Vida
Format probablement a la catedral de Lleida, l’any 1759 entrà al servei de la catedral de Barcelona, on el 1773 era sotsmestre. El 1774 substituí Josep Pujol com a mestre de capella de la seu barcelonina i el mateix any s’hi interpretà el seu oratori Triunfo feliz de Santa Eulalia Virgen y mártir barcelonesa. Els seus oratoris se sentiren en diverses esglésies i centres religiosos de la Barcelona de la segona meitat del set-cents. Així, el titulat Daniel en Babilonia, el més antic dels que s’han conservat complets, s’interpretà al monestir de Sant Pere de les Puelles el 1777. El 1796, arran de l’Oratorio dels dolors presentat el Divendres Sant a l’església barcelonina del Bon Succés, s’originà una polèmica entre Francesc Queralt i Carles Baguer —organista de la catedral de Barcelona—, ja que aquest també havia proposat un oratori per a la mateixa celebració i la mateixa església. La seva producció, que comprèn únicament música religiosa, també té duets, dos Magnificat (1799 i 1791), un Nisi Dominus i un Beatus vir.
El 1815 fou destituït del càrrec de mestre de capella i inicià un període d’estada a Lleida i Saragossa, i més tard de nou a Barcelona.
Queralt tingué diversos deixebles, entre els quals B. Saldoni. Del conjunt de la seva obra, cal destacar la producció d’oratoris, que mostren el seu coneixement de la gramàtica compositiva dels autors italians i germànics del moment i s’inscriuen dins l’estètica pròpia del classicisme musical. Moltes de les seves obres són per a dos o tres cors i orquestra.
Bibliografia
- Daufí, X.: Estudi dels oratoris de Francesc Queralt (1740-1825). Fonaments de la història de l’oratori a Catalunya al segle XVIII, tesi doctoral, UAB, 2001