Situació i presentació
El terme de Renau, d’una extensió de 8,22 km2, està situat a la dreta del Gaià, al qual aflueix el torrent de Renau, al límit amb l’Alt Camp. Limita al N amb els municipis de Nulles i Vilabella (de l’Alt Camp), al S amb els de la Secuita i el Catllar, a l’E, per mitjà del Pantà de Gaià, amb el de Vespella i a l’W amb el de la Secuita. El territori, especialment la part més occidental, és afectat per les ramificacions de la serra de Montferri, amb altures superiors als 200 m, les quals li permeten assolir una mitjana de 175 m sobre el nivell de la mar. A més del Gaià, recorren el terme la riera de Renau, que estableix la divisòria amb el Catllar de Gaià, i el torrent de Peralta i la Rasota; el torrent desemboca a la riera de Renau i la Rasota va directament al Gaià.
El terme comprèn el poble de Renau, cap de municipi, i el despoblat de Peralta. Renau és comunicat amb les poblacions que l’envolten pel ramal de Vilabella de la carretera local entre Tarragona i el Pont d’Armentera. La xarxa de comunicacions es completa bàsicament amb una sèrie de camins locals; se’n destaquen els de Vilabella, Peralta, el Catllar i Nulles.
La població i l’economia
La població de Renau (renauencs) tenia, en el fogatjament del 1384, 4 focs i el mateix nombre de famílies assolia Peralta. A la darreria del segle XV, ambdós termes havien augmentat els seus focs, així, Renau en tenia 9 i Peralta 6. L’any 1515 habitaven el municipi un total de 16 famílies, onze de les quals ho feien a Renau i la resta a Peralta. El fogatjament del 1553 assignà 25 focs, repartits en 10 a Peralta i 15 a Renau. El nombre d’habitants de Peralta es mantingué estacionari durant el segle XVII i el començament del XVIII, però Renau experimentà un lleuger creixement i arribà als 79 h el 1719. Al segle XVIII ambdós experimentaren un desenvolupament demogràfic considerable; així, l’any 1787, Renau tenia 204 h i Peralta 83. Els 287 h del 1787 foren superats a la primera meitat del segle XIX (295 h el 1857), però des del 1860 (261 h) el nombre de residents no parà de disminuir. El 1900 hi havia 166 h, 161 h el 1920, 82 h el 1936 i 65 h el 1950. A partir de la dècada de 1970 Peralta restà despoblat, fet que justificà la notable disminució de població del període comprès entre 1950-70. El 1981 el nombre d’habitants continuà baixant en el terme de Renau, però, a partir de la dècada de 1990 el desenvolupament del turisme beneficià l’increment de població (63 h el 1991 i 66 h el 2001). L’any 2005 s’arribà a 88 h.
La base econòmica del terme són els serveis. La pràctica d’activitats agràries és molt reduïda i tan sols destaquen algunes explotacions de vinya, avellaners, ametllers i oliveres, així com la cria d’aviram. La indústria desenvolupada en el terme és minsa.
El poble de Renau
El nucli originari del poble de Renau és situat a 175 m d’altitud i el 2006 tenia 93 h, als voltants de la plaça de l’Església resultant de l’enderroc, l’any 1876, de les restes del castell feudal. L’església parroquial, bastida al costat del castell i dedicada a santa Llúcia, és la construcció més important del municipi. Fou ampliada entre el 1749 i el 1756; consta d’una nau de 15 m per 7,5 m. El campanar és una obra més tardana, possiblement de mitjan segle XIX. Durant el segle XVIII l’església de Renau s’enriquí amb quatre retaules barrocs de Francesc Bonifaç, escultor vallenc resident a Tarragona. Malgrat les pèrdues de la guerra de 1936-39, la parròquia de Renau encara conserva una imatge gòtica de la Mare de Déu del Lloret, una altra de la Mare de Déu del Roser, del segle XVII, i la creu professional d’argent, obra del segle XVII, de Peralta. A més de l’església cal destacar la Casa Jaumet, a l’entrada de la qual hi ha dues arcades gòtiques que tal volta formaren part d’alguna dependència del castell.
Se celebra la festa major el tercer diumenge de juliol, en honor de santa Llúcia, patrona del poble, i el segon diumenge de desembre recorda la festa votada l’any 1781 a la Mare de Déu del Lloret pel fet d’haver-se deslliurat de les febres que envaïren la comarca.
Altres indrets del terme
El santuari de la Mare de Déu del Lloret
Al NW del cap municipal, prop de l’aiguabarreig de la riera de Renau i el torrent de Peralta, hi ha el santuari de la Mare de Déu del Lloret. La tradició en situa la construcció els anys trenta del segle XVI, però la primera notícia documental és de la segona meitat del segle XVII Aquesta capella fou substituïda per una segona l’any 1704. El santuari és una construcció d’una sola nau de 12 m de llarg per 5 d’ample. Les parets i la volta són decorades amb pintures de l’arquitecte Josep M Jujol, realitzades durant la restauració de l’edifici l’any 1925. La façana té forma rectangular, amb teulada de doble vessant; conté una porta amb llinda i una petita rosassa en forma d’estrella de sis puntes; la façana és coronada per un campanar d’espadanya, d’un sol ull.
