D’origen llenguadocià, consta com a notari, director de l’escola catedral i canonge de Barcelona (1109-17); signava “doctor”, “mestre” i “gramàtic”, títols que indiquen prou la consideració en què era tingut. Després apareix, des del 1121, a Girona exercint les mateixes funcions docents i canòniques que abans havia dut a terme a Barcelona. Acompanyà, sembla, el bisbe de Barcelona, Ramon Guillem, a la cort francesa el 1109 i a Eivissa i a Mallorca, per la conquesta, en 1114-15, on morí el bisbe. El 1116 anà per mar amb el comte Ramon Berenguer III a Pisa i Gènova; temorós d’una emboscada de l’emperador, que pretenia Provença, el comte envià legats a Roma a tractar amb el papa Pasqual II, entre els quals anava Renall. De retorn estigué al servei del nou bisbe de Barcelona, Oleguer. La biografia d’aquest sant, vívida i veraç a la vegada que ben escrita, és obra certa de Renall (després del 1137), malgrat que algú en dubti. És igualment d’ell una passió llegendària de santa Eulàlia, així com un tractat eucarístic De corpore Domini , del qual només es coneixen uns versos mnemotècnics. Hom li pot atribuir amb molta probabilitat els oficis litúrgics versificats de santa Eulàlia i de la càtedra de sant Pere, conservats en un còdex de Girona que sembla escrit de la seva mà. S'interessà també pels texts rars, com el comentari d’Apringi de Beja a l’Apocalipsi, del qual només es coneix la còpia escrita per ell a Barcelona vers el 1132, conservada ara a Copenhaguen. És també probable l’atribució a Renall de la important col·lecció canònica dita Cesaraugustana (pel fet d’haver pertangut a Zurita un dels còdexs que la conté), fruit sens dubte dels seus contactes amb la cúria romana el 1116, encara que acabada, en la seva darrera recensió, vers el 1143. Poc després devia morir Renall un dos d’octubre d’any inconegut.