i Puigcerdà | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

Puigcerdà

Antic nom deMontcerdà
Municipi
Baixa Cerdanya

Sumari de l’article

Antic nom deMontcerdà
Vista de la vila de Puigcerdà
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi i cap de la comarca de la Baixa Cerdanya.
Població: 
9.022 h
[2009]
Extensió: 
19 km2

Situació i presentació

L’antic terme municipal de Puigcerdà, d’una extensió de 9,6 km2, s’engrossí el 1969 amb el proper de Vilallobent, que li fou annexat. L’antic terme de Puigcerdà és situat a l’extrem oriental de la Cerdanya, a la línia que des del tractat dels Pirineus és frontera amb França. Així, limita amb els municipis de l’Alta Cerdanya d’Enveig (N), Ur (NE), la Guingueta d’Ix (E) i Palau de Cerdanya (E-SE). Dins la pròpia comarca confronta amb Guils de Cerdanya (NW), Bolvir (W) i Urtx (W-SW).

El terme és a l’interfluvi del riu d’Aravó o de Querol (límit NW amb Guils de Cerdanya) i del Reür i el Segre (el primer és termenal amb la Guingueta d’Ix, a llevant, i el segon era abans divisòria amb Age, de l’antic municipi de Vilallobent). El terme actual comprèn, també, el fons de la plana de l’esquerra del Segre, entre aquest riu i la Llavanera, que era l’antic territori d’Age. Comprèn, així mateix, de l’antic terme de Vilallobent, una llenca llarga i estreta de terreny, delimitada a ponent pel serrat de Montagut i el serrat de l’Orri, per on davalla el torrent de Montagut (que aboca directament al Segre dins el municipi d’Urtx). El riu de Vilallobent davalla del coll de Marcer (2.012 m), el punt més alt del terme, i de la muntanya de Saltèguet i aflueix a la Llavanera (afluent del Segre) prop del poble de Vilallobent; en tot el seu recorregut és termenal amb el municipi de Palau de Cerdanya (Alta Cerdanya) i frontera amb França. Pel que fa a la hidrografia, cal destacar la construcció, ja des d’antic, de séquies: la més antiga documentada és la d’Age (1023); la de Puigcerdà (1310), d’uns 14 km, pren l’aigua del Querol, entre els veïnats de Quers i de Riutés (de la Tor de Querol, a l’Alta Cerdanya), i després de regar la Tor de Querol i Enveig, va cap a Puigcerdà per Rigolisa i desemboca finalment a l’estany de Puigcerdà, des d’on es distribueix als horts o s’utilitza per a netejar.

El municipi de Puigcerdà comprèn la vila de Puigcerdà, capital de la Cerdanya, amb el barri de Sant Martí d’Aravó i de la Guingueta, els pobles d’Age i Vilallobent, les caseries o llogarets de Rigolisa, de Sant Marc i de Ventajola i la urbanització Deuloféu.

Per Puigcerdà passa la carretera N-152 que ve de la collada de Toses; enllaça, al S de la vila, amb la N-260 que ve de la Seu d’Urgell i que arriba fins a la frontera, a l’altra banda de la qual és prolongada per la carretera N-116, fins al coll de la Perxa, i per la carretera que va cap a Llívia (N-154). També permet l’accés a la N-20 de la xarxa francesa, que duu fins a París passant per Foix. La duana (per carretera i ferrocarril) es tancà el 1995. Una carretera local enllaça Puigcerdà amb Age i Vilallobent. A Puigcerdà hi ha, a més, estació de la línia de tren de Barcelona a la Tor de Querol.

La població

La vila de Puigcerdà tenia un nombre molt elevat d’habitants segons un dels primers fogatjaments medievals coneguts. Les estimacions dimanades de la cort de Cervera, abans del despoblament iniciat a mitjan segle XIV degut a les pestes i les guerres de la fi de l’edat mitjana, assenyalaven 1.222 focs a Puigcerdà, que més tardes van estimar en 833; a la fi del segle XIV, en el moment àlgid del despoblament, vers el 1380, hi havia 664 focs (uns 2 000 h). Un nombre molt més inferior encara registra el fogatjament del 1553: 377 focs. Al llarg d’aquest segle, però, la població (puigcerdanesos) s’anà refent i començà a recuperar habitants (491 focs el 1595).

El 1718 hi havia 1.329 h. i la població va créixer força fins a arribar 2.043 h. el 1787. L’ocupació francesa de la fi de segle, amb les calamitats de la guerra, feren que la vila de Puigcerdà es mantingués estancada o amb poc creixement, més aviat amb algunes pèrdues ocasionals, i va assolir només 2.353 h. el 1830. El cens posterior, el del 1842, evidencia encara un retrocés (1.586 h.), ja superat el 1857 (2.083 h.). Més cap a la fi del segle XIX, ja superats tots els setges carlins, i al moment en què començaven a establir-s’hi els primers estiuejants, la població dóna unes xifres força més elevades: 2.651 h. el 1887. El nombre d’habitants del final del segle XIX es mantingué força estable entre la dècada del 1920 (2.508 h.) i la del 1940 (2.569 h.). A partir d’aleshores la vila va anar augmentant el nombre d’habitants. El 1950 hi havia 3.356 h., 4.276 h. el 1960, 5.526 h. el 1970 (aquest cens ja engloba els habitants de Vilallobent, que el 1960 sumaven només 285) i 6.035 h. el 1975. El cens del 1981 evidenciava un lleuger retrocés (5.839 h.), que es va veure superat en els següents registres: 6.329 h. el 1991, 7.020 h. el 2001 i 8.845 el 2005.

