OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Preixana

Municipi
Urgell

Sumari de l’article

Vista general de Preixana (Urgell)
© Fototeca.cat
Municipi de l’Urgell.
Població: 
433 h
[2009]
Extensió: 
22 km2

Situació i presentació

Es troba al límit SE del Pla d’Urgell i limita amb els municipis de Bellpuig (W i NW), Vilagrassa (NE), Verdú (E) i Sant Martí de Riucorb (S) i per un punt amb Belianes. El canal d’Urgell travessa el terme pel sector septentrional.

L’únic nucli de població és el poble i cap de municipi de Preixana, unit a Bellpuig d’Urgell per una carretera local de 3 km que constitueix la principal via de comunicació i el deixa aïllat dels itineraris importants de la comarca. Es comunica per pistes forestals amb Vilagrassa i Sant Martí de Riucorb.

El topònim ha estat considerat d’origen occità (referència a la domenegadura de Preixan , amb referència a Carcassona al Liber feudorum maior ). A l’escut tradicional del poble hi ha dos peixos, cosa que ha donat peu a l’errònia interpretació segons la qual el nom derivaria de peixera (de les peixeres abundants al proper Riu Corb); en realitat el nom deriva de l’antropònim llatí Prisciana.

La població i l'economia

En el fogatge de vers 1380 Preixana figura amb 57 focs, que no s’arribaren a mantenir als segles següents ja que el 1708 constaven només 44 cases. Al llarg del segle XVIII, però, la població es duplicà (175 h el 1718, 341 el 1787), augment reflectit en l’obertura de nous carrers al nucli com el Carreret, i els carrers d’Afores, de Lleida i de Jesús, que tenen cases datades d’aquesta època a les llindes. L’augment continuà (750 h el 1860) fins el 1920, quan assolí un màxim de 817 h. Des d’aleshores s’inicià una disminució continuada, provocada en gran part per emigració a les grans ciutats: 729 h el 1950, 567 el 1970, 486 el 1981, 470 el 1991 i 434 el 2001. L’any 2005 hi havia 427 h.

El municipi de Preixana té terres de secà de característiques ja segarrenques a llevant i d’altres de regadiu, aprofitant les aigües del canal d’Urgell, plenament incorporades a les del Pla d’Urgell. Tant les de secà com les de regadiu són planes, amb petites ondulacions i una lleugera inclinació d’aigües vers ponent. Els conreus clàssics han estat els cereals, les oliveres, els ametllers i la vinya, formant un paisatge variat i humà on es podia treballar tot l’any. Des de la dècada de 1960, però, el fort increment de la mecanització agrícola i la utilització d’adobs químics i llavors selectes ha donat pas a un canvi orientat a la major rendibilitat; als conreus de secà predomina l’ordi, l’olivera i en alguns indrets l’ametller, i al regadiu trobem cereals (blat de moro), farratges (alfals), fruita dolça (pomeres, pereres, presseguers) i hortalisses.

La ramaderia estabulada és una considerable font d’ingressos, especialment des de la dècada de 1960. Hom cria principalment bestiar porcí, del qual hi ha un nombre força elevat de granges, i aviram. També cal esmentar la ramaderia de bestiar boví i oví. Durant segles fou una activitat tradicional l’ofici de picapedrer, gràcies a les pedreres del sector de llevant del poble, avui abandonades. Els picapedrers de Preixana havien estat molt sol·licitats per a restaurar casals, esglésies i monestirs.

El poble de Preixana

El poble de Preixana es troba a 328 m d’altitud, als vessants del tossal del Sitjar i encarat a migdia, al sector de regadiu del terme. Havia estat una població murada i tenia tres portes d’accés, però no hi ha restes ni de les muralles ni dels portals. De l’antic castell de Preixana resta només un gran llenç de mur encarat a migdia amb una petita porta i cambra interior que serví de presó.