Peralta
Al sector meridional del terme hi ha el despoblat de Peralta. L’edificació més interessant era l’església, del segle XIV, de la qual queden solament algunes parets i el campanar d’espadanya, de dos ulls. Té planta d’una sola nau de 15 m de llarg per 4 d’ample; la porta d’entrada és situada a la façana lateral esquerra. L’església de Santa Maria de Peralta tenia pintures murals del segle XIV a les parets de la nau. Aquestes pintures restaren tapades durant molts anys, fins que foren descobertes i arrencades a la dècada de 1940. Consten de cinc escenes que representen el calvari, la temptació d’Adam i Eva, el Pantocràtor, una composició força deteriorada en la qual és visible un sant Cristòfor i un altre calvari de dimensions més reduïdes.
Les pintures murals de Peralta es conserven damunt taules a les dependències del Museu Diocesà de Tarragona, el qual també conserva, procedents de Peralta, objectes litúrgics i un retaule del segle XV.
Els masos
Els termes de Renau i Peralta tenien molts masos, ara deshabitats. El conjunt més important era l’Altrera o l’Ortrera, també anomenat les Vidielles, format pels masos d’Orpí, de Faramà o d’Alegret, de les Guàrdies i Calafell. L’Altrera és situada a l’E del terme, prop del Gaià, i fou incorporada a la baronia a mitjan segle XV. Al S de l’Altrera hi ha el Mas de la Sort o Mas de Bellver; és una casa de camp molt espaiosa, les terres de la qual han quedat negades pel pantà de Gaià. Al costat del camí que de Renau mena al Gaià hi ha els masos de Pujals o de Rabadà, de Taret, de l’Aleix o de Rull i el d’Aguiló; tots són anteriors al segle XVIII menys el de Taret. L’antic terme de Peralta tenia un únic mas, el de Soler, a la vora del camí de Nulles. Prop del nucli de Renau, hi havia la Teuleria i el Raval.
La història
S’han trobat nombroses restes de vil·les romanes al terme, per bé que cal establir l’origen històric de Peralta i Renau al segle XII. Ambdós termes passaren al domini de la família Montoliu, encara que Guillem de Claramunt hi tenia certs drets, segons un document datat el 1161. El primer senyor privatiu de Peralta fou Bertran de Montoliu, els descendents del qual tingueren la senyoria fins que Joan Gabriel de Montoliu feu donació del lloc al monestir de Santes Creus l’any 1477. Santes Creus tenia sobre Peralta la baixa jurisdicció civil i criminal, mentre que l’arquebisbe de Tarragona disposava de l’alta jurisdicció per donació del rei Joan a l’arquebisbe Ènnec de Vallterra, l’any 1391. Peralta formà part de la parròquia del Catllar de Gaià fins l’any 1572, que l’arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta disposà la unió de la vicaria de Peralta amb l’església parroquial de Renau.
Renau fou possessió dels senyors del Catllar fins al començament del segle XIV, en què Sibil·la de Requesens l’aportà com a dot a Dalmau de Montoliu. Els successors de Sibil·la i Dalmau retingueren la senyoria de Renau fins el 31 d’octubre de 1685, que Antònia de Cabanilles, àvia i curadora de Francesc Manuel de Montoliu, la vengué a Francesc Perelló, habitant de Tàrrega, pel preu de 20 170 lliures. Francesc Perelló, en morir, deixà la baronia a la seva muller Raimunda de Roger de Lloria, la qual al seu torn la llegà al seu segon marit Joan de Pinós, cavaller de Sant Joan de Jerusalem, el qual va convertir la baronia en una comanda dependent d’aquest orde l’any 1727. La comanda de Renau va tenir, segons consta, cinc comanadors. El primer va ser el seu fundador, Joan de Pinós i de Rocabertí. El succeïren Josep Esteve de Blanes-Centelles i de Pinós, Antoni de Clariana i Gualbes, Jordi Serra i Manuel Desvalls.
Renau constituïa una baronia, de la qual formaven part, ultra l’indret del seu nom, els llocs del Pedrós (entre Renau, Vilabella i Nulles), de Cocons (actualment dins el terme del Catllar), de Masllorenç (municipi de l’Alt Camp), cavalleries de Vilabella (partida del terme de Vilabella) i les Comes d’Ulldemolins (partida de terra entre els termes de Reus, Vila-seca i Cambrils). Els barons tenien sobre Renau la jurisdicció civil, mentre que la criminal competia a l’arquebisbe de Tarragona d’ençà del regnat de Joan I.
Peralta i Renau s’integraren a la Comuna del Camp de Tarragona. Peralta entrà a formar-hi part al segle XV i Renau ho va fer al XVI.