Orfe des de quatre anys, fou educat pels grups jansenistes de Port-Royal des Champs. Pensà en els estudis eclesiàstics (1661), però en tornar a París (1663) es decantà pel teatre. Si bé no començà amb gaire èxit, el 1667 inicià la sèrie d’obres cabdals: Andromaque (1667), Les Plaideurs (1668), Britannicus (1669), Bérénice (1670), Bajazet (1672), Mithridate (1673), Iphigénie (1674) i Phèdre (1677). Racine es convertí així en el millor dramaturg de l’època i assolí el favor del rei Lluís XIV, però també nombroses enemistats. La conjuració contra Phèdre l’afectà profundament, i per aquesta raó i potser també pel seu recent matrimoni o perquè el rei l’havia nomenat cronista oficial, decidí d’abandonar el teatre. Tanmateix hi tornaria amb Esther (1689) i Athalie (1691), encarregades per Mme. de Maintenon. Tota la dramatúrgia raciniana es basa en la descripció de les passions humanes, considerades com una força fatal que s’apodera de la raó i duu a la destrucció i a la mort, concepció heretada del jansenisme. Els herois racinians són éssers privats de la gràcia divina i condemnats des del començament de l’obra. Cap teatre no és, doncs, menys heroic que el de Racine. Des del principi, el drama virtualment és consumat i hom assisteix només al desenvolupament d’una tragèdia irremeiable. Aquesta estructura suposa una visió moral de la finalitat del teatre. L’art de Racine és d’una gran perfecció. La musicalitat dels versos, la tensió i força dels diàlegs, el caràcter humà dels personatges i, per damunt de tot, un ajustat equilibri classicista en són alguns dels trets més característics.