Situació i presentació
La vila dels Prats de Rei centra un municipi de 32,45 km2. Limita al N amb Sant Pere Sallavinera, al NW amb Calaf, a l’W amb Sant Martí Sesgueioles, Pujalt i Veciana, al SW amb Copons, al SE amb Rubió, i al sector oriental limita amb el municipi bagenc d’Aguilar de Segarra. El terme és situat a la part meridional de la Segarra Calafina i és centrat per la vall que forma la riera nascuda a la Fortesa i que és tinguda per l’origen de l’Anoia. La vila és al centre d’aquesta vall, en un indret ric en aigua, a 607 m d’altitud. El sector nord i nord-est és més enlairat, amb altituds superiors als 700 m a Solanelles i a Puigdemàger, i una mica inferior a Seguers de Sant Pere, una antiga quadra i parròquia rural que forma un notable entrant entre els termes de Sant Pere Sallavinera i Aguilar de Segarra. Molt més extravagant és l’apèndix del terme de la Clau Reial dels Prats, d’uns 5,5 km de llargada i d’una amplada mitjana de 300 m, que s’allargassa entre els termes de Veciana i Sant Martí Sesgueioles fins a prop de la masia de la Portella, situada en ple terme de Pujalt, passada la Guàrdia Pilosa.
El municipi és format per un conjunt d’antics petits termes i jurisdiccions que té com a eix l’antiga vila reial dels Prats i l’esvelta torre rodona de la Manresana, que centra una caseria i representa el centre fortificat medieval del terme. Hi ha, a més, les caseries de Seguers i de Solanelles.
Hom pot arribar al cap de municipi per la carretera C-1412 d’Igualada a Tremp que surt de la A-2, a l’altura del terme de Jorba (a Calaf enllaça amb la carretera N-141 i amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona). Una carretera local, que surt de l’anterior una mica abans d’arribar als Prats, porta fins a Igualada per les Malloles (a la serra de Rubió), enllaçant en aquest municipi altre cop amb la A-2. Travessa el N del terme el ferrocarril de Barcelona a Lleida, però no hi ha estació (cal anar a Calaf).
La població i l’economia
El 1370 la població tenia 104 focs, i el 1387 havia baixat a 93; era, però, la més important de la contrada, ja que la segona, Calaf, només en tenia 63. Als segles XV i XVI va baixar a 45 i 33 focs, fins que va començar un notable ascens a partir del segle XVIII, en què va tenir 83 cases el 1708 i 93 cases el 1719. La població (pradencs) era de 980 h el 1719, 705 h el 1787 i arribà al màxim de 1.018 h el 1857. A partir d’aquest moment inicià una constant davallada, com ho mostren clarament els censos de 882 h que tenia l’any 1887, 847 h el 1920, 713 h el 1940, 677 h el 1970, 619 h el 1981, 562 h el 1991, 537 el 2001, que es mantenien el 2005.
Es conrea pràcticament la meitat del terme i gairebé totes les terres són dedicades als cereals. S’havia conreat vinya, però va anar desapareixent. Els ametllers han quedat reduïts a pocs exemplars, que envolten els camps de blat, i el regadiu es destina a l’autoconsum i se centra a la vall de l’Anoia. Bosc i matollar ocupen la resta del terme. Pel que fa a la ramaderia, és representada pels ramats de bestiar oví, les granges porcines i les avícoles. És destacable la producció de mel. La indústria és representada en el sector agroalimentari, de la fusta i de la confecció. El municipi disposa de serveis escolars (destaca una escola per a deficients profunds) i esportius.
La vila dels Prats de Rei
La vila dels Prats de Rei era fortificada i closa per muralles, de les quals s’endevina el traçat. Els seus carrerons, estrets sovint, bé que concebuts dintre un ordre, mostren grans cases i alguns arcs tots de pedra ben tallada, en ocasions molt erosionada. Els grans casals indiquen la importància de les antigues famílies que els habitaren, com els Argullol, els Serra, els Torre, els Tauler, etc. Són remarcables els edificis de la casa de la vila i d’altres amb finestrals gòtics.
La vila és el nucli de població més important del municipi. El 2005 tenia 489 h. Quan Zamora la visità el 1778 remarcà que hi havia “buenas casas”. Els seus veïns sortien molt a fora i amb els diners que guanyaven “han mejorado el lugar notablemente y como está en un crucero” (cruïlla de camins: el de Perafita o les Malloles i el de Copons) “más ejecutado en su ordenación. El portal es de piedra, muy antigua. Hay fuentes...”.