Administrativament, Puigcerdà és capital de la Cerdanya (i seu, per tant, del Consell Comarcal de la Cerdanya), i com a tal és cap del partit judicial de Puigcerdà (que, tanmateix, a causa de la divisió provincial, no abasta tota la Cerdanya, car en són exclosos el Baridà, la Batllia i Prats i Sansor).

L’economia

L’agricultura i la ramaderia

Les tradicionals activitats del sector primari han anat perdent pes econòmic, en benefici, sobretot, del sector dels serveis. L’agricultura i la ramaderia concentraven només el 2,18% de la població ocupada del terme el 2001. Tanmateix, una bona part del territori és ocupada per pastures permanents i per terres llaurades que són regades per mitjà de la séquia de Puigcerdà que desguassa a l’estany de Puigcerdà, que és centre d’atracció turística. Es conreen cereals (blat i sègol), farratge, patates, horta i fruiters, bàsicament pereres que donen les famoses peres de Puigcerdà.

És força important la ramaderia, especialment la de bestiar boví i porcí, bé que també hi ha oví, equí, conilles mares i bestiar cabrú. A Puigcerdà hi havia la Central Lletera de la Cooperativa Agropecuària de la Cerdanya, que, malgrat que havia estat una de les indústries més importants del municipi, va tancar.

La indústria

Antigament a Puigcerdà havien tingut tradició les indústries de l’adobament de cuirs i la tèxtil. Des del 1270 hom té referència de la confraria de paraires i teixidors de drap; també es feien mitges i mitjons, indústria certament important al llarg del segle XVIII. El 1772 hi havia funcionant 69 telers de mitges de totes classes, que sumen les dues factories existents, la de Pere Bruguere (45 telers) i la dels germans Pere i Isidre Calvet i companyia. Al cap de pocs anys aquesta darrera havia esdevingut la més important, amb una producció anual de 2 500 dotzenes de parells de mitges de diverses classes el 1787. Hi havia, a més, altres 10 petits tallers tèxtils, sense comptar molts telers familiars, que aplegaven en total 63 telers i una producció anual de 6 300 dotzenes de parells de mitges. A la fi de l’any 1797 a Puigcerdà hi havia 25 petites indústries tèxtils, que sumaven conjuntament 63 telers de seda i 130 de cotó, a part les màquines de filar. I, encara, d’aquest ram industrial, caldria mencionar el treball dels paraires que rentaven i perxaven la llana per fornir primera matèria a unes 220 dones, les quals, amb el treball d’agulles que feien a casa de forma menestral, produïen un miler de parells de mitges anuals.

Aquesta tradició tèxtil a la primeria del segle XX era representada només per 3 fàbriques de filats, anomenades Cal Valira, Cal Teixidor i Cal Samparí, i dues de teixits de cotó i llana, a més d’una adoberia. La indústria aleshores es completava amb una serradora, dos forns de teules i una farinera. La tradicional indústria tèxtil de la vila, i d’altres que també hi havia arrelades de molts anys, com la del cuiro o la de la cera, no van poder competir amb la nova indústria fortament mecanitzada de les comarques de la terra baixa, per la qual cosa van anar cedint el pas a les importacions, i les fàbriques pròpies van anar plegant. Aquest procés es va produir paral·lelament al desenvolupament del turisme i l’estiueig, que afavoriren el comerç i els serveis.

L’activitat industrial ha esdevingut relativament escassa, tot i que cal considerar les petites indústries que encara existeixen a la vila, i petits tallers, sobretot del ram del metall, de la fusta i de la construcció. Hi ha també empreses del ram alimentari, de la confecció i de les arts gràfiques. El 2001 la indústria integrava el 9,54% de la població ocupada, i la construcció, més afavorida per l’edificació de nous habitatges residencials, el 26,16%. Els últims anys del segle XX, Puigcerdà incrementà el seu potencial industrial amb la construcció d’un polígon industrial prop del barri de l’Estació, ben comunicat tant per carretera com per ferrocarril.

El comerç, els serveis i el turisme

Les principals activitats econòmiques de Puigcerdà han esdevingut el comerç i el turisme, fet que reflecteix el percentatge de població ocupada en el sector terciari, que el 2001 era del 62,13%. El comerç és força desenvolupat, fins i tot per sobre de les necessitats de la població local i comarcal, en funció i servei del turisme i dels estiuejants. La demanda és força important, i és formulada per turistes i visitants d’ambdues bandes dels Pirineus; Puigcerdà és, per antonomàsia, la vila de la Cerdanya.

La importància comercial de Puigcerdà queda palesa en el mercat setmanal que se celebra cada diumenge, on acudeixen molts dels habitants dels municipis de la comarca i fins i tot dels de l’Alta Cerdanya. Les diferents fires que hom organitza durant l’any atrauen també un gran nombre de comerciants i visitants. Al novembre hom celebra la Fira de Puigcerdà que té el seu antecedent històric quan el 1270 l’infant Jaume de Mallorca va concedir el privilegi de celebrar fira a Puigcerdà per Tots Sants. És dedicada principalment al cavall de raça hispanobretona i és considerada com una de les més importants d’Europa en aquesta modalitat. Es pot mencionar també la fira Antic Puigcerdà, pels volts de Setmana Santa, d’antiquaris i brocanters, la fira de Bestiar de la Primavera (abril). D’altra banda, el 1981, per iniciativa de l’Institut d’Estudis Ceretans, hom festejà per primera vegada la Diada de la Cerdanya, que des de llavors s’organitza anualment, en diverses poblacions cerdanes, amb l’exposició d’una mostra de productes comarcals.

