Situació i presentació
Limita amb els termes de Vilassar de Dalt (NE),Vilassar de Mar (SE), Premià de Mar (S), el Masnou (SW), Taià (W), tots del Maresme, i Vallromanes (NW), del Vallès Oriental. Comprèn el poble de Premià de Dalt, cap de municipi, els barris de Santa Anna i Tió, la Floresta i la Pixotella o el Remei, l’ermita de Sant Mateu i el santuari de la Cisa, algunes masies antigues i diverses urbanitzacions residencials. Fins el 1836 el terme arribava a la mar i incloïa, en la característica situació del Maresme, el poble antic resguardat dels atacs marítims i el barri de mar, que en desaparèixer el perill va créixer i es va independitzar fins a esdevenir Premià de Mar. Es comunica per carretera amb Premià de Mar i amb Vilassar de Dalt, i l’autopista C-32 travessa el sector meridional del terme de ponent a llevant.
La població i l’economia
Els fogatjaments del segle XIV registren una població (premianencs) de 65 focs el 1358 (unes 325 persones), que vers el 1380 havien disminuït a 28 focs (uns 140 h), probablement per l’emigració a nuclis urbans despoblats a causa de les epidèmies i fams del segle. Al segle XVIII, i també conjuntament amb el que és ara Premià de Mar, la població va passar de 159 h el 1718 a 1.129 h el 1787; aquest gran increment, originat per l’activitat marinera del Veïnat de Mar, no va continuar al llarg del segle XIX, sinó que es va estabilitzar relativament (1.110 h el 1860, ja sense Premià de Mar, 1.199 h el 1900), com també a la primera meitat del segle XX (1.028 h el 1930, 1.125 h el 1940, 1.134 h el 1950); el gran augment iniciat el 1960 (1.501 h el 1960, 3.037 h el 1970, 4.349 h el 1975 i 5.241 h el 1981) es corresponia amb l’arribada d’emigrants, majoritàriament de Múrcia, Andalusia i Extremadura, atrets pel boom de la construcció d’habitatges de segona residència i la creació dels nous barris, força allunyats del nucli antic (de Tió i del Remei). Fins el 1988 la població era d’uns 5.000 h i a partir d’aquest any va iniciar un creixement: 6.550 h el 1991, 9.114 h el 2001 i 9.768 h el 2005.
Les causes que van permetre aquest increment van ser el desenvolupament del pla general d’urbanisme (1985), que va configurar l’eixample del nucli antic en els terrenys de Can Figueres i Can Balet, la potenciació de la indústria amb la creació del polígon BUVISA i la zona del Clos de Sant Pere, i el fet que gran part de la població estiuejant ha fixat dins el terme la primera residència.
Els terrenys granítics de la Serralada Litoral, travessats per discos aplítics i porfírics (sovint explotats per a la construcció), s’han descompost per l’acció de l’aigua en sòls saulonencs i argilosos a la plana, ben aptes per al conreu; això i la benignitat del clima, gràcies a la muralla que la serra de Sant Mateu constitueix per als vents del nord, han afavorit l’especialització de l’agricultura en el conreu de flors i plantes ornamentals i hortalisses, amb una tendència accentuada a la forma semiindustrial amb sistemes d’hivernacles o protecció. Cal remarcar l’existència de CORMA, una cooperativa de plantes ornamentals que assorteix el mercat estatal i l’estranger. L’agricultura tradicional de terres de secà ha sofert un gran retrocés en ser ocupades per noves urbanitzacions i construccions de tipus residencial. Els boscos, dins la zona d’alzinars amb marfull i amb roures cerrioides, apareixen sovint esclarissats per l’explotació forestal als vessants NE del turó d’en Baldiri i als indrets més humits de l’obaga de Sant Mateu. La degradació dels boscos, per una banda, i el gradual abandonament del conreu de la vinya, per l’altra, han fet que una part del terme sigui ocupada per garriga amb brolla d’estepes i brucs i també de brolla de romaní, brolles cobertes sovint per estrats arboris de pi pinyer i de pi bord. Les alberedes properes als torrents pràcticament han desaparegut (en resten a la font del Serenet), substituïdes per bardisses de roldor, i a la plana les canyes substitueixen els antics alocars. La industrialització es va iniciar a mitjan segle XIX (el 1856 hi ha notícia de l’intent d’incendiar una fàbrica tèxtil, en un dels moments de tensions i reivindicacions obreres generals al país), però la capacitat industrial del municipi és reduïda i només es localitza al sector més meridional del terme, al camí del Mig; es destaquen algunes indústries tèxtils i una de motors elèctrics. La construcció ha estat afavorida per la gran demanda de les noves urbanitzacions i residències els darrers anys. Pel que fa als serveis educacionals, a Premià de Dalt es poden seguir els estudis reglats fins el batxillerat; hi ha també una escola municipal de música.
