Separa la plataforma estructural del Collsacabra (W) de materials eocènics, i la plana d’en Bas (E), de materials quaternaris, i part de la fossa tectònica d’Olot. La seva singularitat ve de constituir l’extrem ENE d’un anticlinal de gran radi de curvatura, el del Bellmunt-serra del Curull-Puigsacalm, segat per una falla mestra NNW-SSE, que ensorra uns 800 m la vall d’en Bas.
La línia de carena va aproximadament del coll del Forn (1.120 m alt.), el puig Corneli (1.362), el coll de Joanetes, el puig del Llop, el Puigsacalm (1.515), el Puigsacalm Xic (1.480) a l’W, el puig dels Olivellers (1.454), el puig Tosell Xic, límit de la Vall d’En Bas amb Vidrà (Ripollès) i Sant Pere de Torelló (Osona), i la collada de Barcons. El descens cap al Collsacabra és suau.
Cim del Puigsacalm
© C.I.C. - Moià
Dels rasos de Manter al S és drenat cap al Ter per la riera de Sant Bartomeu, afluent del riu Ges. Al sud la baga del Puigsacalm perdé a començament del segle XX els claps d’avets, però hi persisteix una atapeïda massa forestal on predominen els caducifolis (faigs, roures, etc). El S és drenat pel Gurn vers el Fluvià. A partir del santuari de les Olletes una cinglera d’uns 200 m romp el pendent. A llevant el paisatge canvia per obra d’un relleu juràssic: l’anticlinal paral·lel al del Puigsacalm, esventrat fàcilment un cop l’erosió hagué perforat la cobertora resistent, es transformà en una vall, drenada, també cap al Fluvià, per la riera de Joanetes. Aquest vessant, el solell, és prou plujós per estar cobert de boixedes i fagedes, per raó del paper de pantalla orogràfica del Puigsacalm respecte als vents de llevant.