La capitalitat de Puigcerdà es manifesta també per la centralització de molts dels serveis bàsics per a la comarca. Pel que fa a la sanitat, la vila destaca per ser la seu de l’Hospital de Puigcerdà i la Residència de Puigcerdà. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional; hi ha també la possibilitat de realitzar estudis superiors per la UNED (Universitat Nacional d’Educació a Distància).

La funció d’estiueig i residència secundària s’inicià a Puigcerdà a la segona meitat del segle XIX (el primer xalet és del 1866). Al començament del segle XX a la vila hi havia tres fondes, sis hostals i altres cases per a menjar-hi, a més d’agències de transports, carruatges de lloguer i ordinació diària a Bellver (línia de la Seu d’Urgell a Lleida), Llívia, Martinet, Montellà, Planoles, Ribes i Ripoll. A principis del segle XXI hi havia set hotels, diverses pensions i hostals i un càmping.

En l’actualitat, Puigcerdà encara acompleix una funció molt important com a vila d’estiueig i de residència secundària (club de golf, en gran part al terme de Bolvir; proximitat a l’aeròdrom de la Cerdanya, dins el de Das). Puigcerdà és, també, la capital de la neu. Entre totes les activitats esportives practicades pels estiuejants i residents de temporada a la vila es destaca la pràctica de l’esquí. En aquest sentit, la seva situació és de privilegi, car des d’aquesta base hom pot arribar fàcilment a totes les zones esquiables, de la Cerdanya. La dotació del ram de la restauració i hoteleria és important, adequada a una població amb un gran tràfic comercial, turístic i de frontera, a més del fet d’ésser, de facto, la capital de tota la Cerdanya.

La vila de Puigcerdà

Morfologia urbana

La vila de Puigcerdà, centre històric de la Cerdanya, continua exercint en l’actualitat, amb la Cerdanya partida entre dos estats d’ençà del tractat dels Pirineus (1659), aquella antiga funció de capitalitat de les terres ceretanes d’ambdues bandes de la frontera. Puigcerdà, que tenia 6 819 h el 2001, és bastida damunt el Puig Cerdà (1 204 m), àmplia terrassa fluvioglacial que s’eleva sobre la plana, entre el riu de Querol i el Segre. Consta d’un nucli antic, una sèrie de ravals adossats i l’eixample modern.

La vila vella

El nucli més antic o vila vella fou emmurallat antigament (hom reformà i amplià fins a cinc vegades les muralles, que tenien a mitjan segle XIV vuit portals). Actualment es conserven un llenç de muralla i la torre del Moro, al passeig de la Torrassa, i restes de murs al carrer d’Higini de Rivera.

El Carrer Major de Puigcerdà
© Fototeca.cat
El nucli és aproximadament delimitat per la Rambla de Josep M. Martí, el passeig del Deu d’Abril, el carrer de l’Abat Oliba (abans baixada de la Font d’en Llanes) i el carrer del Raval de les Monges, sobre el qual hi ha la plaça de les Monges. Aquesta plaça constitueix un magnífic balcó de la Cerdanya, i hom hi troba l’edifici de la casa de la vila, d’origen gòtic (fi del segle XIII o segle XIV), on es guarden alguns quadres del pintor local Pere Borrell, com el que representa el pas de la processó pel carrer Major. A la façana del mateix edifici es conserven uns versos de Joan Maragall referits al mirador de la comarca: “M'agrada el balcó de la muralla ⁄ quan la gent de la vila hi va a badar, ⁄ i amb ull ja quasi incommovible aguaita ⁄ el pas de la llunyana tempestat”, escrits el 1897. L’antiga casa de la vila fou incendiada durant la guerra civil de 1936-39. A la plaça s’ha construït un ascensor panoràmic.

El nucli vell descrit és vertebrat pels dos eixos més dinàmics de la vila, formats per la plaça Major, avui anomenada d’en Cabrinetty, on desemboca el carrer Major, artèria de gran activitat comercial, i per la plaça de Santa Maria, amb el campanar de l’antiga parròquia, el carrer del Riu de Querol (amb Can Deuloféu, edifici d’origen gòtic reformat posteriorment imitant l’estil original, i l’Hotel Maria Victòria, edifici racionalista del 1954) i altres carrers que donen un gran caràcter comercial i urbà a la població.

