, prop de les antigues mines de carbó. El 2005 era habitat per 10 persones. La seva església de Sant Martí, amb portal adovellat i campanar quadrat, depengué també de Sant Miquel de Sas i conserva una interessant pica baptismal decorada, romànica. Prop de la confluència del barranc de Peranera amb el riuet de Viu hi ha la masia de Gironella, que ja és esmentada el 958 com a possessió del monestir de Lavaix. Prop del mas hi ha l’antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, petit edifici de construcció romànica, amb una nau i absis semicircular.
Erta i Massivert
A la vall del riu d’Erta hi ha, a 1.515 m d’altitud i enlairat a la riba esquerra del riuet, el nucli d’Erta (3 h el 2005). L’església de Sant Bartomeu (nau única, absis sobrealçat, campanar d’espadanya) és d’origen romànic, modificada. El lloc, conegut ja el 939 com a Erta de Sas, depengué del monestir de Lavaix. Tenia 13 h el 1787. Aigua avall del riu d’Erta, més avall de Sas i també a l’esquerra, hi ha el despoblat de Massivert, enlairat a 1.323 m. La seva església de Sant Romà és un petit edifici romànic d’una nau i volta de canó i absis, amb campanar d’espadanya, que depenia d’Erta. Tenia 8 h el 1787. Més al N, al camí de Sas a Malpàs, hi ha l’antic Hostalet de Massivert. El lloc fou donat al monestir de Lavaix el 939.
Esperan, Raons, Montiberri i Casòs
A la vall del barranc d’Esperan o de Raons hi ha el despoblat d’Esperan, a 1.400 m a la dreta de la vall. La seva església de Sant Sadurní, sufragània de la d’Erillcastell, és un notable edifici romànic d’una nau, amb volta apuntada, absis semicircular i campanar d’espadanya, amb dues capelles afegides al S. Depengué del monestir de Lavaix. Tenia 14 h el 1787. Més a migdia, i també a la riba dreta del mateix barranc, hi ha el despoblat de Raons, amb la petita església de Sant Esteve, d’una nau i un petit campanar d’espadanya. Pertanyia des del 1018 al monestir de Lavaix. El 1787 tenia 8 h.
Al vessant esquerre del riuet de Viu o del Convent i al peu de la Fajada de Malpàs hi ha el despoblat de Montiberri. El topònim, basc, significa “lloc sota la muntanya” i fou una granja del monestir de Lavaix. Adossada a la casa hi ha la petita església de Sant Llorenç. Més a llevant, al sector més proper a la Noguera Ribagorçana, hi ha el llogaret de Casòs (8 h el 2005).
Viu de Llevata
L’antic terme municipal de Viu de Llevata, de 53,2 km2 d’extensió, incorporat el 1968 al del Pont de Suert, era situat al sector oriental de la comarca, en contacte amb el Pallars Jussà, i s’estenia als vessants septentrionals de la serra de Sant Gervàs. La vall de Viu, formada als vessants de la serra de Sant Gervàs, constituïa l’eix del territori en direcció SE-NW, en el sector de la seva capçalera. El municipi comprenia el poble de Viu de Llevata, els pobles, llogarets i despoblats de Perves, Abella d’Adons, Adons, la Beguda d’Adons, Corroncui, la Bastida de Corroncui i Pinyana, que tingueren una certa autonomia administrativa fins a la reordenació municipal de mitjan segle XIX.
El poble de Viu de Llevata (14 h el 2005) s’alça a 1.239 m d’altitud, als vessants de ponent del turó (1.301 m) on s’alçava l’antic castell de Viu, i domina la vall homònima, al vessant esquerre del riuet, vora la carretera. L’església parroquial de Santa Maria és un notable edifici romànic, d’una nau, amb un fris d’arcuacions a l’absis, semicircular. A la façana sud s’obre la portalada, amb arquivoltes i capitells esculpits; damunt la portalada hi ha un ull de bou i el monograma de Crist; el campanar, de torre, és més tardà. Els carrers del poble són irregulars i s’enfilen pel turó, amb algunes antigues cases interessants. Hi ha un segon nucli separat sota el castell. La població celebra la festa major el 15 d’agost i el 16 es fa un aplec a l’ermita de Sant Roc.
El castell de Viu de Llevata (aquest determinatiu és un topònim precatalà referent a les excel·lents pastures de la vall), que dominava el poble, és esmentat ja el 947 com a centre del pagus de Viu. Durant el segle XI passà als comtes de Pallars Jussà (per venda dels del Pallars Sobirà), que donaren l’alou comtal al monestir de Lavaix (1043) i infeudaren el castell als barons d’Erill. La jurisdicció dels Erill, després comtes, sobre el lloc perdurà fins a la fi de l’Antic Règim.
