i Ponts | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Ponts

Municipi
Noguera

Sumari de l’article

Ponts
© Fototeca.cat
Municipi de la Noguera.
Població: 
2.803 h
[2009]
Extensió: 
31 km2

Situació i presentació

És un dels municipis del Segre Mitjà i la vila de Ponts n'és una de les capitals, per tal com té mercat propi, al qual acudeixen molts pagesos de la rodalia. Amb l’agregació el 1970 del municipi del Tossal, l’extensió del de Ponts es duplicà i actualment té 30,52 km2. A migdia i a llevant el municipi és envoltat pel d’Oliola, en bona part pel sector que correspon a l’antic Terme Forà de Ponts, dit actualment Terme de Ponts, tot i ésser d’Oliola. Al N limita amb la Baronia de Rialb i Tiurana, i a l’W amb Artesa de Segre.

L’antic terme municipal de Ponts centra l’anomenada ribera de Ponts, on el Segre, en sortir dels Prepirineus, adopta la direcció SW, s’encaixa en els gresos oligocènics i s’eixampla en trobar les margues, les argiles i els guixos del Segre Mitjà fins a dibuixar un llit ample amb un illot al límit de la Baronia de Rialb. L’antic municipi de Ponts és situat, doncs, a la riba esquerra del Segre, accidentada a ponent pel puig de la Solana, que era just al límit amb el municipi annexat del Tossal, a 555 m d’altitud. Dins el terme de Ponts, a ponent de la vila i vora la Granja, el Llobregós desguassa al Segre. Hom pot esmentar les partides de Solanes, la Biota, Valldans, els Palous, Femides, Argelà, el Camí del Canal i les Planes.

L’antic municipi del Tossal tenia una extensió de 15,2 km2, i s’estenia a banda i banda del Segre. El sector del Tossal és accidentat a migdia per la serra de la Força, al límit amb Tudela de Segre (del municipi d’Artesa de Segre) i Oliola. A tramuntana, els alts de la Guàrdia separen el terme de l’antic d’Anya, incorporat al d’Artesa de Segre; i les costes de Sant Joan, sobre la riera encaixada de Torreblanca, són divisòria amb la Baronia de Rialb. El Segre, al seu pas per l’antic terme del Tossal, dibuixa diversos meandres, en un dels quals, a tramuntana del poble, hi ha la resclosa i la presa d’aigües del canal d’Urgell. La resclosa ja hagué de ser reconstruïda després de la riuada de l’octubre del 1907 i novament fou malmesa el 1982. Dins l’antic terme hi ha el puig d’Estany (617 m) i el del Tossal (347 m), a l’esquerra del Segre, i la Torratxa (490 m). Entre les partides, hom pot esmentar la de Rocafort i la de la Pena. L’antic municipi del Tossal, a més del poble homònim, que n'era el cap, comprenia els de la Força i de Torreblanca, a més de l’església i el castell de Sant Joan i el santuari de Sant Domingo de Mitja Costa.

Així, l’actual municipi comprèn la vila de Ponts, cap de municipi, i els pobles de Torreblanca, el Tossal i la Força. Per la vila passa la carretera C-14 que procedent d’Artesa de Segre es dirigeix cap a la Seu d’Urgell. De la vila mateix en surt una carretera cap a Sanaüja, Torà i Calaf. Aigua amunt de la vila, en surt un altre ramal que, travessant el Segre, porta a Gualter. Hi ha, a més, tot un traçat d’antics camins veïnals, com el de Vilanova, que segueix el curs del barranc de Valldans, el de les Planes i d’altres.

La població i l'economia

El 1378 Ponts tenia 65 focs. Al segle XV n'hi havia 65 a la vila, que pertanyia a la vegueria de Cervera. A la primeria del segle XVIII (1718) la població (pontsicans) constava de 59 h i el 1787, de 92 h. A partir d’aleshores augmentà, i es passà de 1 749 h el 1860 a 1 829 h el 1900, però entre 1920 (1 759 h) i 1936 (1 728) es constataren noves davallades, així com també el 1960 (1 715 h), moment a partir del qual la població tornà a incrementar-se notablement, amb algunes oscil·lacions (2 045 h el 1970, 2 251 h el 1981, 2 200 h el 1991, 2 393 h el 1999 i 2 378 h el 2005).