Campanar de l’església de Santa Maria dels Prats de Rei
© Patrimonifunerari.cat
L’església parroquial, dedicada a Santa Maria, és situada en un extrem de la vila, a tocar de la desapareguda muralla. D’estil barroc neoclàssic, l’edifici és format per una gran nau, amb cinc capelles per banda. Fou reconstruïda entre el 1685 i el 1713, i el retaule, cremat el 1936, era del 1796. El 1905 es col·locaren a l’atri les cinc làpides romanes trobades al lloc. En aquesta església, a més del rector, que fins el 1857 fou el degà de la comarca, hi havia una comunitat de preveres, documentada des del segle XIV, que el 1791 arribà a tenir 21 beneficis fundats. Al costat de la rectoria hi ha una necròpoli romana tardana.
En els ravals, a la part nord-oriental de la vila, hi ha una capelleta dedicada a sant Joan, al lloc on al segle XVII hi havia un hospital de pelegrins.
La Mare de Déu del Portal és un santuari marià situat a llevant de la vila, on hi havia el Portal Major. És un edifici barroc neoclassicista construït entre el 1756 i el 1787, com ho recorda una inscripció del frontis. Té una cúpula central, ornada d’escultures dels Sants Doctors de l’Església. Cal cercar el seu origen en una capella mural, feta sobre el portal major de la vila, quan es van reedificar les muralles entre els anys 1375 i 1377. La devoció hi feu bastir una primera capella al segle XVI. La imatge venerada en el cambril és gòtica, amb una marededeu sedent amb el fill sobre el genoll esquerre, de pedra saulonenca. La primitiva corona fou mutilada per posar-n’hi una de postissa, i ha estat policromada tardanament. És un santuari de molta devoció comarcal. Davant seu té una placeta amb una antiga creu de terme.
L’activitat cultural de la vila és coberta per diferents entitats. Funciona també el Centre d’Investigació i Recerques Arqueològiques, que gestiona el Museu Arqueològic Municipal Josep Castellà i Real, que recull principalment peces provinents de les excavacions realitzades a la localitat. Hom disposa a la vila i d’un arxiu històric municipal que conserva documents del segle XV a més d’una col·lecció d’eines i estris antics a Cal Llobet.
La població celebra la seva festa major a l’agost, i el quart diumenge de setembre s’escau la festa dels Sants Màrtirs o dels Pubills. Des del 1972, per les festes de Nadal es representa un concorregut Pessebre Vivent. Pel març se celebra la festa de la Mare de Déu del Portal; a la capella s’havien fet diversos aplecs.
Altres indrets del terme
La Manresana
La Manresana és un petit nucli situat 2 km al SE de la vila, en un lloc aturonat, no lluny de la carretera d’Igualada per les Malloles. L’esvelta torre del seu castell ressalta de molt lluny i es troba molt ben conservada. Restaurada al final dels anys setanta, es posaren a la vista al seu voltant importants restes del castell o edificacions que l’envoltaven. La seva història és la mateixa dels Prats de Rei, dels quals fou el castell o centre simbòlic de la jurisdicció medieval i on algú ha volgut situar l’antiga ciutat romana. El nom el rebé a la fi del segle X i és la més ben conservada de les quatre o cinc torres manresanes que reberen aquest nom pel fet de considerar-se extensió del comtat manresà. La seva estructura i la dels edificis que l’envolten indiquen que es va refer en plena època romànica, segurament al segle XII.
Entorn seu hi ha l’església de Sant Andreu de la Manresana, amb una capella del Roser, una antiga sufragània dels Prats, que té murs romànics, però que fou ampliada, se li construí una façana barroca al segle XVIII i de nou fou restaurada el 1931. Proper al castell i a l’església hi ha una caseria que tradicionalment registrà un cens de 6 a 10 famílies (aquestes el 1857) i algunes masies. El seu cens màxim d’habitants fou de 178 el 1830. El 2005 tenia 37 h.
Al SE de la Manresana, cosa d’1 km, hi ha un pujolet amb restes de murs entorn seu i unes grans pedres amb graons excavats i algunes tombes de tipus antropomòrfic també excavades en les pedres. Tradicionalment, la Manresana ha celebrat la seva festa major a l’octubre. És força popular l’aplec que es fa en aquest nucli per la Segona Pasqua.
Solanelles, la quadra de Galí i Sant Ermengol
Solanelles és una caseria situada en un puig, al N del terme dels Prats, que fins el 1840 fou una petita entitat municipal, a la qual Carles III, el 1788, va annexar la veïna quadra de Galí, Seguers i Puigdemàger. La torre de Solanelles és coneguda des del 1022 i el 1138 la seva parròquia de Sant Gil, que es considerava del terme del castell de Puigdemàger, fou cedida per Manassés i els seus fills al monestir de Sant Pere de la Portella del Berguedà. Des del segle XV s’uní com a filial a Sant Pere Sallavinera.
