Lo Rat-Penat

Entitat fundada a València el 1878 per iniciativa de Carmel Navarro i Llombart, amb la finalitat de promoure tota mena d’activitats culturals que impulsessin la difusió de les idees de la Renaixença al País Valencià.

Projectada com a institució suprapolítica i patriòtica, aviat fou controlada per la burgesia de València, a través d’alguns escriptors conservadors (T. Llorente i Olivares, J. Labaila, R. Ferrer i Bigné, C. Amorós, L. Trènor, Ruiz de Lihory, etc. ), els quals hi imposaren uns trets decisius (refús a la politització de les reivindicacions valencianes, espanyolisme monàrquic, primacia de la poesia sobre qualsevol altre gènere literari, etc. ) que inutilitzaren el projecte del fundador. Això provocà, primer, algunes escissions (l'Oronella, 1888; València Nova, 1904) i, al capdavall, l’allunyament d’àmplies masses valencianes del que l’entitat volia representar, ja que la societat mantingué algun temps el seu prestigi, malgrat la seva ineptitud per a evolucionar d’acord amb les necessitats generals del país (normalització idiomàtica amb els altres Països Catalans, exigències sobre els drets lingüístics, etc. ) i fent desconegudes o impopulars algunes d’aquestes necessitats. Després de la guerra civil de 1936-39 fou tolerada i durant alguns anys serví d’aixopluc a nuclis catalanistes. Aleshores s’hi creà la més important activitat mantinguda per la societat: els Cursos de Llengua organitzats per C. Salvador i Gimeno (1951). Una altra activitat coneguda són els Jocs Florals de Lo Rat Penat (1878). Intermitentment, ha tingut companyies teatrals d’afeccionats, grups folklòrics, el concurs Llibrets de Falla i ha fet edicions —"Biblioteca de Lo Rat Penat” (1895), les “Publicacions dels Cursos de Llengua” (1954), la revista Lo Rat i la col·lecció Jove Lliteratura valenciana (1993)—. N'han estat presidents, entre d’altres, F. Pizcueta, T. Llorente i Olivares, L. Cebrian i Mezquita, F. Almarche, M. González i Martí, N. Primitiu Gómez i Serrano, J. Calatayud i Bayà, J. Segura i de Lago i E. Beüt i Belenguer. Durant la presidència de Beüt (1972-80) adoptà posicions anticatalanistes que obligaren diversos professors dels cursos de llengua a abandonar la institució (1975) i a fundar el Centre Carles Salvador. Propugnà després el secessionisme lingüístic seguint l’ortografia de l’Acadèmia de Cultura Valenciana, gràcies a l’entrada massiva de membres del Grup d’Acció Valencianista i durant la presidència de X. Casp (1980-82) i J. Gil i Barberà, el seu successor. Des del 2002 n'és president E. Esteve i Mollà.