Les activitats agràries tradicionals mantenen cert pes dins l’economia municipal, tot i que cal esmentar la presència d’activitat industrial i la importància que ha anat adquirint el sector dels serveis al llarg de les darreres dècades del segle XX. L’agricultura, predominantment de secà, es dedica principalment a la producció de cereals (ordi, blat), tot i que cal esmentar també altres conreus (alguns presents al regadiu), com l’olivera, les patates, el farratge i les hortalisses, entre altres. A 2 km de Ponts neix una sèquia que comença a la central hidroelèctrica i que, després de regar l’horta de Ponts, mor a la roca de Coll, al Llobregós. Pel que fa a la ramaderia hom cria principalment bestiar porcí, però també hi és present l’oví, el boví i l’aviram. Hi ha un excorxador municipal, una cambra agrària local i el Servei d’Extensió Agrària Comarcal.

La indústria és representada sobretot pel ram tèxtil, de l’alimentació (farina, pastes de sopa i oli), i de la construcció i dels seus materials. Al peu de la carretera de Calaf, al SE del poble, hom troba un polígon industrial. El comerç de la vila, cruïlla dels dos grans eixos de comunicació de la subcomarca, és força important i el mercat de Ponts, que se celebra els dimecres, és, amb el d’Artesa, el de major entitat del Segre Mitjà. La vila disposa d’una Àrea Bàsica de Salut, de la qual depenen diversos municipis de la comarca. Quant a ensenyament, aquest és cobert fins al batxillerat. Per altra banda, la situació de la vila ha afavorit la creació d’una variada oferta d’allotjament.

La vila de Ponts

La vila de Ponts (363 m, 2334 h el 2005) és dominada pel tossal de les Forques, on es troba el castell de Ponts. S'aixeca a la dreta del Llobregós i a l’esquerra del Segre, poc abans d’arribar a la seva confluència. Hi passa el torrent de Valldans. La part antiga de la població és centrada pel carrer Major, porxat, el de Santa Maria i les places del Planell i del Portal Nou i la placeta del Blat. Els eixamples moderns s’han construït a ponent i a migdia d’aquest nucli primitiu.

En la part de tramuntana del nucli antic hi ha l’església parroquial i antiga col·legiata, cap d’arxiprestat, de Santa Maria de Ponts, dedicada també a sant Pere. L’antic edifici parroquial, que era gòtic, fou mig destruït el 1839 quan les tropes carlines incendiaren la vila; fou reconstruït posteriorment en estil neogòtic. Francesc Fité, del Col·legi Universitari de Lleida, descobrí al costat de l’església un passadís cobert amb lloses que porta a una cambra circular amb falsa volta. Bé que l’estructura sembla megalítica, fou usada com a sitja posteriorment, potser durant la dominació sarraïna, ja que hi ha numeració àrab. Vora l’església hi ha l’antiga parròquia, capella dedicada a santa Maria de l’Espluga (o la Mare de Déu dels Dolors). Resten vestigis de la capella romànica de Sant Antoni del Portal, a l’indret on hi hagué el portal de Sant Antoni.

La festa major de Ponts, del Sant Crist, se celebra el 14 de setembre, el tercer diumenge de gener, la festa de Sant Sebastià i Sant Antoni i el diumenge després de Corpus, la festa del Roser; s’hi canta el cant del bonjorn i s’hi fa el ballet de Déu. Per dimarts de Carnaval se celebra la festa del Ranxo. L’origen del Ranxo és confús per la poca documentació trobada. El principal referent històric és una cita en una Acta municipal del 1875. Es tracta d’una escudella precuaresmal que es comparteix entre tots els assistents, vilatans i forasters. L’1 de maig es fa un aplec a l’església de l’antiga canònica de Sant Pere de Ponts.