El passeig del Deu d’Abril
© JoMV
Al passeig o plaça del Deu d’Abril (dit així perquè el 10 d’abril de 1873 el general Cabrinetty féu aixecar el setge als carlins), que és l’antiga plaça del Mercat o de Sant Domingo, hi hagué l’antic convent de predicadors de Sant Domingo, que s’havia establert a la vila el 1291. El 1835, amb l’exclaustració derivada de la desamortització, el convent fou desafectat i destinat a usos civils (caserna i escoles). De l’edifici conventual, rehabilitat el 1991, destaca la galeria posterior de l’antic claustre. A sobre del claustre hi ha la seu de la Biblioteca Comtat de Cerdanya i al segon pis l’Arxiu Històric Comarcal. L’església de Sant Domingo és un edifici del segle XV força reformat després del 1939, quan fou retornat al culte com a seu de la parròquia de Santa Maria i de l’arxiprestat de la Cerdanya. S'hi venera la Mare de Déu de la Sagristia, que és una còpia de la que es va cremar el 1936 a l’antiga església de Santa Maria. En una capella lateral es conserven unes pintures murals gòtiques, obra de Guillem de Manresa, del 1362, que representen escenes d’un enterrament; es creu que són referides a la vida de sant Pere Nolasc. L’església es cobreix amb uns teginats de doble vessant sobre arcs de diafragma apuntats. A l’altar major hi ha unes pintures modernes de Juli Borrell, que representen sant Domènec; les de la capella de l’Anunciació són de J. Mestre i Cabanes i daten del 1969, mentre que la imatge de la Mare de Déu i el plafó amb caps d’àngel, tot d’alabastre, són de l’escultor Martí. De les altres capelles es destaca la de la Sagrada Família, amb un grup de l’escultor Montañé.

Avui és al Museu Nacional d’Art de Catalunya la làpida sepulcral gòtica on es representa l’enterrament del cavaller Ramon d’Urtx, baró de Matamala, mort el 1297, que procedeix del convent de Sant Domingo d’aquesta vila. Al mateix museu hi ha unes taules gòtiques del retaule de l’Anunciació i de Sant Esteve i Sant Joan (segle XV) que havia pertangut a la capella de la Mare de Déu de Gràcia, edifici del segle XV, reformada en diverses ocasions, al carrer de les Escoles Pies.

A Puigcerdà, a més dels dominicans i de l’orde franciscà femení de les clarisses, hi hagué altres ordes conventuals. El 1351 ja hi havia clarisses al convent, fins al segle XVII, que donaren nom a la plaça de les Monges, al raval de les Monges (on destaca una casa plurifamiliar que és una mostra interessant de l’arquitectura del ferro) i al safareig de les Monges. El 1728 s’instal·là a Can Mercader la Congregació Paulina de Nostra Senyora de l’Escola Pia, per instruir infants desvalguts. La de les carmelitanes descalces s’establí a la vila el 1885; actualment hi resten només les carmelites de la caritat, que fundà santa Joaquima de Vedruna (tenen una capella a la Mare de Déu del Carme), dedicades a l’ensenyament. Fins el 1985 hi hagué també les carmelites de clausura de Santa Teresa de Jesús, amb una capella al Sagrat Cor.

La plaça Major, avui dita plaça d’en Cabrinetty, és un recinte porxat, del qual es diu que era el pati de l’antiga força de Puigcerdà. Al llarg dels segles XVII i XVIII, les famílies nobiliàries dels Cadell i dels Descatllar hi construïren els seus habitatges, cases senyorials de tipus renaixentista. La plaça fou el recinte mercadal fins al segle XIX, al darrer quart del qual s’hi instal·là l’estàtua del general Josep Cabrinetty, obra escultòrica de Rossend Nobas en honor del general liberal. L’estàtua fou destruïda per la follia d’uns milicians a l’estiu del 1936.

La plaça dels Herois
© JoMV
A la plaça de Santa Maria, a l’extrem de tramuntana de la vila antiga, s’alça, solitari, el campanar de l’antiga parròquia de Santa Maria, que fou destruïda el 1936. Se sap que havia estat fundada al segle XII, que fou reconstruïda al XIV (tenia tres naus i un notable portal d’arquivoltes apuntades en gradació) i modificada al XVIII. El campanar de Santa Maria és una alta torre de 35 m, de base quadrada (conserva una rosassa medieval) i cos vuitavat, reformat en la part superior al segle XVIII. Des del 1991, en què fou restaurat, és obert al públic. En la destrucció de l’església es perderen, a més d’altres peces d’art, la imatge romànica de la Mare de Déu, que hom coneixia popularment per la Mare de Déu de la Sagristia o de la Llet, talla del segle XII que procedia d’Ix, i la talla gòtica de la Mare de Déu de Gràcia, de la capella del seu nom, que havia estat consagrada el 1482. Procedent de l’església de Santa Maria (en desaparegué el 1910) es conserva avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya un relleu sepulcral gòtic, d’alabastre policromat, de Margarida Cadell (1353). A la plaça de Santa Maria hi ha també l’antic Hospital de Puigcerdà, documentat des del 1190, un dels edificis més antics de la vila, que conserva encara part de l’antiga obra de transició del romànic al gòtic al seu interior. El 1857 l’hospital passà a ser municipal i el 1887 s’hi fundà la congregació de les germanes del Sant Àngel Custodi, que en tenen cura encara avui; a l’interior hi ha una capella sota la mateixa advocació. Al costat de la plaça de Santa Maria, al lloc de l’antic cementiri, hi ha la plaça dels Herois, on es dreça un obelisc de marbre roig d’Isòvol en memòria dels puigcerdanesos morts en defensa de la vila durant els setges carlins del 1837, el 1873 i el 1874.

