Poc després del seu naixement la família retornà a Torredembarra, d’on era natural i on Francesc estudià solfeig, harmonia i violí amb I. Hernández Recasens. A nou anys ja tocava el violí. El 1829 obtingué el títol de batxiller en filosofia, i el 1836, el de medicina i cirurgia a Barcelona, ciutat on el 1832 començà a estudiar cant amb Joan Goula i on conegué Caterina Mas, soprano, amb qui es casà. Junts debutaren amb Norma al teatre Principal de Palma. Posteriorment també cantà a València, al Teatre de la Santa Creu i al Liceu de Barcelona i, finalment, a Bilbao, on perdé la veu a causa d’una malaltia i ocupà el lloc de mestre concertador. Des del 1842 fins al 1853 actuà com a concertador i director d’orquestra per les principals ciutats espanyoles, i aquest darrer any fou nomenat mestre de cors del Gran Teatre del Liceu, activitat que exercí fins a la seva mort. Del 1868 al 1874 dirigí els concerts d’orquestra de la societat Euterpe i a partir de la mort d’A. Clavé (1874) se’n feu càrrec de la direcció del cor i de l’orquestra fins el 1875.
És autor de la música de cançons dels soldats catalans a Àfrica (1859-60). Compongué quatre òperes (El trovador, 1842; Rosmunda in Ravenna, 1844); Sueño y realidad, 1853; i Las devanaderas, 1881) i una sarsuela.