Pertangué a una família d’arquitectes il·lustres (Renard) i, després d’estudiar filosofia a Cervera i matemàtiques, dibuix i història natural a Barcelona, el 1803 fou admès al gremi de mestres de cases, arquitectes i molers. Lluità contra els francesos. Liberal moderat durant el Trienni Constitucional ocupà el càrrec de síndic de l’ajuntament (1821), la qual cosa el féu passar, bé que amb èxit, una prova de “purificació” el 1826.
Fou nomenat prohom tercer del gremi d’arquitectes i col·laborà en la reestructuració dels estudis professionals; substituí Cellers en les classes d’arquitectura a l’escola de Llotja el 1824. Sota la seva direcció s’amplià el port de Barcelona; projectà les canalitzacions del Besòs i el Llobregat, planificà el futur eixample i, entre altres realitzacions, el 1822 determinà l’amplada del Passeig de Gràcia, treballs que el convertiren en l’urbanista català més important anterior a Ildefons Cerdà. S'interessà pels monuments antics, els estudià i, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (des del 1822), defensà el patrimoni monumental de la ciutat.
Amic de gent de teatre i homes de lletres, com Robrenyo i Moratín, esdevingué una autoritat en gramàtica (Aribau li demanà que li corregís l'Oda a la pàtria) Protector del Teatre de la Santa Creu, el 1812, refugiat a Vic, organitzà una primera companyia teatral d’aficionats. Col·laborà a la fundació del Liceu i fou membre de la junta de la societat La Apolínea, que presidí. Escriví diversos sainets i comèdies de caire costumista, alguns bilingües, que obtingueren una gran acceptació: El sastre i l’assistent, o sigui, les bodes canviades (1819), més endavant coneguda per La Laieta de Sant Just (1822); La casa de dispeses o la calúmnia descoberta (1835), Titó i donya Paca o El viatge de la Fortuna, El regreso después del cólera, Caló y Teresa o El Pintador i la criada, La casa de dispeses o La calúmnia descoberta, La flauta mágica o sea El borrico bailarín, Al fin, Manolito o Pau Vicenta, La Pepeta de Rubí, La vieja hipócrita, Lo pare Llop i el hermano Botija, La festa del poble, etc. El seu teatre, sempre esquemàtic, reflecteix l’evolució de la societat catalana i de les formes de vida barcelonines arran de l’inici de la Revolució Industrial. Traduí per al teatre Quince años o Efectos de la perversión, de Florián. Publicà el poema Salmo y villancico, i versos i tota mena d’articles—amb els pseudònims Tristán, FTS, Traner y Sura i El amante de la verdad— a El Vapor, Diario de Beneficencia, El Guardia Nacional, Diario de Barcelona i La Corona, o a Cartas Españolas, de Madrid.