Els ravals i l’eixample modern

Vista de Puigcerdà
© Fototeca.cat
Al segle XVIII Puigcerdà es tornà a ampliar i es construí el raval de la Baronia, al SW de la vila; el seu territori havia pertangut a Cuixà. Actualment la vila és delimitada al SW per la via del ferrocarril, on hi ha el barri de l’Estació, amb la plaça de l’Estació i l’avinguda dels Pirineus. L’edifici de l’estació (1922) és una de les millors mostres de l’esteticisme puigcerdanès. Aquest estil també és representat a l’antiga Fàbrica Sali (1935), a la carretera de la Seu, de la qual només queden dos edificis i una xemeneia.

El creixement urbanístic de Puigcerdà al final del segle XIX i començament del XX es va estendre per l’eixample que es formà vers el N i l’E. A la plaça de Barcelona hi ha la Casa Gran, edifici vuitcentista, i el Casino Ceretà, obra del 1908 de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà, que comprèn el Teatre Ceretà, i que en substitueix un d’anterior construït el 1885 per Calixto Freixa que es perdé per un incendi al juliol del 1904. El Casino Ceretà va ser restaurat i es va reinaugurar el 1997. Al carrer d’Higini de Rivera hi ha l’antic convent del Sagrat Cor, de les carmelites de clausura, edifici aixecat entre el 1885 i el 1887. En resten l’església i part de les dependències que formaven el claustre. S'hi ha instal·lat el Museu Cerdà.

La Torre Viladomiu (antiga Casa Fabra) revela la influència del moviment romàntic, amb una torrassa; ha de ser la seu del Consell Comarcal de la Cerdanya. Més enllà, vers Rigolisa, hi ha el poliesportiu i la Torre del Cònsol, i a l’extrem de més a llevant, tocant però a la població, prop d’on hi havia la duana amb l’Estat francès, vora la Guingueta d’Ix (municipi ja d’administració francesa, de l’Alta Cerdanya), es formà el barri de la Guingueta, amb 839 h el 2001, en el qual hi ha la nova zona urbanitzada de l’avinguda del Segre.

L’estany de Puigcerdà

L’estany de Puigcerdà
© Fototeca.cat
Un dels llocs més emblemàtics de la vila és l’estany de Puigcerdà, situat a tramuntana del nucli vell i voltat ja per l’eixample modern, de gran bellesa paisatgística, amb cignes i ombrejat per fileres de pollancres, plàtans i altres arbres de ribera. Ocupa 2,28 ha i té un perímetre de 580 m. Probablement, l’indret on ara hi ha l’estany era antigament un lloc de molleres, i la població degué aprofitar aquest fet per a construir-hi un estany artificial, que ja és documentat el 1260. Des del 1310 la séquia de Puigcerdà hi aporta aigua des del riu d’Aravó o de Querol. En 1991-92 es va refer la canalització de la séquia i es va buidar, netejar i remodelar l’estany. Durant aquest procés es realitzà una prospecció arqueològica en la qual es van trobar restes de ceràmica dels segles XI i XII.

L’estany de Puigcerdà a l’hivern
© JoMV
Des de la segona meitat del segle XIX, algunes famílies benestants escolliren Puigcerdà com a població d’estiueig i construïren torres al voltant de la zona de l’estany. Gairebé totes les cases són del final del segle XIX i del principi del XX, i es caracteritzen per una arquitectura d’inspiració pal·ladiana i tocs pintoresquistes, acabats amb una torre central o lateral. El farmacèutic Salvador Andreu i Grau fou l’impulsor d’una urbanització senyorial en aquesta zona, amb torres tan representatives com la Vil·la Margarita, la Vil·la Paulita o Torre Volart, i la Torre del Rellotge, d’estil eclèctic.

Al voltant de la zona de l’estany es conserven altres edificacions, també d’estil eclèctic, com l’Hotel Internacional, i més al NE de l’estany la Torre del Cònsol o Ro de Rigolisa (1886), que és una de les més paradigmàtiques de l’època; va pertànyer al cònsol de Dinamarca a Barcelona, German Schierbeck, promotor de la primera concepció del parc que porta el seu nom, vora l’estany, en un terreny cedit el 1924 per la viuda del cònsol, i que també ha estat remodelat.

La cultura i el folklore

Al segle XIX la vila de Puigcerdà va tenir una vida cultural molt intensa. Cal esmentar el patrici Josep M. Martí, apotecari de Puigcerdà. Afavorí l’afluència de nombrosos literats i intel·lectuals a la població. Tingué la iniciativa en la composició de l'Himne cerdà, amb lletra de Francesc Matheu i música de Francesc de P. Sánchez i Gavagnach (estrenat l’any 1890), i rebia en la tertúlia de la seva rebotiga personalitats polítiques i culturals de l’època. Havien passat per la vila artistes de l’anomenada de mossèn Cinto Verdaguer, Frederic Mistral, Antoni Gaudí i Joan Maragall. Amb més assiduïtat hi acudiren Francesc Matheu, promotor cultural, el jurista i escriptor Joaquim M. de Moner, l’erudit i editor Jaume Massó i Torrents, fundador de “L’Avenç”, el poeta modernista Joan M. Guasch, autor de Pirinenques, el músic Enric Granados, Josep M. Junoy, escriptor avantguardista, i el seu germà el periodista Emili Junoy. Però potser les figures que deixaren més rastre de la seva vinculació a la vila foren el novel·lista Narcís Oller, que en Pilar Prim féu de la vila un dels escenaris de l’acció, l’escriptor Martí Genís i Aguilar, autor de la novel·la costumista i romàntica La reineta del Cadí (1892), o Rafael Gay de Montellà, autor del conjunt de narracions Llibre de la Cerdanya (1951).