El poble de Premià de Dalt
El poble de Premià de Dalt (2.711 h el 2007) és situat a 142 m d’altitud, al peu dels vessants meridionals de la serra de Sant Mateu, al sector de contacte entre la muntanya i la plana, a la vora de la riera de Premià, que forma una de les principals vies de comunicació, la qual es desplega a redós de l’església parroquial en petits nuclis que abans es trobaven relativament aïllats (barris de Muntanya, de Mar, del Castell, de la Cisa, del Sant Crist) i que, de fet, s’han anat unint a causa del creixement. L’edifici de l’església parroquial de Sant Pere de Premià va ser totalment reformat a la fi del segle XVI (1588) dins un estil gòtic tardà, d’una nau amb capelles laterals, absis poligonal i campanar de planta quadrada decorat amb gàrgoles; va ser restaurat novament després de la guerra de 1936-39. L’advocació de Sant Pere havia estat compartida amb la de Sant Tomàs (1054).Entre els edificis més interessants del nucli de Premià de Dalt, a més de l’ajuntament, hi ha el casal de Can Franquesa (segle XVIII), conjunt arquitectònic amb una torre, del segle XVI; allotja la Societat Cultural Sant Jaume. Altres masies antigues són Can Figueres (segles XIV-XV), Can Calons (del 1400, reformada als segles XVIII-XIX, que conserva finestres gòtiques), Ca l’Orriols (1790), Can Moles (segles XIV-XV, amb una torre), Can Coromines, Can Marquès i Can Pau Cussó, amb unes peculiars façanes de línies corbes. Ja als afores de la població hi ha el gran casal residencial de Can Tries, del començament del segle XIX, voltat de jardins, dit ara Castelldaura i propietat de l’Opus Dei, que hi té una residència. També hi ha les masies de Can Creus (1792), la pairalia de Can Riera, la Casa Verboom —popularment Can Borbon—, antiga propietat de Pròsper de Verboom (1665-1744), i, situat al sector muntanyós, el Greny, que va ser construït per J. Folch i Torres.
La Societat Cultural Sant Jaume agrupa la vida cívica i cultural i també les activitats esportives. A Can Figueres hi ha la casa de cultura i el Museu de Premià de Mar, inaugurat el 1999; inclou objectes diversos que expliquen la història del municipi, i diverses sales per a exposicions temporals. El 2003 s’inaugurà la nova biblioteca i Arxiu Municipal a l’edifici de Can Figueres.Per Carnaval es fa una cercavila amb carrosses i disfresses i, des del 1982, s’ha recuperat el ball de l’espolsada. Pel 29 de juny se celebra la festa major de Sant Pere. Altres actes són la Fira de Sant Jordi, la Setmana Cultural del mes d’abril i la Fira de Nadal.
