Querol

El castell de Querol

© Fototeca.cat

Municipi de l’Alt Camp.

Situació i presentació

És situat al sector nord-oriental de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà, l’Alt Penedès i l’Anoia, i s’estén en la seva major part a l’esquerra del Gaià, riu que travessa el territori de N a S. Forma part del sector muntanyós del Bloc del Gaià, format aquí a la part més septentrional pels contraforts de la serra de Brufaganya (874 m al punt més alt) i al centre i S per la serra de la Plana d’Ancosa, serra que s’inicia a Montagut (963 m), al S del terme, i continua pel terme de la Llacuna, ja de l’Anoia, amb altituds de 900 m. La part de la dreta del riu és accidentada pels contraforts de la serra de Comaverd (827 m a les Agulles, 625 m al tossal de Saburella). Limita amb els municipis del Pont d’Armentera (W) i Aiguamúrcia (S), dins la comarca de l’Alt Camp, Pontons (E), a l’Alt Penedès, la Llacuna (E) i Santa Maria de Miralles (NE) dins l’Anoia, i Pontils (N), dins la Conca de Barberà.

Comprèn, a més del poble de Querol, cap de municipi, el poble d’Esblada, els despoblats de Bonany i Montagut, l’antiga quadra i església de Valldossera, el veïnat d’Albereda, diverses urbanitzacions com el Mas Vermell, el Mas Gassons i els Ranxos de Bonany, i els antics castells de Saburella i Pinyana. La via de comunicació principal és la C-37 d’Alcover a Manresa, que connecta els pobles de Querol i Esblada, al N del qual surt la carretera local que porta a Pontils i Santa Coloma de Queralt.

La població i l’economia

La població (querolins) consta en el fogatjament del 1365 amb 103 focs, xifra que comprenia tota la baronia, ja que en el recompte del 1553 en té només 59; en el del 1708, on se’l considera junt amb Esblada, consta de 37 cases i 177 h i en el del 1787, entre ambdós nuclis de població, n’hi ha 487. Ja al segle XIX, el 1830 tenia 512 h i el 1842, 358 h, que amb la incorporació del nucli de Montagut passaren a 1.010 h el 1857 i a 1.074 h el 1877, moment en què s’inicia una davallada imparable que portà als 779 h el 1900, 680 h el 1920, 481 h el 1940, 511 h el 1950, 149 h el 1970 i 140 h el 1981. A la dècada dels vuitanta i noranta sembla que la població es reféu una mica: el 1991 tenia 171 h i el 2001 n’eren 290 h. Aquesta tendència es confirmà els primers anys del segle XXI, així, el 2005, s’arribà a 359 h.

El caràcter extraordinàriament muntanyós del territori fa que, de sempre, s’hagi conreat només una petita part del terme. La màxima extensió de l’agricultura es donà a l’època anterior a la fil·loxera, amb el 21% del total. Després ha estat molt afectat per l’èxode rural i no cessà de disminuir l’espai conreat, que al principi dels anys vuitanta del segle XX no arribava al 15%. El principal conreu ha estat sempre els cereals, seguits de la vinya, per bé que durant els anys vuitanta la tendència s’invertí i ara predomina la vinya, seguida dels cereals i en tercer lloc l’ametller. El regadiu ha ocupat sempre extensions minses. Les terres incultes s’estenen per més del 80% de la superfície, amb predomini de la garriga, i també hi ha bosc de pins. La ramaderia és un complement de l’agricultura però només és important l’avicultura. No es documenten activitats industrials. En l’economia del municipi hi té un paper important la segona residència.

El poble de Querol

El poble de Querol (45 h el 2005) es troba aturonat a 565 m d’altitud, dominant la riba esquerra del Gaià, al sector occidental del terme. És presidit per les ruïnes del castell de Querol, que donen una silueta característica a la població, malgrat ser cobertes en una bona part de vegetació. La caseria s’enfila als vessants del turó i a la part alta s’aixeca l’església parroquial de Santa Maria, petit edifici construït en èpoques diverses, d’una nau, volta seguida d’arc apuntat i campanar quadrat amb finestres de punt rodó, acabat en una coberta piramidal. Sobre el poble hi ha les antigues restes del castell de Querol; en són visibles alguns sectors de mur i voltes. El castell fou volat per la milícia liberal de Santa Coloma en ocupar-lo el 1835 després de foragitar-ne els carlins i per evitar que aquests darrers s’hi fessin forts de nou. Abans de destruir-lo en van treure una gran quantitat de mobles i objectes. Disposa d’una biblioteca. La festa major d’hivern té lloc el cap de setmana pròxim al 17 de gener i, la d’estiu, s’escau el 15 d’agost. El dissabte més pròxim al 25 de juliol, diada de sant Jaume se celebra el Dia del municipi.