La presència d’un nucli cultural i artístic destacat, al costat del de famílies benestants de la burgesia barcelonina (com la del farmacèutic Salvador Andreu, o la dels Llopis, Boixareu, Bufill, Casanelles, Rivera, Macià i Bonaplata, etc.), facilità iniciatives que donaren més fama a Puigcerdà, entre les quals la celebració dels Jocs Florals (1906) o la tradicional Festa de l’Estany.

La importància que ha mantingut Puigcerdà com a capital de la Cerdanya és ben palesa per la gran quantitat d’associacions i grups diversos que mantenen la vida cultural i festiva de la vila i de la comarca. Diverses entitats, com els Amics de la Cerdanya i l’Institut d’Estudis Ceretans, organitzen activitats culturals: així, la darrera d’aquestes institucions convoca periòdicament un prestigiós Col·loqui Internacional d’Arqueologia, el primer dels quals se celebrà l’any 1976.

El Museu Cerdà és situat a l’antic convent de les carmelites, on s’ha portat a terme una restauració i rehabilitació de l’edifici. L’antic convent de Sant Domingo aplega la seu de l’IEC, l’Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà i la Biblioteca Comtat de Cerdanya. El popular Casino Ceretà té un teatre. Hi emet una emissora de ràdio.

A la vila hi ha nombroses entitats esportives, i, pel que fa a les instal·lacions, sobresurt per la seva particularitat el Palau de Gel. Entre les associacions més antigues es pot mencionar l’Associació de Caça i Pesca de la Cerdanya, fundada el 1914, i que en temps més moderns es va separar en les dues modalitats. El Club de Futbol Puigcerdà va ser fundat cap a la dècada del 1920. Destaquen també el Club Gel Puigcerdà fundat el 1958, i el Club Poliesportiu Puigcerdà, que integra diverses seccions (natació, petanca, ciclisme, muntanyisme, tennis i patinatge artístic). Una manifestació esportiva que prengué volada al segle XIX fou la de les corregudes de cavalls. El general Higini de Rivera havia muntat una quadra a Ro de cria de cavalls de sella i de competició (a més del tradicional tipus de cavall perxeró de tir i treball, propi de la Cerdanya), la qual cosa facilità la instal·lació d’un hipòdrom amb tribunes i llotges als terrenys de Ca n'Aldron (prop la séquia), on participaren alguns estius cavalls de les millors quadres franceses i de les madrilenyes dels Garweys i Vilamejor. L’anomenada de la quadra de Ro fou gran. Altres manifestacions esportives que contribuïren a donar prestigi a la vila com a centre de villegiatura foren el golf (el camp del veí terme de Bolvir, ampliat posteriorment en territori del municipi de Puigcerdà), la proximitat de centres d’esports d’hivern, que ha afavorit l’aparició de diversos clubs, i les activitats aèries de tipus esportiu centrades des del 1973 a l’aeròdrom de la Cerdanya (situat a Das).

Puigcerdà celebra diverses festes al llarg de l’any, algunes de gran anomenada. Al febrer hom celebra la festa del Trinxat. La festa major, dita del Roser Florit o festa del Roser de la Vila, es fa pel juliol. A l’agost se celebra, des del 1886, la festa de l’Estany, amb la participació de diferents pobles de la Cerdanya; s’organitza una desfilada de carrosses presidida per la Vella de l’Estany, personatge mític vestit amb una típica indumentària negra del 1800 i amb la tradicional caputxa de la Cerdanya. Al setembre hom celebra la festa patronal de la Mare de Déu de la Sagristia, coneguda popularment com la festa del Campanar, amb un espectacular foc d’artifici a la plaça de Santa Maria, amb el campanar de l’antiga església com a element central. Destaca, també, el Festival de Música Clàssica a l’agost i el Concurs de Teatre Amateur a l’abril.

Altres indrets del terme

Al SW de la vila i a la dreta del riu d’Aravó hi ha el llogaret de Ventajola, que amb els seus masos tenia 9 h el 2001. L’església parroquial de Sant Tomàs és d’origen romànic (segles XI i XII), però amb força construccions posteriors afegides. El lloc és citat el 958 i pertangué al monestir de Cuixà. El comte Guillem Ramon de Cerdanya, que se n'havia apoderat, el restituí a la jurisdicció i domini de l’esmentat monestir. La part N de Ventajola és coneguda com el pla de la Mala Mort i arriba fins a Bolvir. Antigament era una regió pantanosa i erma. A mitjan segle XX s’hi va construir el camp de golf i diverses torres, i la zona van esdevenir fèrtil i verda.

També a l’esquerra del riu d’Aravó, arran del riu i vora la via del ferrocarril, s’ha format el veïnat de Sant Martí d’Aravó, que tenia 301 h el 2001, dit així perquè és prop del poble homònim (separat d’aquest només per un pont) que és ja al terme de Guils, on hi ha l’església de Sant Martí. El pont de Sant Martí sobre el riu d’Aravó és un dels millors exemples de pont gòtic conservat a la comarca. La base podria tenir un origen romà i és documentada una reconstrucció els anys 1326-28. Era un dels punts de pas importants de la Strata Ceretana.

