De família de petits terratinents (el pare, metge d’ideologia liberal), estudià a Figueres i medicina a Barcelona, però no acabà la carrera. Es casà a vint anys amb Mercè Gómez Illa, i el problema de constituir una família el feu decidir a tornar a Avinyonet de Puigventós per a dedicar-se a la propietat familiar. Foren anys de meditació i de treball en els quals perfilà la seva ideologia, republicana i catalanista. Col·laborà en Catalunya Artística (1900) com a crític teatral signant Joseph Piula. Instal·lat a Barcelona (1903), s’accentuaren els seus lligams amb el periodisme polític i col·laborà en la creació d’El Poble Català (1904), del qual esdevingué redactor en cap, on emprava els pseudònims Joan d’Avinyó i Pere Mas i Roure, i hi escriví fins a la seva desaparició (1918). El 1909 fou detingut arran d’un article contra la Llei de jurisdiccions que publicà a El Poble Català, i estigué a la presó durant un mes; d’aquesta experiència sorgí l’assaig De l’ergàstula.
D’una producció literària i periodística caracteritzada pel didactisme i la intenció moralitzadora, s’inicià en l’activitat teatral amb l’estrena de Sol ixent (1902) i El mestre nou (1903), ambdues obres d’influència ibseniana i on combina l’ús de formes costumistes amb la reflexió sobre problemes ideològics i socials contemporanis. Seguirien obres com L’endemà de bodes (1904), rebuda amb fredor per la crítica, la comèdia Senyora àvia vol marit (estrenada el 1912), el drama ideològic Pàtria (1914), la farsa Sang blava (1914), la comèdia Rei i Senyor (estrenada el 1918), la tragicomèdia Damià Rocabruna, el bandoler (1917), o La mel de les vespes (1918). Les circumstàncies teatrals del moment i la influència de l’empresari Josep Canals el feren evolucionar cap a l’alta comèdia burgesa i els ambients ciutadans. D’aquest període són Flacs naixem, flacs vivim (1919), Papallones (estrenada el 1919 i premi Fastenrath 1920), No tan sols de pa viu l’home (1919), Quan passava la tragèdia (1920), Tardania (1921), Primera volada (1921), Puput, o El joc de l’amor i l’interès (1927), Maria Lluïsa i els seus pretendents (1928) i Vivim a les palpentes (1930). En la seva activitat teatral, participà en el Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans (1911-13), i, arran del fracàs de la iniciativa, creà una companyia pròpia, el 1914, gràcies a una subvenció municipal gestionada per Ignasi Iglésias, en col·laboració amb Evarist Fàbregas (1917), on estrenà la major part de les seves obres teatrals.
El mateix afany ideològic de la seva producció teatral hom el troba en les seves novel·les —Per la vida (1903), Quan es fa nosa (1904) i Revolta (1906)—, en el recull de narracions Empordaneses (1905), i en novel·les breus, com ara L’home bo, de caràcter tolstoià (recollida el 1961 en el volum pòstum de narracions Tota la saviesa d’aquest món) i El conflicte d’en Parrot, publicada a La Il·lustració Catalana el 1906 i reeditada més tard en volum. On millor resolgué la formalització narrativa amb afany ideològic fou a La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912), la seva última novel·la, considerada com la millor plasmació de les teories individualistes del Modernisme i en la qual narra la història d’un home que lluita per guiar el seu destí enfront de les coaccions socials i naturals.
Durant la Guerra Civil de 1936-39 intervingué activament en l’Agrupació d’Escriptors Catalans, presidí la Institució de les Lletres Catalanes, i el 1937 publicà Notes sobre cultura i Al marge de la revolució i de la guerra, un recull d’articles de tema polític i cultural on es reflecteix l’actitud combativa i fidel a les seves idees d’home liberal. En la postguerra, després de l’exili a França (1939-44), i ja de retorn, organitzà i presidí el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1945-49), i publicà un volum de proses poètiques, De la pau i del combat (Mèxic 1948). Pòstumament, aparegué l’assaig Pere Coromines i el seu temps (1969). També cultivà la traducció (Els fracassats, de H.R. Lenormand, amb Carles Soldevila).