Altres indrets del terme

El castell de Ponts i Sant Pere de Ponts

Sobre la vila, dalt el tossal de les Forques, s’aixeca el castell de Ponts, del qual es conserven algunes restes de murs, bastits sobre la roca, i vestigis de torres caigudes. Al peu del castell, en una petita esplanada, s’alça l’església de l’antic monestir de Sant Pere de Ponts, antiga canònica augustiniana. La notícia més antiga que es coneix de l’església del monestir data del 1091, quan els comtes Ermengol IV i Adelaida d’Urgell atorgaren a Sant Pere l’església de la Ràpita, vora Balaguer. El 1143 l’església rebé importants donacions del comte Ermengol VI per a la fundació d’un monestir benedictí, que no s’arribà a fer. Hom hi instituí, en canvi, una canònica augustiniana a partir del 1169, quan Pere de Puigverd, senyor del castell de Ponts, donà l’església al bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens (hi havia un prior i quatre canonges). Tot i que als segles XII i XIII es feren algunes obres, en aquesta darrera centúria es comença a apreciar una notable decadència. No obstant això, fins al segle XVI es continuaren nomenant priors. Molt abandonada des de la seva destrucció el 1839 a causa de les guerres carlines, fou declarada monument nacional de Catalunya el 1931 per la Generalitat. Tanmateix, no va ser fins el 1975 que se n'inicià la restauració, duta a terme en diferents etapes, a partir de la iniciativa d’alguns ciutadans.

De l’antic monestir de Sant Pere de Ponts, actualment només se'n conserva l’església, que es degué aixecar a partir de les donacions del 1143. És un edifici d’una nau amb la capçalera trilobada, formada per tres absis situats en forma de creu; l’absis central té a més tres grans fornícules buidades en el gruix del mur. La nau és coberta amb voltes de canó sobre arcs torals. Sobre el creuer s’ha reconstruït el cimbori octogonal, del qual només restaven les trompes i un fragment de paret; s’hi han obert dos pisos amb finestres geminades partides per una columneta central. La singularitat del conjunt és remarcada també per l’organització exterior dels murs, sobretot de la capçalera. La decoració de tipus llombard es manifesta en les arcuacions cegues que ressegueixen la part superior dels murs. Als absis, les arcuacions apareixen espaiades per lesenes, i contenen finestres cegues d’arc rodó. L’església té l’entrada al mur septentrional i no als peus de la nau, ja que al final d’aquesta hi ha un cor que ocupa gran part de l’espai. Al costat de l’entrada, exteriorment, hi ha un arcosoli d’època gòtica que conté un sarcòfag sobre dues grans mènsules, i que és una mostra de les reformes que es feren en tot el monestir durant aquesta època.

El Tossal, la Força i Torreblanca

El poble del Tossal (387 m, 23 h el 2005) és situat a l’W del terme, sota el cingle d’Estany. No gaire lluny, a tramuntana, hi ha l’elevació del Tossal, de 347 m. L’església parroquial de Sant Bartomeu, situada als afores del poble, és romànica. El 1936 hi havia l’obra començada d’una nova església parroquial, que restà interrompuda. Depèn de Sant Bartomeu la capella de Sant Domingo de Mitja Costa, situat sota el puig de la Solana, al S del poble, construïda probablement vers el segle XIII, i la capella de Sant Isidre, bastida el 1946 per la companyia que explotà el canal d’Urgell, la Societat Anònima del Canal d’Urgell, al punt on arrenca el canal d’Urgell, al N del Tossal.

A migdia de l’antic terme del Tossal hi ha el poble de la Força (o dita la Força d’Estany), amb 18 h el 2005, a la serra de la Força, a 641 m d’altitud. La seva església, dedicada a sant Miquel, es troba als afores del nucli, vers llevant, prop del mas d’Estany. L,església antiga, en ruïnes, és prop de la torre del Cargol o força d’Estany, a migdia del poble de la Força i vora el camí antic d’Oliola. Era una església romànica i se'n conserva una part del mur de tramuntana i l’absis. Sembla possible que el nom de serra de la Força advingués al dit serrat per l’existència de la torre mencionada. La torre del Cargol, que podria tenir el seu origen en època islàmica, resta mig enderrocada.

El poble de Torreblanca (420 m, 3 h el 2005) és a la dreta del Segre, al NW de Ponts. Al NE del nucli, dalt d’una elevació que domina la vall propera d’Anya a Montmagastre (terme actual d’Artesa), hi ha el Castellot, una fortificació medieval de la qual en resta un tram de muralla de grans carreus i una torre escairada, mig enderrocada, com una avançada defensiva. Prop seu es troba l’església romànica, en ruïnes, de Sant Joan. D’una nau, té la volta en part esfondrada; l’absis semicircular té arcuacions llombardes i l’arc triomfal recolza sobre columnes amb capitells d’ornamentació rústega.

Prop de Torreblanca, pel camí antic que hi porta des d’Anya, a uns 3 km d’aquest poble, enmig d’uns camps, hi ha la petita església de Santa Cecília, sense culte, a uns 300 m de Can Barios. Hom podria fàcilment confondre la capella amb una cabana de pastor o de vinya. Molt menuda, és de planta circular, amb una finestra i un ull de bou. Davant la porta comencen dos murs gruixuts (un per banda) que, potser, podrien correspondre a un antic porxo.

La història

Ramon d’Abadal donà a conèixer un instrument del temps de Guifre, del 888 i el 890, que és la dotació de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, al qual donaven, en la Marca, l’església de Santa Maria que hi ha a Ponts, vora el Segre. Seguint el mateix autor, se sap que el comte Guifre colonitzà la zona i que la majoria de repobladors, cristians i mossàrabs, procedien d’al-La¯ridı¯ (segons la terminologia sarraïna). Entre l’expedició del 1010, que costà la vida a Ermengol I, i la del 1024, in Hispania partes contra Sarraceni del temps d’Ermengol II, hi hagué un nou repoblament d’aquesta contrada del Segre Mitjà, que es manifesta en l’infeudament que feu aquest comte dels castells de Ponts, Artesa i Montmagastre. El 1057 la comtessa Ermessenda, esposa de Ramon Borrell de Barcelona, traspassà al seu net Ramon Berenguer I els drets que posseïa sobre el castell de Ponts.

Al llarg del segle XI s’instal·laren a Ponts pagesos provinents de la serra de Cadí i de la vall de Lord. Durant aquesta centúria corrien per Catalunya, a més dels mancusos d’or barcelonesos, els diners d’argent de Ponts, fet que testifica la importància financera de la vila abans que Balaguer i Lleida fossin conquerides. Al segle següent és documentat el llinatge dels Ponts en la conquesta del Segrià (1145-49). El 1185 el castell i la vila de Ponts pertanyien a Elvira de Subirats, que els rebé del seu marit, finat aleshores, Ermengol VIII. El comtat fou arrabassat a llur filla, Aurembiaix d’Urgell, pel vescomte d’Àger, Guerau de Cabrera, i el rei Jaume I emprengué una lluita contra l’usurpador, que es feu fort al castell de Ponts. Un document datat el 1228 exposa les gestions del rei perquè el Cabrera es retés; tanmateix, sembla que el castell de Ponts no es reté fins que el rei Jaume tornà de la conquesta de Mallorca. El fet de la susdita rendició és narrat en la Crònica de Jaume I.