Altres indrets del terme
Al cim de la serra de Sant Mateu, al punt més alt de la carena i constituint un bon mirador de les comarques de l’interior i de la costa, s’aixeca l’ermita de Sant Mateu; hi ha una capella d’aquest nom documentada ja a la serra el 993 i el 1075, anomenada posteriorment Sant Mateu del Bosc (segle XV), que havia estat propietat del monestir de Sant Miquel del Fai. L’edifici, d’origen romànic (volta de canó i absis semicircular), ha estat restaurat i pertany al mas de Can Riera; el diumenge pròxim al 21 de setembre s’hi celebra un aplec. Prop de Sant Mateu hi ha els masos de Can Guillemí i Can Bernadó.
El santuari de la Mare de Déu de la Cisa és situat entre els pobles de Premià i Vilassar de Dalt. El lloc és esmentat ja el 994 (ad ipsa Cisa) i el mas de la Cisa és conegut des del 1295; a la capella ermitana de Santa Maria de la Cisa, documentada el 1371, es venera una imatge gòtica del segle XV que, segons una habitual tradició, hauria estat trobada per una pastora en una cova al voltant de la qual s’hauria construït la capella. Va ser reconstruïda el 1545, i cremada el 1713 per les tropes filipistes a la fi de la guerra de Successió. Reconstruïda de nou en 1742-80, la veneració dels pobles de la costa (Premià de Mar, Vilassar de Mar i el Masnou) va fer que s’hi apleguessin una gran quantitat d’exvots, molts dels quals són de tema mariner. En 1903-05 va romandre tancada per desavinences entre les autoritats civils i eclesiàstiques, i en la destrucció del 1936, que va tornar a ser cremada, es van perdre els exvots i algunes obres d’art, però es va poder salvar la imatge, que presideix encara l’altar de l’església, refeta; l’actual edifici, de façana barroca, és al costat de l’hostal. Pel primer de maig s’hi celebra un aplec.
L’ermita de Santa Anna, a la part meridional del terme, és esmentada des del 1513 (segons J. Mas era coneguda el 987 sota l’advocació de Santa Anastàsia i va ser capella ermitana als segles XIV-XV). L’assentament és molt antic, prop d’antigues vil·les romanes: s’hi han trobat a la vora restes romanes i d’una necròpoli paleocristiana i medieval. En aquest sector proper al terme de Premià de Mar s’han construït els nous barris de Santa Anna de Tió (o Salom, amb 2.635 h el 2005), a la zona pròxima a Taià, i, més proper al nucli antic, el del Remei (1.648 h). Hi ha urbanitzacions a la part muntanyosa, entre les quals es destaquen la de la Cadira del Bisbe, la del Turó d’en Ponç, el Puig de Pedra, la Bòvila, les Pèrgoles i el Sot d’en Pi. Al turó de Bonavista hi ha restes d’un poblat ibèric dels segles V-I aC. També es destaca el parc municipal de la Cadira del Bisbe, de 40.000 m2.
La història
El primer esment de la vila de Primiliano és del 927. La parròquia de Sant Pere de Premià és mencionada el 966, any en què el comte Borrell va cedir un alou dins el seu terme a la catedral de Barcelona. Aquest document va ser transcrit per Josep Mas, l’arxiver de la seu barcelonina ja esmentat. El mateix mossèn Mas fa referència a un castell de Premià que al segle X hauria estat propietat del bisbe Vives, dada que recull F. Carreras i Candi, però les notícies es perden fins al segle XIV (1325), quan hi tenia drets la família Santvicenç; sembla que es tracta d’una domus o casa forta potser dins l’àmbit del terme del castell de Sant Vicenç o de Burriac. Quan Joan II va cedir la senyoria d’aquest darrer castell a Pere Joan Ferrer (1471) pels serveis prestats durant la guerra civil, hi va afegir les jurisdiccions de diverses parròquies veïnes, entre les quals la de Premià, però aquestes poblacions es van emancipar del castell el 1480 i la població va pertànyer des d’aleshores a la corona; Premià consta sempre com a poble reialenc (Ferran II va signar a Toledo, el 1480, el privilegi que alliberava els municipis de la baronia del Maresme de Burriac).