Provinent d’una família jueva benestant, estudià química però, intereressat per la política i el cinema, es dedicà al periodisme. A la fi de la Segona Guerra Mundial participà en la fundació de les joventuts comunistes. S'inicià en el cinema com a ajudant d’Yves Allegret i Mario Monicelli i, després d’alguns documentals, el 1956 dirigí la seva primera pel·licula de ficció, el migmetratge Giovanna (1956), al qual seguiren els llargmetratges La grande strada azzurra (1957) i Kapó (1959). La battaglia d’Algeri (1966), film que narra la revolta antifrancesa a l’excolònia rodada en blanc i negre i amb actors no professionals del mateix país representà la seva consagració. El film, que no fou projectat a França fins el 1971, guanyà el Lleó d’Or de Venècia i obtingué dues nominacions a l’Oscar. Posteriorment rodà un altre al·legat anticolonialista, Queimada (1969), tot i que amb un plantejament més proper a les superproduccions, amb Marlon Brando com a protagonista. La darrera pel·lícula de Pontecorvo, Ogro (1979), reflexió sobre el terrorisme a partir de l’atemptat que costà la vida a l’almirall Carrero Blanco, rebé una acollida molt menys entusiasta. Retirat de la realització, dirigí el Festival de Cinema de Venècia de 1992 a 1996.
Gillo Pontecorvo
© Fototeca.cat
Realitzador cinematogràfic italià.