Dins el llinatge dels Ponts, castlans del castell en nom dels comtes d’Urgell, sobresurt Arnau de Ponts, conseller d’Ermengol VI que intervingué amb el seu senyor en els pactes amb Ramon Berenguer I referents al repartiment de Lleida i els seus termes; hi rebé un carrer que dugué el seu nom fins al segle XVII. Un altre Arnau de Ponts, potser fill seu, el 1166 signà en l’acta de fundació del monestir de Bellpuig de les Avellanes. Després són documentats Berenguer i Guillem de Ponts, que foren senyors de la vila (pels comtes d’Urgell) durant la primera meitat del segle XIII. El cavaller Guillem de Ponts, el 1238, acompanyava el monarca català en la conquesta de València. En la lluita nobiliària contra Pere el Gran, mentre Pere de Ponts es fortificava amb altres nobles a Balaguer (el comte Ermengol X d’Urgell i els vescomtes de Cardona i Àger), el comte de Foix feia el mateix a Ponts el 1278, castell que fou assetjat i pres pel monarca i que per causa de la susdita revolta sofrí força danys. Un cop capturats els nobles fortificats a Balaguer, el rei accedí a tornar el comtat en feu a Ermengol X d’Urgell; com a final de la campanya el rei exigí que li prestessin jurament i homenatge els homes de Balaguer, Agramunt i Ponts.

Pel seu testament del 1314, el comte Ermengol X feu diverses deixes a Sant Pere de Ponts. Després de la seva mort, el comtat es vinculà de nou al Casal de Barcelona. El 1396 el comte Mateu de Foix, aspirant a la corona catalanoaragonesa estigué breument a Ponts. Segons Pere Sanahuja, el 1416, en desfer Ferran el d’Antequera la baronia de Ponts, el castell de Ponts restà per a la corona, amb un anhel manifest de la casa de Cardona per posseir-lo.

El 1462 els diputats de la Generalitat escriviren als paers i els prohoms de la vila de Ponts perquè obviessin rivalitats i estiguessin prests a resistir l’enemic. Els diputats de la Generalitat, que aleshores eren presidits per Manuel de Montsuar, degà de Lleida, deliberaren el 1463 sobre l’elecció d’un capità per a custodiar el castell de Ponts. El 1484, trobant-se Ferran el Catòlic en guerra amb el comte de Pallars i el rei de França, encomanà la custòdia del castell de Ponts al cavaller Rodrigo de Bobadilla, que ja l’havia guardat en temps de Joan II. El dit Bobadilla, que obeïa el comte de Cardona des de l’alçament català del 1462, maldà per aconseguir la baronia de Ponts. El 1491 Ferran el Catòlic vengué a Joan Ramon de Cardona, per la quantitat de 10 000 lliures, el ius luendi que tenia sobre els pobles i els castells de Ponts, Maldà i Golmés. A mitjan segle XVI la senyoria de Ponts fou adquirida pels Codina de Cervera.

A l’edat moderna, a la vila hi hagué immigració de gascons. El 1570 la vila, amb altres de properes, hagué de pagar, per manament del lloctinent Hurtado de Mendoza, una tropa de soldats per tal de reduir el Batlle d’Alòs, capitost dels nyerros; els dits soldats s’allotjaren a la vila el 1589. Al segle XVII la senyoria de Ponts pertanyia al comte de Santa Coloma.

El 1642 Felip IV de Castella creà el marquesat de Ponts a favor de Dalmau (IV) de Queralt i d’Alagó, tercer comte de Santa Coloma, que aleshores ja era baró de Ponts. En morir aquest sense fills (1689), el títol passà als Cardona-Borja, marquesos de Castellnou, i després als Solís, ducs de Montellano i als Gutiérrez de los Ríos, ducs de Ferrán Núñez (que eren marquesos de Ponts quan s’extingí la senyoria i s’abolí el corregiment de Cervera); els darrers titulars del marquesat de Ponts foren els Osorio, comtes de Cervelló, i els Falcó, marquesos d’Almonesir.

Durant la primera guerra Carlina, dita també modernament guerra dels Set Anys la vila de Ponts fou incendiada. Tant en aquesta contesa com en la segona, o dels Matiners, per tot aquest sector del Segre Mitjà, els capitosts carlins lluitaren amb avantatge contra els liberals.

Col·laboració: 
JRe / TLlC

Llegir més...