Força antic, el lloc de Rigolisa, amb 31 h el 2001, s’ha anat convertint en un raval de Puigcerdà. L’alou de Rigolisa pertangué des del segle X al monestir de Cuixà, al qual Alfons I comprà alguns terrenys quan volgué fundar la vila que havia de ser cap de Cerdanya. L’antiga església de Sant Jaume de Rigolisa, que fou destruïda el 1793 pels francesos durant la Guerra Gran i restaurada després per la família Guasc, segons la llegenda que recull Rafael Gay de Montellà, hauria estat edificada per l’apòstol sant Jaume camí de Galícia. Posteriorment, l’edifici va ser traslladat del seu emplaçament per la família Macià i Bonaplata. L’església de Sant Jaume és un edifici medievalitzant, amb una rosassa sobre el portal, apuntat. Posseïa un retaule neogòtic amb pintures de Pere Borrell, que es va perdre el 1936. Hom hi fa un aplec al juliol, per Sant Jaume.

El poble de Vilallobent (1 170 m), que tenia 134 h el 2001, és situat al raiguer, vora la confluència del riu de Vilallonga amb la Llavanera. L’església parroquial de Sant Andreu de Vilallobent és d’origen romànic i conserva alguns murs d’aquest període (amb opus spicatum), però va ser un xic restaurada al llarg dels anys. Té capelles afegides i l’absis fou substituït per una construcció rectangular. La volta és de canó, té la teulada de lloses de llicorella i una espadanya de dos ulls a ponent. Esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, el lloc pervingué posteriorment al monestir de Cuixà, al qual pertanyia al segle XIV. Al XVII, però, era lloc reial. La festa major és al setembre i per l’agost se celebra un aplec.

A la plana entre la Llavanera i el Segre hi ha el poble d’Age (1 160 m), a menys d’un quilòmetre de la frontera estatal. El 2001 hi havia empadronats 122 h. L’alou d’Age va ser donat pel comte Guifre el Pelós al monestir de Ripoll, que hi establí una pabordia. L’església parroquial de Sant Julià d’Age, d’origen romànic, fou molt reconstruïda al segle XVIII (1791). Dins el terme, vers el Segre, hi ha el Mas Florença, important explotació agrícola i ramadera. Hom celebra la festa major pel juny i la festa d’estiu a l’agost.

A la rodalia de Puigcerdà hi ha encara les modernes urbanitzacions Sant Marc, on vivien 276 h el 2001, i Deuloféu, amb 314 h empadronats el mateix any. La primera és situada a migdia de la vila, on abans hi havia el termenal amb Vilallobent, vora la capella de Sant Marc, neoromànica i arranjada modernament. S'hi fa un aplec pel març. Prop hi ha els antics masos de Saló i Cantí, i més a migdia el Mas Prat.

D’altres masos antics del terme són el Mas Amoretes, on hi ha una petita capella, dins el mas, de la Mare de Déu de les Neus (abans era dedicada a Maria Auxiliadora), Can Monegat, el Mas Mallot, el Mas Coll, el Mas Magnau i el Mas Bertran. El Mas Bertranet és prop de Vilallobent, sota el serrat de Montagut i el serrat de l’Orri.

La història

La vila de Puigcerdà va ser fundada pel rei Alfons I de Catalunya-Aragó a la primeria del 1178, quan hi traslladà la població d’Ix, lloc que juntament amb Llívia havia estat fins aleshores seu dels comtes; Llívia havia estat capital del comtat. Alfons cercà per a nova capital de la Cerdanya un lloc estratègicament més apropiat, condicions que coincidien al lloc de Montcerdà, com s’anomenà a la primeria, per la seva situació elevada, que domina la plana de Cerdanya. El Mons Cerdanum era un turonet elevat entre les valls del Reür i del Segre i del riu de Querol. Sembla que l’indret, quan Alfons I féu la fundació de la nova vila, no era despoblat del tot, i fins i tot és possible que hi hagués alguna torre de fortificació. El lloc de Montcerdà era molt a prop de l’alou de Rigolisa, propietat del monestir de Cuixà, que hi tenia una església dedicada a sant Jaume, per la qual cosa el sobirà hagué d’adquirir del dit cenobi el territori on volia emplaçar la nova població. Pel març del 1178 sembla que ja hi havia una població resident al nou indret, car aleshores el rei va assignar al bisbe d’Urgell uns terrenys a Montcerdà perquè aquest hi edifiqués l’església parroquial, amb cases annexes per al servei eclesiàstic. Consta documentalment que al llarg d’aquest any 1178 i del següent s’havien construït ja, a més de l’església, la casa del rei, l’episcopal i, a més, hi havia un recinte assenyalat on se celebrava mercat. La població d’Ix que acudí a la que és anomenada villa de novo constructa rebé del monarca uns privilegis i franqueses.

La consolidació de la nova vila es va aconseguir en els anys successius. El seu veïnat va rebre del mateix sobirà fundador, el 31 d’octubre de 1181, un estatut jurídic o carta de privilegis i franqueses. Es declarava els habitants lliures de tot servei i prestació, en canvi de completar la urbanització de la vila i d’aixecar-hi una muralla a l’entorn.