Fou sempre un petit llogaret que entre els segles XIII i XVI tenia 7 o 8 famílies i 10 el 1860. El 2005 hi constaven 5 h empadronats. La seva església fou renovada al segle XVIII.
La quadra de Galí, de la parròquia de Sant Martí Sesgueioles, és situada a ponent del terme, entre la vila dels Prats i Sant Valentí de Vilallonga. És documentada des del 1068 i tradicionalment tenia només el mas de la Codina, per això és anomenada Can Codina de la Quadra. És un gran mas amb notables estances, amb volta als seus baixos. Vers l’any 1714 fou construïda al costat del mas una capella dedicada a sant Antoni en la qual s’enterraven els hereus del mas. El 1778 perdé la independència en unir-se a Solanelles, i amb aquest poble s’uní als Prats el 1840.
Sant Ermengol és una antiga capella romànica, ara en ruïnes, acompanyada d’un antic mas o residència d’ermitans. És al SW del terme, a l’inici de la Clau Reial dels Prats, l’estrany apèndix del terme, i a prop de l’antiga casa dita la Clau de Miralles, al S de la quadra de Galí. Existia ja el 1076, quan els esposos Oleguer i Guisla, grans propietaris del lloc, donaren a la catedral de Barcelona un alou situat a prop de Sant Ermengol, repartit entre els termes de la Manresana i de Vilallonga, com a dotació de llur fill Oleguer, el futur bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, sant Oleguer.
Fou sempre una sufragània dels Prats, fins que des del segle XVI, a causa del despoblament, es convertí en una capella ermitana. S’abandonà al segle XIX i el seu sant es venera al santuari de la Mare de Déu del Portal. Resten els murs i l’absis, en estat d’abandonament.
Seguers i Puigdemàger
Seguers o Seguers de Sant Pere és un nucli i antiga quadra, situat gairebé com un enclavament dintre Aguilar de Segarra, en un sector travessat pel ferrocarril de Barcelona a Saragossa. L’antiga quadra pertanyia a la jurisdicció del sotsveguer dels Prats de Rei fins que es fusionà, el 1788, amb Solanelles i Puigdemàger, i el 1840 amb el terme dels Prats. La seva església dedicada a sant Pere i sant Feliu fou una parròquia independent des d’abans del 1152, però a causa del despoblament del segle XIV passà a ser una sufragània de Castellar. El 1878 fou creada parròquia i se li assignà una feligresia de 20 famílies, algunes de les quals eren dins el terme municipal d’Aguilar de Segarra. Amb motiu d’aquest fet es feu una nova església parroquial. El nucli, un xic dispers, de Seguers, tenia 7 cases habitades a mitjan segle XIX, quan es va fusionar amb els Prats de Rei. El 2005 la caseria era ocupada per 6 h.
Puigdemàger fou segles enrere un centre històric notable, però avui resta tan sols una petita església romànica, en estat ruïnós, i unes importants ruïnes a l’indret ocupat pel castell i el petit nucli de poblament. Es troba a l’extrem nord del municipi, en el planell superior d’una muntanyeta que ateny els 702 m i que és vorejada per la carretera de Calaf a Manresa que passa a prop de l’antic Hostal del Bou situat als peus i al S de l’antic nucli. El lloc és documentat el 1138, i el terme del seu desaparegut castell de Puigdemàger s’estenia fins a Solanelles. L’església de Sant Jaume de Puigdemàger fou una parròquia independent, que al segle XV s’uní en qualitat de sufragània a Sant Pere Sallavinera. El terme tenia 8 famílies el 1387 i 9 el 1788, quan es va refondre amb Solanelles per formar un efímer municipi. El 1860 la seva caseria, situada a la part de migdia del turó, tenia 4 cases habitades. Entorn de l’església, un edifici de nau romànica amb absis i portal adovellat a migdia, hi ha el clos del vell cementiri tot esventrat i abandonat com els clapers de pedra que algun dia formaren el seu petit nucli.
Les masies i les restes arqueològiques
El terme, típicament segarrenc, inclou també algunes antigues masies, entre les quals les més importants són l’Albereda, centre de l’antiga quadra de l’Albereda de Montserrat, i la Codina, ja esmentada, que centrava l’antiga quadra de Galí. El gran mas de l’Albereda o l’Albereda de Montserrat, al S de la població i terme, a prop de l’Anoia, fou segles enrere un mas i granja del monestir de Montserrat; el casal amb la seva propietat eren considerats un terme autònom o quadra. Aquesta propietat, frondosa i ben regada, fou adquirida pel monestir el 1524 per compra als hereus de Gaspar Ballester. És envoltada d’un mur, amb una gran portalada que mostra l’escut de Montserrat, que veiem també en altres indrets del mas, un gran edifici amb elements gòtics i altres edificacions més tardanes.