Altres indrets del terme

Esblada i Cal Valldecerves

El poble d’Esblada, situat a l’extrem nord del terme, a la capçalera del torrent d’Esblada, que aflueix al Gaià per l’esquerra, és un petit agrupament de cases. Tenia 20 h el 2005. És presidit per l’església de Sant Jaume d’Esblada, edifici de reduïdes dimensions d’origen romànic (volta de canó) d’una nau i absis sobrealçat (gairebé invisible a causa de la presència d’una casa que s’hi va adossar) amb un petit campanar de planta quadrada (posterior), adossat a la façana de migdia i porta adovellada. Depèn de l’església de Querol, i el poble seguí així mateix els avatars senyorials de Querol. El 25 de juliol el poble celebra la seva festa major.

A l’extrem nord-oriental de la seva demarcació, al Clot de la Vall, hi ha Cal Valldecerves, amb la petita església de Sant Jaume de Valldecerves, romànica, del final del segle XI (l’absis conserva arcuacions llombardes), d’una nau i porta rectangular a la façana de migdia. Prop seu hi ha el mas de les Esplugues, amb una capella moderna dedicada a sant Joan Baptista. Al NE, a la dreta de la carretera que va vers Igualada, hi ha la gran masia de la Rovira Seca.

Montagut

A l’extrem meridional del terme s’aixeca, amb una característica silueta cònica, la muntanya de Montagut (963 m), al cim de la qual hi hagué l’antic castell de Montagut, esmentat a la fi del segle X i del qual queden escasses restes. Als vessants nord de la muntanya hi ha, en estat ruïnós, l’antiga església de Sant Jaume de Montagut, edifici amb absis poligonal de volta de creueria, portal de tres arcs de mig punt en degradació i voltat de murs que centrava el terme, de població esparsa. La casa rectoral, que tapava la vista de la portalada, ha estat enderrocada. A mitjan segle XIX, Montagut formava municipi amb Querol. El terme era compost de sis cases esparses. Produïa vi i llegums i tenia un molí fariner.

Valldossera, Bonany i Pinyana

A l’extrem sud-oriental del terme s’alça l’església de la Mare de Déu de Valldossera, que centra un agrupament de masies, tradicionalment dependents de Montagut. L’església és un petit edifici bastit probablement al segle XVIII, de portal adovellat i campanar d’espadanya; s’hi venera una marededeu trobada. L’ermita, que depenia de Montagut, fou elevada a parròquia el 1869. S’hi fa un aplec el primer diumenge després de Pasqua. Actualment, Valldossera és una partida del terme i comprèn, a més del nucli, un sector més ampli que inclou diverses masies esparses i urbanitzacions com el Mas Vermell, el Mas Gassons i els Ranxos de Bonany, on el 2005 hi vivien 294 persones.

Al S de Valldossera hi ha l’antiga caseria de Bonany, que depenia de la parròquia de Valldossera. Es conserven les ruïnes del castell de Bonany, i prop seu hi ha la masia fortificada del Garrofet, esmentada des del segle XV.

Al S de Querol, al sector proper al Gaià, a la dreta de la carretera que ve des del Pont d’Armentera, hi ha les restes del castell de Pinyana; en resten alguns murs, part d’una torre circular i les ruïnes de la capella romànica de Santa Maria de Pinyana, de planta rectangular i volta de canó amb un ample arc de mig punt. A l’entorn del castell no existí mai cap caseria, i les restes són avui anomenades popularment el Castellot. Segons Coromines, el topònim és d’origen romà. El castell apareix esmentat per primera vegada el 986.

Saburella i l’Albereda

A la dreta del Gaià, a 675 m, damunt el torrent de Vallespinosa i sota el puig de les Agulles, s’alcen les restes —dues torres rodones i part del cercle de muralles— de l’antic castell de Saburella, esmentat per primera vegada el 1229 en el testament de Ramon Alemany, de qui passà als Cervelló, senyors de Querol. El monestir de Santes Creus tingué també interessos per al castell. Tenia una capella dedicada a sant Miquel.

Al S d’Esblada i en la capçalera d’una petita vall que va al torrent d’Esblada, hi ha el veïnat d’Albereda, de masies esparses. Més al sud s’alça el puig de Formigosa (995 m), als vessants meridionals del qual hi ha la masia Formigosa.

