Autodidacte, passà però per l’Escola de Belles Arts. Exposà molt jove a Barcelona. Anà a París amb Lluís Llimona (1921) amb una carta de recomanació de S. Juñer i Vidal per a Picasso, que l’orientà i l’ajudà. Exposà individualment amb èxit a la Galerie Percier. Entrà en contacte amb intel·lectuals com Cocteau, Drieu la Rochelle, Max Jacob, Supervielle, Barbusse, Corpus Barga i d’altres, amb qui fundà la revista Philosophie (1924). Serge de Diaghilev, que visità una de les seves exposicions, li proposà de fer els decorats i figurins del ballet Les matelots d’Auric i Massine (1925). Després també en féu per a Pastorale, d’Auric i Balanchine (1926) i - -a l’Opéra— per a Maximilien de Milhaud (1932), La vie de Polichinelle, de Nabokov i S. Lifar (1934), Le Roi nu, de J. Françaix i Lifar (1936), i Oriane, de F. Schmitt i Lifar (1938), entre altres. El 1928 guanyà el segon premi absolut de l’exposició del Carnegie Institute de Pittsburgh amb una Natura morta. Posteriorment, a Barcelona, on no exposà sol fins els anys trenta, guanyà, entre altres, un dels premis del concurs Montserrat Vist pels Artistes Catalans (1931) i el 1936 el premi Nonell amb El vi de Kios (Barcelona, col·l Isern Dalmau), que suscità una gran polèmica pel fet que l’oli s’inspirava en una fotografia d’una revista eròtica. Exposà a diversos països. Durant la guerra civil exposà a Londres (1937); es posà al costat dels insurrectes, col·laborà amb el departament de pintura del Servicio de Propaganda del govern de Burgos i concorregué a la Biennal de Venècia el 1938. Ors el considerà l’únic artista que essent addicte a l’Espanya franquista era presentable davant la crítica internacional. Posteriorment continuà exposant i conreà la pintura mural, gènere en què són especialment conegudes les seves pintures al monestir de Montserrat, on es retirà sovint. El 1965 guanyà el Premi Ciutat de Barcelona amb l’obra Eivissa i el 1968 fou fet acadèmic del Far de Sant Cristòfol. El seu estil, centrat en figures femenines estilitzades, parteix de la clara delicadesa del Picasso rosa i “neoclàssic” i té un cert paral·lelisme amb el Novecento italià, inscrivint-se de ple en el corrent classicitzant aparegut en l’art occidental després de la primera onada avantguardista i del qual el seu amic Cocteau fou un dels impulsors.