Deixeble de G. Fauré al conservatori de París, té influència del llenguatge de Debussy a les seves primeres obres, però aviat esdevingué personal, amb un desig de perfecció que l’induïa a treballar d’una manera lenta i minuciosa. A vegades emprava formes arcaiques i la seva escriptura, sovint contrapuntística, i la seva rítmica, inspirada en danses antigues, en fan un compositor neoclàssic en sentit ampli. Integrà el llenguatge de Mozart, Chopin, Borodin i Stravinskij i incorporà elements de música exòtica a Schéhérazade (1903), Chansons madécasses (1926), etc. A les obres pianístiques Jeux d’eaux (1901), Miroirs (1905) i Gaspard de la nuit (1908) empra una escriptura virtuosística.
Ravel evolucionà d’aquesta complexitat a la simplicitat de Sonatine (1905) i de la suite Ma mère l’oye (1905), obra destacada que instrumentà l’any 1922. En el camp vocal compongué Histoires naturelles (1906), amb text de Jules Renard, i Trois poèmes (1913) de Mallarmé. Escriví dues obres per a escena: l’òpera L’heure espagnole (1907) i la fantasia lírica L’enfant et les sortilèges (1925), aquesta última amb text de Colette que evoca el món infantil.
Representació de L’enfant et les sortilèges, de Maurice Ravel, al Festival de Glyndebourne
© Festival de Glyndebourne / Simon Annand
En música concertant es mostrà molt vinculat al neoclassicisme, en especial en el Concerto en sol majeur (1931), per a piano i orquestra (n'escriví un altre, en re, per a la mà esquerra del piano i orquestra, també el 1931). El seu talent d’orquestrador es palesa en la Rhapsodie espagnole (1907), els ballets amb cors com Daphnis et Chloé (1909), els cèlebres La Valse (1920) i Boléro (1927), la Pavane pour une infante défunte (primer per a piano sol), etc. Deixà una brillant transcripció orquestral dels Quadres d’una exposició , de Mussorgskij.