Es doctorà en dret a Barcelona. Simpatitzant de la Lliga Catalana, al juliol del 1936 se n'anà a l’estranger i després a l’Espanya franquista. A la postguerra fou director general de registres i del notariat i president de la diputació de Lleida. Fou jutge d’apel·lacions d’Andorra. Alcalde de Barcelona (1957-73), la seva gestió fou un assaig de reprendre el model de la Gran Barcelona (formulat entre el 1901 i el 1914) sense tenir ni un partit polític que guanyés eleccions ni un instrument cultural i lingüístic adequat. Aconseguí una carta municipal (1960) i demanà inversions estatals per tal d’evitar l’escanyament i el col·lapse del sistema urbà. El pressupost municipal per habitant passà de 990 pessetes el 1956 a 3.300 el 1970. Però el finançament d’aquest es basà, en part, en la doble imposició. Mancada de control, l’administració Porcioles es caracteritzà per la seva poca coherència pressupostària i política. Les protestes ciutadanes i dels moviments de barri, particularment actius des del 1968, n'aconsellaren la destitució, el 1973. Severament criticada els primers anys del postfranquisme, la seva figura i la idea de la Gran Barcelona han estat reivindicades després per alguns sectors d’opinió. El 1983 li fou concedida la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona.