Ramon Berenguer I de Barcelona

el Vell (snom.)
(?, aprox. 1023 — Barcelona?, 1076)

Ramon Berenguer I de Barcelona, en una miniatura de la Genealogia dels reis d’Aragó (segle XV)

© Arxiu Fototeca.cat

Comte de Barcelona (1035-76), fill de Berenguer Ramon I i de la seva primera muller, Sança de Castella.

Començà el seu govern sota la tutela de la seva àvia Ermessenda de Carcassona, aconsellada pel jutge Ponç Bonfill Marc, preceptor del jove comte, pel seu germà Pere de Carcassona, bisbe de Girona, per l’abat i bisbe Oliba, per Gombau de Besora i per Amat Eldric d’Orís. Àvia i net assistiren a les consagracions de les seus de Vic i Girona (1038). El comte es casà amb Elisabet, potser filla d’un comte de Sardenya o d’un vescomte de Zuberoa o neboda del vescomte Berenguer de Narbona, el 1039, a Sant Cugat del Vallès. En aquest temps (entre el 1035 i el 1044) Muǧāhid al-Muwaffaq, rei de Dénia i les Balears, concedí al bisbe de Barcelona la jurisdicció espiritual sobre els cristians dels seus regnes i el seu fill ‘Alī Iqbāl al-Dawla ho confirmà el 1056.

Vers el 1041 el comte topà amb la seva àvia, amb el resultat que aquesta es retirà a regir només el comtat de Girona i restà exclosa dels de Barcelona i Osona. El comte intervingué en els afers interiors del regne sarraí de Saragossa, potser com a resposta a l’ocupació d’Àger pels sarraïns (1041). Abans del 1044 un exèrcit català es trobava a Alhama de Aragón comandat per Humbert de Sesagudes i un altre a Pertusa. La sort sembla haver estat desfavorable als catalans, perquè Humbert es revoltà i la host de Pertusa fou desfeta principalment per les desercions. Potser com a acció diversiva els sarraïns intensificaren llavors la pirateria contra les costes del Baix Empordà. Per aquest temps, en defensa d’Urgell, hagué de lluitar contra l’ambiciós comte Ramon I de Cerdanya. Poc després fou agredit pel vescomte de Barcelona Udalard II i el seu oncle el bisbe Guislabert de Barcelona, que feren apedregar el palau comtal des del vescomtal i des del campanar de la seu, després d’haver intentat un assalt d’aquell palau i d’haver-hi ocasionat la mort de Guillem Miró. L’agressió donà lloc a la reconciliació de Ramon Berenguer i la seva àvia.

El seu germà Sanç el 1049 renuncià a favor seu els dominis que tenia més enllà del Llobregat, segurament mitjançant alguna compensació, potser econòmica. Això enfrontà directament el comte amb Mir Geribert, que es titulava príncep d’Olèrdola i cometé, amb els seus fills, repetits actes de rebel·lió, fins que el 1052 el comte els obligà a sotmetre's al judici d’un tribunal presidit per l’arquebisbe de Narbona i integrat pels bisbes de Barcelona, Girona i Vic; però a despit d’això les agressions continuaren. El 1050 morí la comtessa Elisabet, després d’haver tingut tres fills.

El 1051 el comte ja s’havia tornat a casar, ara amb Blanca, que aviat fou repudiada, i el 1052 amb Almodis de la Marca. El fet que ambdós contraents eren casats donà lloc a l’excomunió d’aquests pel papa Víctor II, mentre la vella comtessa Ermessenda tornava a oposar-se al seu net. El 1054 Guillem, germà consanguini del comte, renuncià el comtat d’Osona a favor d’aquest, probablement també amb compensacions monetàries, i es retirà al monestir de Sant Miquel del Fai. Per fi, a mitjan 1057, el comte arribà a un acord definitiu amb la seva àvia, la qual li cedí tots els seus drets en canvi d’una mòdica compensació i es retirà al castell de Besora, on morí l’any següent. Pel novembre d’aquest mateix any era consagrada la catedral romànica de Barcelona, amb un gran aplec de prelats. El comte barceloní arribà en aquests temps a acords satisfactoris amb els comtes de Pallars Sobirà i d’Urgell. Amb aquest darrer aconseguí de reprendre Àger, i ell sol conquerí Camarasa i Cubells.

Catalans i navarresos, aliats amb els sarraïns de Lleida, arribaren a posar setge a Saragossa (1051-52). Simultàniament el comte de Barcelona havia repoblat Tamarit, prop de Tarragona, i fet colonitzar el puig d’Agramunt (Gramuntell), a Granyena de Segarra (1054), la contrada de Tàrrega (1057) i la de Forès (1058). Tot seguit, d’acord amb Ermengol III d'Urgell, atacà el rei sarraí de Saragossa i això donà lloc a la incorporació als dominis del comtat de Barcelona de Pilçà, Purroi, Estopanyà, Canyelles i Casserres, a la Baixa Ribagorça. La derrota i mort de Ramir I d'Aragó a Graus (1063) motivà l’organització d’una croada contra Barbastre, a la qual col·laboraren barcelonins i urgellesos i que tingué com a resultat la presa temporal d’aquesta ciutat (1064). El 1059 Mir Geribert, refugiat entre els sarraïns de Tortosa, se sotmeté definitivament al comte i, havent emprès la conquesta de Móra d’Ebre, hi morí amb el seu fill Bernat en lluita contra els sarraïns (1060).

Enriquits amb els tributs que els pagaven els regnes de taifa, els comtes feren, especialment entre el 1058 i el 1072, moltes compres d’heretats i castells. Des del 1054 hom parla ja de monedes d’or de Barcelona, i per aquest temps hom començà a construir vaixells a la platja barcelonina i a noliejar-ne de forasters. El 1057 el comte de Besalú s’alià amb el barceloní i els comtes d’Urgell i d’Empúries feren homenatge a aquest el 1063 i el 1067, respectivament. Des de la fi del 1067 fins a mitjan 1070 amb la seva muller comprà als diversos posseïdors els comtats de Carcassona i Rasès, amb la intervenció de llur fill Ramon Berenguer, a favor del qual devien fer-se les adquisicions. D’aquest temps és la promulgació del nucli primitiu del codi dels Usatges de Barcelona, que devia fer-se el 1064 i el 1068.

El 1071 el fill del comte, Pere Ramon, matà la seva madrastra Almodis, potser irritat per la parcialitat d’aquesta a favor de Ramon Berenguer. Li fou imposada una dura penitència i morí sense fills, sota aquesta penitència, a l’Espanya sarraïna. El comte en els seus darrers anys tingué un període de tibantor amb Ermengol IV d’Urgell i es dedicà a la colonització i la defensa de les zones frontereres de la Conca de Barberà, la baixa Segarra i l’Alt Camp. Segurament morí a Barcelona i fou enterrat a la seu d’aquesta ciutat. Poques hores abans havia fet testament i havia deixat tots els seus estats i drets territorials als seus fills Ramon Berenguer i Berenguer Ramon conjuntament.