La resta de masos antics, almenys d’un parell de segles d’història, són els de Cal Bolederes, Ca n’Espanyol, Ca n’Esquivallops, Can Mates, Can Mensa, Can Passavant, Can Pujalet, Can Rodelles, Can Toses, Can Beceixut, la Casa Nova de n’Estrada, el Mas d’en Rec, la Masia del Llobet, la Masia d’en Teodor i la Portella.
Peces d’unes columnes del que podria ser un temple del Municipium Sigarrense (els Prats de Rei)
© Patrimoni. Generalitat de Catalunya / Natalia Salazar
D’època prehistòrica és el dolmen dels Tres Reis, situat al paratge d’Avellanets, vers el sud-est del terme. A la vila, el poblament més antic cal documentar-lo en època ibèrica, com demostren les excavacions portades a terme al mateix subsol. Aquests treballs van permetre descobrir l’assentament ibèric (primer), iberoromà i finalment romà, que és conegut amb el nom de Municipium Sigarrensis. La superposició dels diversos nivells permeten demostrar una coexistència pacífica d’ambdues comunitats (ibèrica i romana). Malgrat que no se’n va excavar més que una petita part, la quantitat de material que es va recuperar és força representativa i permet datar el jaciment al segle IV aC. S’ha calculat que l’extensió de l’antic nucli devia ocupar un mínim de 20.000 m2.
La història
Als Prats de Rei era situat el Municipium Sigarrensis, que centrava aquest territori a l’època romana (encara que algunes opinions l’han situat a la Manresana). La vella capitalitat, però, és òbvia per la relativa riquesa d’aigua del lloc. Calaf només va prendre el relleu en importància a partir de l’alta edat mitjana, quan les condicions de defensa i de seguretat es valoraren més que no pas les comoditats d’aigua i de conreus. L’ocupació romana va ser continuada pel poblament medieval, i el primer document conegut és la donació del lloc a Santa Cecília de Montserrat el 945 pels comtes Sunyer i Riquilda. Sembla que aquesta donació no va tenir cap efectivitat concreta i foren els comtes de Barcelona qui continuaren senyorejant la vila i el terme, i entorn del 1070 feren consagrar una nova església com a parroquial de la població.
El 1126 el bisbe de Vic, a instàncies i amb voluntat del comte Ramon Berenguer III, de la seva muller Dolça de Provença i dels seus fills Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, va cedir a Bermon, patriarca del Sant Sepulcre de Jerusalem, i a Guerau, prior de l’orde de canonges regulars del Sant Sepulcre, l’església de Santa Maria dels Prats i les seves sufragànies de Sant Andreu de la Manresana i de Sant Ermengol.
Alguns anys després el rei Alfons I erigiria la vila reial dels Prats amb una carta de franquesa datada el 6 de desembre de 1188, per la qual se cedia a tots els qui habitessin a la vila les seves cases i horts en franc alou. Els concedí altres franqueses i en especial mercat propi cada dimecres i una fira el darrer dia de juliol. També els va prometre que la vila seria sempre de domini reial.
Així naixia la vila medieval dels Prats de Rei, que esdevingué centre d’una sotsvegueria dependent de Cervera, amb un règim de govern integrat pel sotsveguer, el batlle i quatre consellers elegits entre el poble. La vila també tenia un diputat a les Corts Catalanes.
Aquest règim només es veié alterat al setembre del 1390, en què el rei Joan I, contra el privilegi del 1188, va vendre’s a carta de gràcia al noble Galceran de Calders, baró de Segur, la vila dels Prats amb el castell de la Manresana i els llocs de Puigdemàger, Solanelles i Sant Pere Desvim. La venda fou molt curta perquè pel desembre del mateix any els homes de Prats s’havien redimit del baró de Segur i de nou tornaren a ser lloc reial. El rei Joan, en premi, els donà un nou privilegi pel qual declarava nul·la qualsevol altra venda que fes ell o algun successor seu i va nomenar la vila dels Prats carrer i membre de Cervera, i els feu així participar de tots els privilegis i drets dels cerverins.
El 1263 es documentava a la vila un monestir de canonges del Sant Sepulcre, que s’havia establert a la capella de Sant Miquel, situada entre la vila dels Prats i la Manresana. Va tenir comunitat fins al segle XV; després fou una simple pertinença de Santa Anna de Barcelona. La seva església romànica fou arrasada durant la Guerra Civil de 1936-39 i amb les seves pedres es va refer el sòcol del nou grup escolar de la vila dels Prats. La República va canviar temporalment el nom del municipi pel de Prats d’Anoia.