La història

El castell i la senyoria de Querol

La zona de Querol fou començada a ocupar per les tropes franques cap al 950 i sembla que la primera referència al seu castell i terme és esmentada en una carta del rei Lotari del 988. El 993 era d’Ansulf, originàriament vicari comtal de Gurb, el qual en testar aquest mateix any deixà terres —algunes plantades de vinya— dels termes dels seus castells de Montagut, Querol i Pinyana al monestir de Sant Cugat. El 996 Sendred i la seva muller Matressinda vengueren a Hug de Cervelló, entre altres béns, els tres castells esmentats. Cap al 1053 Guerau Alemany de Cervelló, que fins aquell moment devia haver fet costat a la comtessa Ermessenda en les disputes amb el seu fill el comte Ramon Berenguer I de Barcelona, posà en homenatge sota l’autoritat d’aquest darrer els tres castells esmentats i el de Pontils. L’homenatge fou repetit el 1062. Aquests castells constituïen part de la baronia de Cervelló o de la Llacuna. El 1112 Ramon Berenguer III i la seva muller Dolça donaren a Guerau Alemany de Cervelló la dominicatura de Querol com a agraïment potser dels diners que el noble havia deixat anteriorment a la casa comtal. El 1144 el mateix Guerau retia homenatge al comte de Barcelona per set castells, entre els quals el de Querol. El poble degué créixer al seu redós, ja que en la butlla del 1194 esmenta l’església i el seu rector, que pagava 60 sous per les dècimes el 1279. El dret damunt el castell i el terme de Querol i els altres castells dels Alemany de Cervelló foren confirmats diverses vegades pels reis, i a partir del segle XIV és esmentada la baronia de Querol, centrada al castell. La baronia fou dels Cervelló, fins que el 1528 passà als Barberà, castlans de Vilafranca del Penedès, i cap al 1597 passà als Saiol, fins a la fi del segle XIX. Entre els senyors de Querol es destacà Ramon Alemany, mort en la conquesta de Mallorca. El castell i el poble foren saquejats i incendiats el 1400 i ambdós reberen múltiples embats en totes les guerres que assolaren el país. A mitjan segle XIX produïa blat, llegums, oli i vi, criava ramats d’ovelles i porcs i tenia dos molins fariners.

El castell i la senyoria de Montagut

El castell era dels Cervelló, i el 1340 Pere III vengué a Ramon Alemany de Cervelló el mer imperi i altres drets reials per 15.000 sous. Montagut tenia 3 focs el 1365, 29 de laics, 2 de capellans i 1 de militar el 1553, 151 h i un terme de dues hores de tomb el 1708, 33 cases esparses i 151 h el 1719, 146 el 1830 i 493 el 1842, abans d’integrar-se a Querol. El 1365 la senyoria de Montagut s’havia separat dels Cervelló de Querol i cap al 1516 el castell i la baronia de Montagut foren comprats als Cervelló per Joan d’Armengol, baró de Rocafort de Queralt. El 1734, després d’un plet, l’abat de Santes Creus renuncià la jurisdicció criminal del lloc en favor del baró de Rocafort i de Montagut.

Valldossera, tradicionalment dependent d’aquest castell i dels seus senyors, és esmentat ja el 992. El 999 Sendred i la seva muller Matressinda hi venen una torre amb les seves cases a Hug de Cervelló, que l’any 1000 compraria a altres membres de la família de Sendred els seus drets damunt el terme. El 1092 Berenguer Ramon II donà la torre i l’església de Santa Maria de Valldossera a Bertran Odó, donació ratificada el 1100 per Berenguer Ramon III. El 1168 Bernat de Riu de Foix confirmà a Santes Creus les vendes que anteriorment li havia fet a Valldossera. El 1184 Guerau de Cervelló cedí a Santes Creus la dominicatura damunt diverses terres de Valldossera, mentre que el 1246 els templers adquirien el castell a Gueraula i els seus fills Guillem i Huguet de Cervelló. Al segle XIV l’abat de Santes Creus hi exercia el mer imperi i en percebia els delmes i les primícies; el 1475 adquirí a Guerau Alemany de Cervelló els drets que encara hi tenia i el 1597 Climent VII atorgà al monestir la capellania del lloc.

El castell de Pinyana

El 1023 figura entre els béns empenyorats per Ermessenda en favor del seu fill Ramon Berenguer I, i el 1062 era ja infeudat a Guerau Alemany de Cervelló, que retia homenatge al comte de Barcelona per la possessió del castell. El 1269 el frare de Santes Creus Hug de Cervelló en comprà tots els drets i possessions i les cedí al monestir. El 1274 Berenguer Alemany de Cervelló cedí l’usdefruit del castell a Santes Creus i li’n féu donació el 1284 en el seu testament. Una sentència arbitral del 1286 n’establí els límits. Pere III prometé a Santes Creus de no alienar les jurisdiccions reials del terme. El 1480 els Alemany, que encara en percebien els delmes, els cediren al monestir. Pinyana era del Pont d’Armentera el 1565.