L’església de Sant Joan de Viu, que era la del castell, esdevingué centre d’un priorat benedictí (946), ja que el bisbe Ató de Pallars i el comte Guillem la cediren a l’abat Adroer de Lavaix perquè hi fundés un monestir. El bisbe de Roda consagrà aquesta església el 1108 i el cenobi subsistí fins a la fi del segle XII (romangué després com a simple possessió de Lavaix). A la fi del segle XII (1381), Viu tenia només 3 focs, i el 1787 Floridablanca hi registra 80 h. El 1970 tenia 36 h que el 1996 s’havien reduit a 10.
El Mas de Gras, més al S i també a l’esquerra del riuet de Viu, té una capella dedicada a sant Pere.
Adons, Abella d’Adons i la Beguda d’Adons
Aigua amunt de la vall, ja al sector muntanyós dels vessants de la serra de Sant Gervàs, hi ha l’antic poble d’Adons (4 h el 2005), a 1.326 m d’altitud i dominat al S per l’Avedoga d’Adons. L’església de Sant Vicenç d’Adons, antiga parròquia, és un simple edifici de pedra amb un petit campanar de torre damunt un angle; tenia un notable sagrari de fusta daurada que es conserva al Museu Diocesà de Lleida. Pels voltans s’han trobat jaciments arqueològics de l’edat del ferro. El castell d’Adons és citat ja el 961 i el seu domini anà lligat al del castell de Viu; més tard passà al domini dels barons i després comtes d’Erill fins a la fi de l’Antic Règim (la parròquia depenia de Lavaix).
El 1381 el lloc tenia 6 focs, i el 1787 Adons i Abella tenien conjuntament 80 h. El padró del 1996 donava 3 h a Adons i 1 h a Abella d’Adons. Depenien d’Adons la petita caseria d’Abella d’Adons (3 h el 2005), enlairada a 1.320 m al NW d’Adons i centrada per la petita església de Santa Cecília, que és esmentada ja el 961, i fou aviat donada al monestir de Lavaix, i el nucli de la Beguda d’Adons, situat a llevant d’Adons, a la riba del riuet de Viu. Aquest tenia 2 h el 2005. Prop del coll de Sant Roc d’Adons, més a ponent, hi ha les restes de la capella de Sant Roc. A la serra de Camporan, dins el terme de la Beguda d’Adons, es va trobar un dipòsit de 14 braçalets pertanyents al bronze final. Arqueològicament es coneix com a dipòsit de Sant Aleix.
Corroncui, el Pla de Corroncui i la Bastida de Corroncui
El lloc de Corroncui és situat als vessants muntanyosos del SE del terme del Pont de Suert, a migdia del Pla del Mont, a la divisòria d’aigües de les valls de Viu i de Corroncui o de Cadolla (tributària aquesta de la de Bellera després del seu pas per Pinyana i per Cadolla, al terme de Senterada). El 1960 tenia 48 h amb les cases del veí nucli del Pla de Corroncui, antiga quadra, i el 2005 en tenia 7. Les cases dels dos nuclis eren molt pròximes i l’antiga església de Santa Maria de Corroncui, romànica, fou refeta al Pla de Corroncui amb les pedres velles (és un edifici de campanar de paret i porta que aprofita les arquivoltes i els capitells de la primitiva). Més a ponent encara hi ha la capella de Santa Magdalena.
El lloc de Corroncui, del qual depenia també la quadra del Tossal de Corroncui i el despoblat de la Bastida o Bastideta de Corroncui, situat aigua avall de la vall, a 1.140 m d’altitud amb les ruïnes de l’església de la Mare de Déu del Pilar, havia estat de la jurisdicció dels barons de Claret (1831), de Tremp, i el 1787 tenia 47 h. Eclesiàsticament depenia de Pinyana. A l’extrem SE del terme hi ha la petita capella de Sant Nicolau.
Pinyana i Perves
A l’esquerra de la vall de Corroncui o de Cadolla, enlairat a 1.225 m sobre el barranc, a migdia de la serra de Comillini, hi ha el nucli de Pinyana, que el 2005 era habitat per 2 persones. Es tracta d’un grup de cases centrat per l’antiga església parroquial de Sant Gil (al Museu Diocesà de Lleida es conserven alguns objectes litúrgics que en procedeixen). El lloc de Pinyana tenia 3 focs el 1381 i 44 h el 1787 i fou, com Adons i Viu, dels Erill.
Més al N, ja al terme de Senterada, hi ha el dolmen dit la Casa Encantada.
El poble de Perves (6 h el 2005) és enlairat a 1.209 m als vessants de la dreta de la vall de Bellera i a ponent de l’important coll de Perves o de la Creu de Perves, que travessa la carretera del Pont de Suert a la Pobla de Segur. L’església parroquial de Sant Fruitós és un ampli edifici amb un airós campanar octagonal. En procedeix una notable talla romànica, un santcrist d’1,46 m, conservat al Museu Diocesà de Lleida i restaurat el 1979, que sembla que prové del taller d’Erill i data del començament del segle XIII (indici de pervivència del taller). Més a ponent hi ha la petita capella de Santa Llúcia. El lloc tenia 6 focs el 1381 i fou dels Erill. El 1787 tenia 60 h. Hi tingué propietats el monestir de Lavaix.