El que es conserva actualment de l’antiga església de Sant Llorenç ens permet entendre que es tractava d’un edifici amb coberta a dues aigües de reduïdes dimensions, pràcticament una capella d’incert origen medieval. Les profundes transformacions que ha sofert la construcció impedeixen, però, percebre prou trets característics com per a poder-la datar amb precisió. Un cop perduda la seva funció religiosa, l’interior va ser reformat i es van obrir finestres als murs. El parament, irregular i desigual en els murs laterals, no és visible a la façana, completament arrebossada. En efecte, un arrebossat simula i oculta les dovelles originals d’un arc de mig punt que correspondria al primitiu edifici. Destaca, en un angle del frontis, un cos massís a la base dels murs que serveix de contrafort i que confirma el caràcter heterogeni del conjunt.

L’església parroquial de Santa Maria, al cim del tossal, és una obra del gòtic tardà amb la façana principal renaixentista; s’hi conserva part d’un retaule de pedra de tres peces, que representa la Dormició de la Mare de Déu (les altres parts són a Bellpuig i a Solsona).

L’antiga església de Sant Llorenç s’utilitza com a centre de reunió i esbarjo per al jovent de Preixana, on s’ubica el Centre Recreatiu i Cultural Sant Llorenç. Una de les seves seccions és l’encarregada d’organitzar vetllades de teatre i altres activitats recreatives.

La festa major d’estiu se celebra per Sant Llorenç (10 d’agost). Per Pasqua, a l’ermita de la Mare de Déu de Montalbà, a migdia de la població, es fa l’aplec de sardanes Urgell-Segarra i un dinar col·lectiu i l’endemà, festivitat de la Mare de Déu de Montalbà, es torna a anar a l’ermita a fer un aplec i menjar la mona. La festa major de la Mare de Déu de Montalbà s’escau el dimarts després de Pasqua. Per celebrar la festa de Sant Isidre, el 15 de maig, també es va a l’ermita de la Mare de Déu de Montalbà.

Altres indrets del terme

Al NE del terme, tocant el límit amb el municipi de Vilagrassa hi ha la Torre del Pastiri. Al SW d’aquesta, a tocar al poble de Preixana, hi ha la Torre d’Alfud.

Al pla del tossal del Sitjar, prop del poble, s’han trobat unes sitges d’origen ibèric que havien estat utilitzades posteriorment com a dipòsit d’aigua i també de gra; altres troballes de ceràmica palesen l’existència d’un poblat ibèric. Però, sens dubte, la peça més interessant arqueològica és l’anomenada estela de Preixana, trobada el 1970 a la partida de la Bassa Bona, bloc de pedra de més d’un metre d’alçada amb la representació d’un guerrer que porta una corretja o bandolera de la qual penja una espasa.

La història

El castell de Preixana és documentat per primera vegada el 1080, i el 1082 el nom torna a aparèixer en un document de Ramon Berenguer II i Mafalda. Guillem de Cervera (mort el 1172), senyor de Verdú per matrimoni amb Berenguera d’Anglesola i senyor de Juneda per herència, important magnat de l’època que afavorí la població de Preixana. El seu fill homònim, Guillem de Cervera dit el Monjo (mort a Poblet el 1244), empenyorà a Poblet les honors de Verdú i de Preixana el 1203 per a la preparació de la quarta croada a Terra Santa i el 1227 vengué al monestir de Vallbona de les Monges (molt vinculat als llinatges Anglesola i Cervera) la jurisdicció sobre el castell, terme i vila de Preixana i altres drets i pertinences. El domini de les abadesses de Vallbona sobre Preixana i altres llocs esdevingué complet quan el 1380 Pere III el Cerimoniós vengué a l’abadia el mer i mixt imperi d’aquests llocs, i Preixana passà a formar part de la baronia de Vallbona fins a la fi de l’Antic Règim. Les monges de Vallbona tenien una casa a Preixana per a hostatjar-s’hi, amb l’escut dels Anglesola a la façana, i una altra per a cobrar els censos. Un procurador general de l’abadessa prenia jurament solemne de fidelitat al batlle, jurats i prohoms del poble.

Col·laboració: 
TLlC

Llegir més...