Josep Puig i Cadafalch

Estudià arquitectura (1883) i ciències exactes a Barcelona (doctorat a Madrid el 1888). Arquitecte municipal de Mataró l’any 1889, hi projectà el mercat cobert i la xarxa de clavegueres. Establert a Barcelona, decorà la joieria Macià al carrer de Ferran (1893) i dirigí la construcció de la casa Martí —Els Quatre Gats— (1895), que té les característiques del seu estil inicial: l’anostrament original de formes del gòtic nòrdic sense oblidar la tradició pairal, amb predomini de les arts aplicades. Dibuixà la creu de ferro —amb escultura de Llimona— del Rosari Monumental de Montserrat (1896), dirigí la casa Coll i Regàs de Mataró, la seva residència estival d’Argentona (1897) i la masia el Cros dels Garí, també a Argentona (1899), on s’apropa més a les formes d’arquitectura popular.
Com a urbanista projectà l’enllaç de la Via Laietana amb el nucli antic de Barcelona al sector de la capella de Santa Àgata (1914) i l’agençament de la plaça de Catalunya (1923), que dugué a terme l’ajuntament de l’època de Primo de Rivera amb alteracions importants. Restaurà les esglésies de Sant Martí Sarroca i de Sant Joan de les Abadesses i impulsà les excavacions d’Empúries a través de l’Institut d’Estudis Catalans, entitat de la qual fou cofundador i president durant molts anys.
Ingressà el 1886 en el tot just creat Centre Escolar Catalanista, que presidí (1889-90) després d’haver dirigit la secció d’escoles especials (1888-89). Participà en l’Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (1892), pertangué a la Lliga de Catalunya i col·laborà a La Renaixença i al setmanari La Veu de Catalunya, i fou un dels fundadors del diari del mateix nom, al qual contribuí, els primers anys, amb articles molt contundents. Cofundador de la Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comitè d’Acció Política. Del 1902 al 1905 fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona, on promogué la política de sanejament i la constitució de la Junta Autònoma de Museus (1902), ampliada el 1907 amb la participació de la diputació provincial. A la Junta ajudà decisivament a la formació dels fons museístics de la ciutat amb la instal·lació de les pintures romàniques traslladades dels Pirineus, de les troballes d’Empúries, etc. Diputat a corts per Barcelona en les eleccions de la Solidaritat (1907), respongué, en nom de la minoria regionalista, al missatge de la corona amb un gran discurs, però després limità les seves intervencions gairebé a la crítica del govern, especialment en qüestions d’educació. Elegit diputat provincial per Barcelona, ajudà Prat de la Riba en la seva tasca cultural; abans ja havia col·laborat en altres empreses, com la de la restauració del palau de la Generalitat. Com a diputat destacà en la promoció de l’ensenyament tècnic (escoles del Treball i Superior d’Agricultura).
Reelegit diputat provincial pel març del 1917, fou designat pel novembre segon president de la Mancomunitat i confirmat en la presidència el 1919, el 1921 (després de la seva reelecció com a diputat) i el 1923. Al capdavant de la Mancomunitat de Catalunya i enmig de fortes convulsions socials, continuà i amplià l’obra de Prat en donar un gran impuls a la xarxa telefònica, i amb l’establiment de les biblioteques populars i la difusió de les tècniques agrícoles i ramaderes. Inicià la publicació dels mapes geogràfic i geològic, creà el Servei Meteorològic, les escoles d’Alts Estudis Comercials, la d’Indústries de teixit de punt —a Canet de Mar— i la d’infermeres. Establí l’Oficina d’Estudis Jurídics i el Laboratori de Psicologia Experimental. Durant el primer mandat fou organitzada eficaçment la campanya pro estatut d’autonomia, malmesa pel joc parlamentari.
