OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Primera història d’Esther

literatura lit i teatre teat
Obra teatral de Salvador Espriu, escrita entre el 1947 i el 1948, any de la seva publicació, amb el subtítol Improvisació per a titelles.

Presenta una doble acció, una de real, al jardí de Sinera, i una de fictícia que té lloc a Susa, l’antiga ciutat de l’Orient Mitjà. Autònomes en principi una de l’altra, a través d’un procés d’esquematització i de tipificació arriben a fusionar-se. Fou estrenada al Palau de la Música Catalana, el 1957, per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Versió lliure i paròdica del llibre d’Ester de l’Antic Testament, l’obra segueix en general la lletra del text bíblic, i també la tradició literària autòctona, i és presentada com un espectacle de putxinel·lis ofert al públic de Sinera al jardí dels cinc arbres, a casa de l’autor, Salom.

El rei de Pèrsia, Assuer, un cruel dèspota, repudia la seva muller Vasthi perquè no ha volgut participar en el “jorn apoteòtic” que s’ha celebrat a la cort. El vell jueu Mardoqueu obliga llavors la seva cosina Esther a seduir el monarca per tal d’ocupar el lloc de la reina repudiada. Un cop aconseguit l’objectiu, Esther i Mardoqueu aprofiten el desmenjament del rei per posar en marxa les seves argúcies i neutralitzar l’antisemitisme del nou primer ministre, Aman. Finalment, els jueus exterminen els seus enemics.

S’interposen en la trama les explicacions de l’Altíssim, el cec que presenta l’espectacle de putxinel·lis, i múltiples digressions i episodis marginals (condemnes a mort o execucions, actes religiosos i socials) que treuen a escena tot un estol de secundaris i comparses, des de rabins i cortesans fins a figures personificadores de la mort. Es produeixen també interferències contínues entre els dos plans d’acció, el de la Pèrsia bíblica i el de la Sinera dels suposats espectadors, que l’Altíssim lliga amb la seva narració: el triomf de Mardoqueu —per exemple— s’entrellaça amb la processó de Corpus, i els personatges perses canten adesiara les excel·lències de barbers, bruixes, herboristes i cuineres sinerencs.

Noms, cognoms i sobrenoms d’Arenys de Mar també omplen el famós parlament final de l’Altíssim, on, després de condemnar les guerres civils i d’enunciar una teoria fragmentària de la veritat, el cec prega pels “difunts de Sinera”. Es correspon amb el sincretisme històric i geogràfic el desplegament d’una gran varietat d’estils i gèneres: sovintegen les escenes corals, però el rei es permet algun llarg monòleg, i s’intercala en la prosa molt text en vers, tant de caràcter satíric —en forma d’auca— com patètic, amb uns canvis de registre intencionadament abruptes.

La utilització lúdica i àgil de sinònims, circumloquis i metàfores, permet que els diàlegs condensin una amalgama de cultismes, arcaismes, col·loquialismes, dialectalismes, tecnicismes, gitanismes, llatinismes, citacions i dites; amalgama originalíssima, d’efectes barrocs i bufonescs alhora, amb la qual Espriu volgué recopilar un tresor de formes lèxiques que fos una espècie de testament de la llengua catalana en uns moments en què es trobava seriosament amenaçada. No té ni una sola acotació. Obra traduïda a l’alemany, a l’anglès, al castellà, al francès i a l’italià. Només la companyia El Marduix l’ha representada amb putxinel·lis.

Data de revisió: 
2020-11-16

Llegir més...