Era fill de Sanç I, el qual succeí. Menor d’edat en pujar al tron, governà sota la regència de la seva tia, la monja Elvira (966-975), que prengué el títol de reina, i de la seva mare, Teresa Ansúrez. Aquestes circumstàncies permeteren als magnats de Galícia, Portugal i Tierra de Campos d’actuar amb gairebé total independència mentre el poder assolit pel califa obligava la regent a enviar ambaixades de pau i amistat a Còrdova (970, 974). Aquesta política pacifista es trencà l’any 974 quan una coalició de navarresos, castellans i lleonesos posà setge a la fortalesa de Gormaz i fou derrotada per Galib, general d’al-Hakam II (975). Dos anys més tard Almansor dirigia una primera expedició contra el regne lleonès (saqueig de Los Baños) i el 981 els sarraïns destruïren Zamora. Semblava preparar-se una autèntica invasió islàmica del reialme, i per això navarresos, castellans i lleonesos, conscients del perill comú, s’enfrontaren a Almansor, però foren derrotats (Rueda, 981). Aquests fracassos militars desprestigiaren Ramir III, al qual portuguesos i gallecs oposaren el seu cosí Beremund II, fill d’Ordoni III, que fou coronat rei a Santiago de Compostel·la el 982. Encara que lleonesos i castellans li feren costat un quant temps, Ramir III acabà morint abandonat de tots els seus fidels.