El procés d’organització jurídica de la població es completà amb el privilegi de Jaume I del 1243, que és en el fons una confirmació de les anteriors franqueses, a més d’alguns additaments de caire jurídic. Posteriorment, diferents sobirans de la corona catalanoaragonesa i del Regne de Mallorca anaren atorgant nous privilegis a Puigcerdà. Va ser gràcies a aquests privilegis reials que la vila es va poder refer fàcilment de dos importants incendis que sofrí els anys 1281 i 1308.

Al segle XIV la vila, capital de la Cerdanya i de la vegueria de Cerdanya, entrà en una fase decisiva del seu progrés en estructurar el propi règim municipal, amb cònsols i prohoms. De les regles pertinents o ordinacions se'n té notícia ja el 1342 i es conserven escrites en el llibre del 1485 i llibres subsegüents d’ordinacions que tractaven del règim de la vila. L’any 1754 foren abolides per la Nova Planta. Cal recordar que Puigcerdà accedí al susdit regiment municipal propi al mateix temps que ho feien altres grans ciutats de la corona catalanoaragonesa i que en aquest segle ja en gaudien, com València, Barcelona o Palma de Mallorca. El compliment d’algunes ordinacions municipals anava a càrrec del mostassaf, funcionari que actuava com a veritable agent policíac i judicial. Els ingressos del municipi els fornia sobretot el blat, puix que la producció important de la Cerdanya havia permès la seva exportació a tot Catalunya, gràcies a la previsió d’emmagatzemar-lo al Graner del Rei, edifici que fou cedit a perpetuïtat al comú de Puigcerdà pel rei Pere III el 1374.

Al llarg dels segles XIV i XV la vila va progressar notablement. Ja al segle XIII hi havia un alberg de mesells i una pia almoina, a més d’un call o barri de jueus, amb aljama i sinagoga, del qual se sap que era emplaçat prop del lloc que ocupà més tard el convent de franciscans. El 1260 ja és documentat l’estany de Puigcerdà i el 1310 es construí per concessió de Sanç de Mallorca la séquia de Puigcerdà, per a tenir reserves per al regatge. S'aixecà el pont de Sant Martí sobre el riu d’Aravó i sembla que s’ampliaren les muralles. Hom adquirí, per compra, una considerable extensió de terreny boscat a la vall superior del riu d’Alp. El 1342 els portals que s’obrien a les muralles eren el dels Pallers, el d’en Llobet, el de Vilallobent, el de Querol, el dels Predicadors, el del Molner, el d’en Surroca i el d’en Mir. La vila, com a cap de la vegueria de Cerdanya, era la residència del veguer reial, de la cúria i d’altres autoritats. Fou en aquest segle que la vila obtingué representació a les corts. Se celebraren a Puigcerdà les del 1207 i el 1212.

Al segle XIV la vila visqué el dramàtic episodi del novembre del 1344, que és narrat a la Crònica de Pere el Cerimoniós, quan les tropes de Jaume III de Mallorca foren foragitades per les del Cerimoniós, la qual cosa s’ha d’inscriure en la fi del procés que culminà amb l’extinció del Regne de Mallorca i el retorn de les seves terres a la corona catalanoaragonesa. Aquest episodi bèl·lic i la sèrie inacabable d’escomeses i setges que ha hagut de sofrir la vila, la van perjudicar més i tot que el terratrèmol del 1428, que enderrocà molts edificis. En la guerra contra Joan II, Puigcerdà fou ocupada pels francesos fins el 1493.

Al segle següent, sota sobirania dels reis de Castella i de Catalunya-Aragó, Carles I i Felip II li concediren el privilegi d’encunyar moneda. Tingué guarnició francesa en la guerra dels Segadors, contra la qual s’aixecà la població, que fou durament reprimida pel duc de Noailles (1652); després d’aquesta guerra la vila fou presa pel quart príncep de Condí (1654), i va restar en poder francès fins a la pau dels Pirineus. Fou presa novament el 1678 pel duc de Noailles, que en féu demolir les fortificacions. Després de la guerra de Successió, la vila passà a ser centre del corregiment de Puigcerdà, demarcació administrativa creada pels decrets de Nova Planta el 1716. Comprenia l’antiga vegueria de Puigcerdà i la sotsvegueria de Ribes. En la Guerra Gran, Puigcerdà va ser presa el 1793 pel general Dagobert i fins el 1795 fou seu de la Comission Civile et Surveillante per a l’administració de la comarca. La vila, d’un caràcter liberal molt arrelat, va patir diversos setges durant les guerres carlines. Per l’abril del 1873, el general mallorquí Josep Cabrinetty obligà els carlins comandats per Savalls a aixecar el setge. El 1862 passà a ser cap del partit judicial de Puigcerdà, en substitució de Ribes de Freser. Finalment, en el capítol de fets bèl·lics i polítics cal esmentar els escamots que capitanejava Antonio Martín, dit El Cojo de Málaga, en iniciar-se la Guerra Civil Espanyola (1936). A més, l’església de Santa Maria fou destruïda i hom malmeté encara altres edificis i monuments com el que hi havia a la plaça Major dedicat al general liberal Josep Cabrinetty.

Abans, però, d’aquests successos de la Guerra Civil de 1936-39, al darrer quart del segle XIX, s’inicià a la vila el que havia d’esdevenir un dels determinants del seu caràcter modern i cosmopolita: la primera afluència d’estiuejants, que hi acudiren atrets pel clima i el paisatge.

Col·laboració: 
JRe / TLlC
Llegir més...